Ibarretxe no ha de ser un model a
seguir a cegues, no té la clau del nostre futur nacional sinó
que fa allò que pot (i no és poc) amb la seva nació.
Però és inevitable no tenir-hi un ull al damunt i veure
què passa aquí, quines simpaties o antipaties i, en
qualsevol cas, quines reaccions provoca. El vicepresident de la
Generalitat de Catalunya Josep-Lluís Carod-Rovira ha alertat
que l’estat
autonòmic perilla si el TC tomba l’Estatut i la consulta
basca. Aquesta és la filosofia a falta de concreció,
però la trobo molt diferent d’allò que diu Mas segons
el mateix article de Sergi Picazo a El Punt. Mas afirma que
Catalunya “ha de tenir la seva pròpia via en lloc d’imitar
un camí de resultats incerts”, i en això estem
d’acord, però no en la manera com acaba la frase: “que pot
conduir a l’enfrontament amb l’Estat”.
Un cop més, l’excessiva
insistència en els condicionants de l’aplicació del
dret de decidir, a supeditar-lo als grans consensos de país,
fa pensar que Mas no farà altra cosa que respectar la voluntat
de la majoria. Per a això, com diu Carod, no cal ser
sobiranista, n’hi ha prou de ser demòcrata. La darrera ocasió
en què Mas es va referir a una majoria social partidària
de la independència va parlar de dues terceres parts, que és
un llistó poc democràtic i una manera encoberta
d’impedir l’accés a la plena sobirania. Si no hi ha consens,
doncs, Mas no donarà suport al dret de decidir si volem ser
estat. I si això ens ha de portar a un enfrontament amb
l’Estat espanyol, doncs tampoc. Ja em direu com ho pensa fer. L’Estat
percebrà com un enfrontament el dret de decidir que planteja
Artur Mas, i si no és així, vol dir que Mas no planteja
res. Per això cal mirar al País Basc, per adonar-se de
com les gasta Espanya, que si volem preguntar a la gent si prefereix
les papallones grogues o verdes ens porten al Constitucional. I si no
es vol mirar al País Basc, com a mínim, cal tenir els
peus a Catalunya i no a Espanya.
Si aquesta és la situació
a la Casa Gran del Catalanisme malgrat el sector sobiranista del
partit, els darrers dies de debat congressual a ERC estan donant ales
a Joan Carretero. Semblava que Puigcercós ho tenia tot prou
ben lligat, però la jugada estratègica de Carod
renunciant a la reelecció per facilitar una renovació
que deixa el de Ripoll en fora de joc, el document que en el seu dia
va publicar Sandra Arenas en què es parlava de curtcircuitar
Llansana entre altres coses, o més recentment la patinada
de Gerard Coca amb les JERC podrien haver tingut cert efecte. A
les pàgines de l’Avui s’ha pogut visualitzar una polarització
Voltas (Puigcercós) – Alexandre (Carretero) que podria ser
simptomàtica.
Així les coses, si del congrés
d’ERC en surt una renovació amb Carretero com a nou president
i si del congrés de CDC no en surt res de nou (que és
el més previsible) que no fos dit el 20 de novembre, auguro
que tindrem avançament electoral i sociovergència.
PS1: Recomano llegir Cardús
a l’Avui.
PS2: Al bloc Codi
de barres, Biel Barnils ha optat per l’autoclausura fins a
l’alliberament d’en Franki. Potser això de fer vaga no és
tan mala idea, no?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!