MARCÚS
(@marcroca)
Avui tots els diaris deuen haver publicat
biografies dels nous consellers. El Punt no n?ha estat l?excepció. M?agradaria
destacar la
biografia de Montilla escrita pel periodista Manuel Cuyàs i, concretament
les últimes paraules. La biografia parteix del llibre ?Els altres catalans?,
de Francisco Candel, per acabar dient una afirmació amb la qual fa temps que
combrego (i, no tant pensant amb Montilla):
biografies dels nous consellers. El Punt no n?ha estat l?excepció. M?agradaria
destacar la
biografia de Montilla escrita pel periodista Manuel Cuyàs i, concretament
les últimes paraules. La biografia parteix del llibre ?Els altres catalans?,
de Francisco Candel, per acabar dient una afirmació amb la qual fa temps que
combrego (i, no tant pensant amb Montilla):
?(…) Proclama el govern eficaç i
de gestió per damunt del debat identitari oblidant que tots els vaticinis de
Candel s’han complert i que un dels que deixava anar en el llibre és que els
xarnegos, els fills de la immigració, serien més catalanistes, nacionalistes i
?com es deia llavors? separatistes que molts catalans de tota la vida.?
Salut i llibertat!
Marcús
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Totalment d’acord. De la mateixa manera que un nadó s’estima a la mare no pel fet de ser la seva mare biològica sinó perquè és la persona que el nodreix i l’abraça. Per tant, pot arribar a estimar més a la mare adoptiva amb qui conviu que a la mare biològica. La pregunta és com se sent el nen que no se sent estimat per la seva mare, sigui biològica o adoptiva, amb la qual conviu…
Fa un parell de dies que estic fent un esborrany d’un article d’en Candel i el pensava publicar avui. Un altre cop que coincidim!
Si que anem coordinats! 😀
Pel que fa a la frase, totalment d’acord. Et recomano la segona part d’aquest llibre que esmentes "Els altres catalans 20 anys després" que explica la situació als anys 80 i amb el qual em sentia molt idenificat ja que van ser els anys de la meva adolescència. Alla també diu qiue els "fills de la immigració" (per anomenar-los d’alguna manera) se senten catalans i és lògic, ja que és on han nascut i on s’han criat. Dificilment es poden sentir d’un altre lloc.
Jo he acabat essent independentista, i em trobo en la situació de ser simultàniament fill de mare catalana de tota la vida i de pare càntabre. De totes maneres, el que m’ha decidit a ser-ho no és una qüestió d’orígen, sinó de tenir molt clar què vull (i què no) per al meu futur. I jo tinc molt clar que sóc un demòcrata.