Ahir el periodista de
Ràdio Arenys Raimon Sastre, en una entrevista telefònica amb Toni Hermoso, un dels impulsors d’
estatpropi.cat, i amb mi mateix com a promotor de la campanya "Jo també vull un estat propi", em va preguntar com era que estaven sorgint tantes campanyes per la independència i si no es podrien unificar en una de sola. La pregunta és interessant i la resposta, necessària. Com que els informatius de Ràdio Arenys no estan penjats, se m’ha acudit que estaria bé dedicar un apunt a la qüestió.
El perquè, des del meu punt de vista, té dos precedents clars en la història recent. El primer, el 30 de setembre de 2005, quan tots els partits del Principat (tret del PP) es posen d’acord en un text i seguint unes regles del joc marcades per Zapatero, que havia dit que acceptaria el text que en sorgís. Com que no és el mateix acordar una cosa comptant amb una negociació posterior o comptant que aquesta negociació no existirà, sense la promesa del president espanyol les coses haurien anat d’una altra manera. El segon precedent és la resposta que el poble va donar el 18 de febrer de 2006, després que l’endemà mateix del 30 de setembre el PSC digués que introduiria esmenes al text i s’intuís també una retallada (el famós ribot) que no es podia acceptar. A partir d’aleshores, el resultat del referèndum de l’estatut havia quedat tocat fos el que fos, perquè hi havia hagut joc brut, nocturnitat i traïdoria. La baixa participació hauria d’haver-lo invalidat. Però després han vingut més coses, entre elles les darreres manifestacions de Maragall.
L’altra pregunta, si no es podrien unificar, té una resposta també clara: estem davant d’iniciatives complementàries. La campanya "Jo també vull un estat propi" anava dirigida a blocaires i a alguns mitjans que se’n volguessin fer ressò, perquè la intenció era incidir en aquest àmbit. Posteriorment s’ha creat el web Xarxa de Blocs Sobiranistes, que aglutina 360 blocaires que volem un estat propi. Al marge d’això, dues iniciatives es dirigeixen a un públic general i no exclusivament a blocaires. D’una banda, la campanya "Decideixo decidir" es dirigeix als demòcrates que pensin que tenim el dret de decidir i que no és just que no es pugui fer un referèndum d’autodeterminació. Aquesta campanya hauria de rebre el suport de qualsevol demòcrata, tant si vol que tinguem un estat propi com si ja li va bé continuar dins l’Estat espanyol. En canvi, la darrera iniciativa www.estatpropi.cat va dirigida a les persones que volem aquest estat. I no cal tenir bloc ni res més. Només cal un accés puntual a Internet que podem fer des de qualsevol servei públic. Tothom que arribi a la conclusió que la millor sortida a la incomprensió de l’Estat espanyol és tenir un estat propi pot afegir-se al mapa. Cada dia hi ha més persones que arriben a aquesta conclusió, i la tendència no es capgira. Ara mateix, resulta més difícil donar motius per continuar dins l’Estat espanyol que no pas donar-ne per formar un estat nou a Europa.
Es millor alguna cosa que res.Segur.
Que ningú es molesti, si us plau.
Però moltes petites coses, ja siguin aïllades o en una proporció important coordinades o sortides del mateix motor, només tenen, com a objectiu d’acompliment assegurat, mantenir flames. La majoria dels que donen suport a una espelma donen suport a les altres. I el cercle s’amplia molt lentament, sense massa obertura a nova gent.
En història histèria militar hispanica, es allò dels quipo’s de llanos per sevilla, donant voltes en camions, per a fer veure que eren molts i molts i atemorir la població civil. Després van fer ràpidament la massacre als barris populars.
En resistència, és una tàctica idonia, però sabent que es d’efectes limitats. Aguantar, intentar unir els fidels, mantenir l’activisme, i durar.
Però no es una estratègia vàlida, si no va acompanyada, als pocs mesos, d’accions més importants, i amb molta més gent nova.
Es pot aguantar un temps amb espelmes, una població, amb sacrifici, heroïsme, i salidaritat activa, però no massa mesos. Si no vé, al cap de poc temps, la presa d’una petita o mitjana central electrica que retorni la llum artificial habitual a la majoria de la població, serà debades. Acabarà en resistencialisme estricte.
Molt digne, quan cal resistir, però insuficient.
I amb el perill del decensís, dels abandonaments, i de l’escepticisme de la població menys activa, aparentment, en la resistència.
Però ja se sap, en aquest pais, dissortadament, i també en molts altres, al final el que era un mitjà tàctic esdevé una finalitat organitzativa. Humà, però ineficaç.
Adoptar majoritàriament tàctiques de la resistència civica a la dictadura en els nostres temps d’ara seria suicida. Equivocat. Contraproduent. I el risc existeix.
Només esmentaré, com a referència història, en plena dictadura, i quan anava per llarg encara, la d’esforços , temps, accions, diners, sacrifics i pseuoorganitzacions perdudes quan molta gent va creure que calia estructurar-se ja en petits (petitissims) partits polítics clandestins. Molt bona voluntat i una estratègia equivocada. La segona meitat de la dècada dels 60 va ser, en aquest sentit, crec, nefasta. I el reconeixement als sacrificis personals segueix. Però no van servir de res, les discussions entre els marxistes leninistes purs, amb els comunistes a la italiana, els banderres, els del Trabajo, els maoistes, els revolucionaris, els …..Gropusculs que esdevingueren finalitats en sí mateixes.
Espelmes.
I quan va venir el tardofranquisme i la transició, i la realitat de les grans regles democràtiques, la grandissima majoria van veure , amb dolor i sorpresos, que la població no en volia saber res de tants grupets purs i tantes espelmes.
El risc d’esdevenir espelma sempre existeix. I, que ningú s’enfadi, de dir que hi ha conspiracions per a que no arribi la llum electrica. Cua de…….
Però benvingudes siguin, sempre i quan siguin conscients els promotors i els participants que no arreglaran res, que la seva llavor, amb aquestes espelmes, no donarà llum electrica, i negatives no ho son. Però quan arribi després la llum electrica, per altres bandes, no s’hi val a voler tenir drets adquirits.
Els drets de les espelmes són per a seguir sent espelmes. No per a que els hi regalin centrals electriques.
Que es el que necessitem.