1. Apunt de Joan Ridao
2. Gerro d’aigua freda de David Madí
3. Les dades del CEO sobre la voluntat política de ser estat
Joan Ridao va publicar fa uns dies un interessant apunt que sota el títol "La Conferència Nacional 2007 comença a caminar" inclou frases com aquesta: "L?objectiu de la Conferència Nacional 2007 serà definir l?estratègia de
l?esquerra nacional per superar l?actual via autonomista, situant de
forma clara en l?eix de l?acció política el dret a decidir amb
l?objectiu d?assolir la independència." O aquesta altra: "Aquest full de ruta es basa en dos objectius complementaris: la creació
d?espais de sobirania i la construcció d?una majoria social per la
independència."
Què voleu que us digui. M’agrada. ERC ha fet una molt bona feina
aquests darrers anys. Ara la reforma de l’Estatut ha anat com ha anat i
ha estat difícil, però la situació final és la que és i cal asseure’s i
pensar com cal continuar. Cal crear opinió i exercir lideratge.
M’agrada la línia de Ridao. El debat entre la militància és obert.
2. Gerro d’aigua freda de David Madí
Xavier Vendrell també ha publicat la seva opinió el 23 de juliol (http://paper.avui.cat/article/politica/90355/sumem/la/independencia.html ) i ha obtingut la rèplica (http://paper.avui.cat/article/politica/90854/joc/sumes/restes.html) de David Madí el dia 27 de juliol a l’Avui. Però ha estat com un gerro d’aigua freda per als qui tenim esperances que CiU pugi al carro de l’estat propi. Madí fuig d’estudi al llarg de l’article amb qüestions sense solta ni volta i només al final deixa anar una frase extemporània i vaga: "El camí cap a la sobirania passa inexcusablement i en primera instància
per sumar sensibilitats amb un concepte de construcció nacional per
després avançar amb pas ferm cap a la sobirania." Quan Vendrell parla de Pujol com a polític rellevant, Madí surt amb l’estirabot del complex d’Èdip, una gracieta estúpida de nen petit. Les respostes de Madí són sempre un "doncs mira que tu…" que quan el llegeixes et cau l’ànima als peus. Madí intenta defensar-se dels retrets que li fa Vendrell en la falta d’aposta pels Països Catalans, però només cal recordar el seu DVD Confidencial.cat, on assegurava que Perpinyà era al sud de França i no esmentava per res la Catalunya Nord. D’altra banda, Madí fa seus els resultats electorals d’uns socis com el Bloc al País Valencià per dir que tenen més suport que Esquerra, i sense tenir en compte que qui avui és soci demà pot deixar de ser-ho.
3. Les dades del CEO sobre la voluntat política de ser estat
Segons el baròmetre d’opinió política de juliol del Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat de Catalunya (http://www.idescat.net/cat/idescat/estudisopinio/rpeo/R-391.pdf), a la pregunta 28 sobre les relacions Catalunya-Espanya "En tot cas, com creu que hauria de ser aquesta relació? Creu que Catalunya hauria de ser…", el 34% opta per un estat dins una Espanya federal i el 16,9% per un estat independent. Tots dos sumen més (50,9%) que no pas els que prefereixen continuar essent una comunitat autònoma (37,3%). Amb aquestes dades a la mà, i tenint en compte que per federar-se amb Espanya primer cal tenir la sobirania, no té cap sentit que des del PSC es continuï afirmant que l’autodeterminació és una collonada, que no interessa ningú, que no hi ha demanda social, etc., etc. Són dades. I del mateix Govern!
Val a dir que en el baròmetre de març (http://www.idescat.net/cat/idescat/estudisopinio/rpeo/R-375.pdf) els federalistes eren un 35,3 % i els directament independentistes, un 14,5 %. Sumaven, per tant, 49,8 %. La tendència és clarament a l’alça, i allò més rellevant és que encara no s’han notat els efectes de l’apagada elèctrica que s’afegeixen al record del caos de l’aeroport ara fa un any i al degoteig quotidià de problemes a Renfe. I no només la suma d’uns i altres és remarcable. També cal observar que cada cop hi ha més desenganyats de les possibilitats del federalisme que s’apunten directament a l’estat independent.
En qualsevol país democràtic, això seria notícia de portada a tots els mitjans. Hem superat el 50 % de sobiranistes i tot continua com si res, Montilla mira a una altra banda i tan tranquil. Des de la certesa que donen les dades del mateix govern, exigeixo la convocatòria d’una consulta democràtica. Jo continuo volent un estat propi. I ja n’hi ha prou d’amagar la realitat.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Tenim un Parlament català democràticament elegit. Són els meus representants democràtics. I són ells els qui han de decidir el que convé i quan convé.
Jo ho puc demanar, insistir, però exigir, com un nen pijo, mai.
Hi ha l’altra via de la recollida de signatures a presentar al Parlament per a demanar un referèndum. I es pot engegar. Però de amb la boqueta petita, sino mullant-se i treballant i gastant-s els diners propis.
Altrament tot esdevé nomes pura continuacio de la feina dels bocamolls.
I un recordatori bàsic: les enquestes , sense mostra suficient per a tenir credibilitat, i no res, es el mateix. El centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat Montilla-Carod, en mans d’en Colomé-Psoe, té menys credibilitat que tú, Mir.
I basar-se en dades seves és ja una disbauxa d’irresponsabilitat. Com sumar el rengle "federalistes" (Maragall, Montilla, Iceta,Nadal’s, Chacon, Corbacho, etc. i tot el vot del psoe a catalunya) amb els declaradament independentistes, és una manipulació no justificada ni per la calor del dia, ni per l’ansietat provocada pels dies sense pc. No hi havia tampoc pla B?