Blog d'en Xavier Mir

Quantes vegades a Esquerra ens hem hagut de sentir a dir que ja no érem independentistes perquè prioritzàvem un altre dels nostres trets distintius com a organització política, que és ser d’esquerres? Quantes vegades, encara ara, piles i piles d’ingenus i ingènues ens diuen allò de “primer independència”? Ai ves, com si no la volguéssim, precisament nosaltres, la independència! Com si amb 10 diputats i des de l’oposició o abans amb 23 i a govern però amb socis que no ho volien es pogués declarar la independència! És ara, des del 29 de juny de 2011, que sabem que tenim la majoria social! És ara que Esquerra i CiU juntes podríem fer com els escocesos i començar a negociar la independència.

Gràcies al linxament contra ERC dels darrers anys, ara tenim menys diputats independentistes i depenem més de la voluntat de CiU, que no té pressa, ens recomana til·la, i regala un anyet a Rajoy perquè es prengui amb filosofia això del pacte fiscal. CiU segresta el vot dels qui hi van confiar per avançar cap a la independència. No veig ara que la mateixa gent s’esgargamelli per dir-los que no pactin els pressupostos de dretes amb el PP.

I encara hi ha qui gosa dir que som nosaltres els qui “relacionem CiU amb els espanyols” i ens retreu l’esmena a la totalitat dels pressupostos. Encara pretenen que la gent s’empassi que ha estat Esquerra qui ha abocat CiU al pacte amb el PP? No es pot ser més poca-vergonya, francament! Hem fet una pila de propostes constructives que eren perfectament assumibles i no hem rebut més que evasives inversemblants, gosaria dir que kafkianament inversemblants, per part del conseller Mas-Colell. Heu vist el que va respondre al diputat d’ERC Pere Aragonès? Mireu si trobo indignant el despropòsit d’aquest conseller, que arribo a l’extrem d’aplaudir un vídeo de Ciutadans en què es queixen de la seva actitud. Jo! Ciutadans! Ho enteneu? Us en feu el càrrec?

I encara hi ha qui gosa dir que la culpa és d’Esquerra per haver fet l’anomenat “tripartit” No!, no! i no! L’acord de govern amb PSC i ICV ja va néixer com a fruit d’un rebuig continuat i sòlid del president Pujol, que fins a tres vegades abans del 2003 va donar carbassa a Josep-Lluís Carod-Rovira i va dir-li que preferia el PP. És davant d’això que es va intentar construir una alternativa d’esquerres que, afortunadament, va ser possible i que algun dia hauria de tornar a ser possible, aquest cop sense el PSC (si no és que finalment esdevé favorable a l’estat propi, cosa difícil per no dir impossible). Tot això ja ho vaig explicar en un altre apunt, del qual he volgut recuperar el retall de premsa que en dóna testimoni.

O ens aboquem a donar suport a Esquerra o no serem independents i tindrem un país socialment destrossat. Sí, més destrossat encara, que us asseguro que encara podem estar molt pitjor.