La frase aquesta del títol pot fer gràcia a algú que no l’hagi sentida mai. En fa menys una altra del tipus "el meu marit em pega però no el denuncio perquè no em deixa". Però totes dues tenen en comú una cosa que també té aquesta tercera: "No es pot convocar un referèndum d’autodeterminació perquè és il·legal". I això darrer no és un acudit sinó pensament polític del PSC. Al bloc de Toni Comín es pot llegir un article amb l’engrescador i funambulista títol de "
Qui defensa l’estatut? Federalisme ara més que mai! (1)" Forma part d’una sèrie que de moment té tres episodis. I val la pena parlar-ne, perquè proposar el federalisme en un moment en què fins i tot Pasqual Maragall el dóna per acabat és, com a mínim, sorprenent. Per contrast, llegiu què escriu avui
Enric Marín a
El Punt.
En l’esmentat apunt, Comín parla d’Esquerra i diu que "
ha acabat cometent l?immens
error de propugnar un referèndum d?autodeterminació que tots sabem que,
ara per ara, és perfectament il·legal". Brillant! Brillantíssim! És clar que és il·legal. I si depèn del govern espanyol ho serà tota la vida. És il·legal si la situació s’analitza des del punt de vista de qui decideix la llei perquè té la sobirania, però la qüestió en litigi és precisament aquesta. Si volem la sobirania haurem d’actuar al marge de la llei espanyola. I si al PSC pensen que això no es pot fer perquè és il·legal arrossegaran aquest país a la depressió econòmica i al desinterès per la política. Si és il·legal hem de plantejar que tenim un problema perquè necessitem solucions; les que ens donen no ens serveixen (tenim un estatut però no tenim armes per defensar-ne el desplegament ni l’eventual retallada del TC); i les que ens podrien servir no ens les permeten.
Em preocupa que Comín escrigui això i es quedi tan tranquil. I em preocupa també la seva aposta pel federalisme. Precisament és l’etapa que acaba d’enterrar Espanya. El federalisme era la proposta que es posava sobre la taula amb les reformes dels estatuts i la resposta no ha arribat. Maragall mateix no ho pot dir més clar. El problema és que Maragall parla de reformar la constitució i no s’adona que en aquest punt hi ha exactament el mateix problema. Tècnicament és possible, però no hi ha la voluntat política que Espanya canviï, i mentrestant, els empresaris s’han de mobilitzar per l’aeroport, els usuaris de Renfe estan fastiguejats pel servei, els impostos de tots els catalans van i no tornen, etc., etc. L’autodeterminació és una sortida democràtica i legítima que ningú no ens pot negar; i quan la negativa ve del PSC es posen a la mateixa altura que el PP. Si és il·legal, seiem a parlar del problema i de les possibles solucions, però no ens quedem tan amples, si us plau.
Mentre el PSC continua amagant el cap sota l’ala infantilment, la societat civil continua liderant el procés sobiranista. El web www.estatpropi.cat ja supera les 3.000 adhesions. Podeu seguir-ho al bloc de Marc Belzunces. Un altre Marc, en Marcús, també en parla al bloc i convida els egarencs a guanyar els de Sabadell. I també val la pena llegir tot el que proposa Pere Meroño. El procés cap a l’estat propi està fent un altre salt endavant important amb aquesta genial proposta.
Grans paraules: "Immens" i "perfectament". Són grans, però de grosses; en el sentit que assenyales: és gros que les digui en el context actual (sordesa?, estupidesa? nou intent de domini d’opinions? ceguesa?); i que es quedi tant ample. El mateix per mirar d’encolomar ara el federalisme espanyol com a opció o alternativa. Un conte de terror que ja hem vist; respondria jo.
Per altra banda, això de "perfectament il·legal" ho trobo expressió d’autoritarisme; inacceptable. I diria que posa "perfectament" com a adjectiu només per mirar d’impressionar algú. La "immensitat" d’un error no sabria com agafar-la.
Una altra cosa que veig clara és que la il·legalitat de l’autodeterminació és una constatació; aquí cap problema, a banda que entenc no ho hem d’acceptar; si ens anomenem demòcrates. Sí que em preocupa que hagi costat ni que sigui una mica veure-ho i dir-ho clar. Ja que ho veig com a allò que en diem mirar de guanyar temps mantenint un engany.
Pel que fa en general al paper del PSC, i de Montilla com a president, penso que la cosa ve una mica clara. Com ja no poden dir que la societat civil no existeix, i tampoc que es limita a determinades coalicions i tipus d’empresaris; com Zapatero i adhesions ja no pot dir que l’autodeterminació no existeix; com algunes coses bàsiques van com van; és molt probable que, donat el cas que el president de la Generalitat no defensi els catalans quan es faci evident que cal (i ara mateix ja cal; pensem només en els casos com el de Núria Pòrtulas i l’Èric Bertran, o l’"escamot Dixan". I en tenim uns quants més), sigui la societat civil la que l’obligui a deixar el càrrec. Sense bajanades de poders i partits; simplement perquè vegem clarament que a una democràcia no hem de permetre que s’ens negui cap ni un dels drets i llibertats civils bàsics. Que ara passa, és una constatació -també- però ni és una obligació, ni és una necessitat de por. Alguna cosa així responguí l’altre dia a una persona que em preguntava què en penso del nostre actual president de govern.
Sobre aquests models de frase sense gràcia afegeixo una altra que he escoltat més d’un cop. Hi ha qui diu: "El català, el què té, és una mala salut de ferro" (amb rialleta inclosa). Quina gràcia?, dic jo, cap.
No fa tants anys …. els drets humans eren il·legals. Els partits polítics eren il·legals. El parlar català era il·legal. El manifestar-se o fer vagues també era il·legal.
Gràcies a Déu, va haver-hi gent que va veure que el problema no el tenien ells, sinó que hi havien unes lleis injustes que calia canviar.
És revelador que la "intelligentsia" del PSC (si és que en queda algun) s’empari ara en la llei vigent per defensar-se de la democràcia i del dret de decidir. Un és pregunta què hagués passat si els mateixos fundadors del PSC haguessin seguit aquesta doctrina.