Blog d'en Xavier Mir

Al meu apunt de dissabte, "la república i el descrèdit de la política" hi trobareu un comentari de Xavier Febrer, número 2 pel PSC a Arenys de Mar. El títol del comentari és "tens un problema". I això que escric n’és la resposta. Benvolgut Xavier, crec que tornes a malinterpretar o a sobreinterpretar les meves paraules. Dius que la gent gran et mereix tot el respecte, i jo no he dit pas que a mi no em mereixin el mateix respecte. Dius que haig de mirar com dic les coses "per no ofendre aquelles persones que durant molts anys han lluitat per un món més just". Dedueixes de les meves paraules que menyspreo l’experiència de les persones grans. I si em permets que t’ho digui, no hi tens cap dret. Tampoc em sembla just el títol del comentari. Què vol dir que "tinc un problema"? Jo només vaig constatar un fenomen sociològic que afecta CiU (que ho ha reconegut i ho ha xifrat, crec, en uns 14.000 votants) i també el PSC: la mitjana d’edat del votant és força més alta que en altres partits. Punt i final. La resta de deduccions són errònies i, fins i tot, ofensives.

Hauria entès que em diguessis que és fals que el PSC sigui un partit vell, que també hi ha les JSC, que teniu la Lorena Estrada al número 3, etc., però que dedueixis d’això qüestions personals és poc afortunat. Em dius que "seria bo que escoltessis també a les persones grans". Segurament, com que sóc més jove que tu, no porto encara tantes hores d’escoltar persones grans, però t’asseguro que he escoltat l’àvia de la meva companya, la Carmen, que és una dona com n’hi ha poques i que les ha passades magres a la vida. I l’únic que em sap greu és no haver arribat a conèixer també en Pepe. Però et diré més, Xavier. Afortunadament, les persones no ens comuniquem exclusivament de manera oral, i hi ha altres maneres de transmetre la nostra experiència. Les memòries, per exemple, o les cartes, són un tipus de material editat que es troba a les biblioteques i que et permet reviure l’experiència dels altres amb una fidelitat que a vegades supera la del narrador oral perquè hi ha una feina prèvia de preparació del material. En definitiva, Xavier, no admiro només molta d’aquesta gent gran amb experiència, sinó que admiro i llegeixo també els qui ja no hi són.

D’altra banda, si bé és cert que la memòria de persones com en Pepe i la Carmen és digna de ser tinguda en compte (estic segur que ja has llegit Víctimas de la victoria, de Rafael Torres, i que, com jo, et vas emocionar en llegir-lo), igualment ho és la d’aquelles persones que han viscut i han mort defensant la seva nació. Bé sigui dedicant-hi els esforços de tota una vida, com en Fèlix Cucurull, o bé prenent les armes quan érem atacats com… (cal posar un sol nom?). Jo no oblido ni menyspreo les vivències de totes les persones que han lluitat "per un món més just", però únicament demano que ningú pretengui que un món més just és incompatible amb una nació lliure. Sovint, la trampa dels socialistes és aquesta: primer solucionem les injustícies i després ja anirem per la qüestió nacional. Com si no tinguéssim "qüestió nacional" justament a causa d’una injustícia, com si no ens haguessin arrabassat els drets per la força de les armes en diverses ocasions. I en qualsevol cas, posar en primer terme la solució de les injustícies en un món d’injustícia infinita és una manera cínica de no voler arribar mai a plantejar el problema de la nació.

Sé, Xavier, que et consideres nacionalista. Vaig veure que t’havies adherit, fins i tot, a Sobirania i Progrés (si no és un cas de suplantació). Deus ser dels pocs socialistes que ho han fet. No hi ha cap problema que vulguis ser una excepció si a tu et ve de gust. Celebro també que t’hagis sentit ben acollit, que el fet que un independent vagi de número dos per davant de militants de tota la vida no hagi provocat ressentiments. Ho celebro de debò. Però et repeteixo un cop més que la contradicció hi és. Tant el PSC com tu sou nacionalistes, però tu ets nacionalista català i el PSC és nacionalista espanyol. És una diferència important. Si jo fes com tu i em decidís a anar a llistes, el meu compromís, com en el teu cas, m’honoraria. Però si resultés que després d’escriure el que he escrit al bloc i de dir que vull un estat propi anés a les llistes del PP, la contradicció trauria credibilitat a la meva decisió.

Em dius també: "Critiques quan sents a parlar de governar per a les persones, i en fas escarni. Crec que hauries de reflexionar i mirar si no t’equivoques. No creus
que a Arenys, que és on jo vull incidir en la política, es governa poc
pensant en les persones? atenció ciutadana, transport, geriàtric en
condicions, els mateixos joves…" Reflexiono sovint, i m’agrada escriure en un bloc perquè és una manera d’obligar-te a posar en ordre els pensaments. I per si de cas, he reflexionat sobre això que em proposes i he arribat a una conclusió. Em ratifico a opinar que és una animalada creure que hi hagi un sol partit que no governi per a les persones. Que no són persones les classes més benestants a qui afavoriria una política de dretes? Mira Xavier, si vols faig públic (per si calia) que no tinc cap intenció de votar CiU ni PP, però amb tot no puc admetre que diguis que aquest govern no ha governat per a les persones. Pots dir que no ha interpretat prou bé les necessitats de les persones, que no les ha tingudes prou en compte, que n’ha afavorit unes o unes altres. Però dir que no han governat per a les persones em sembla un simplisme ben impropi de tu. En tot cas, com que estic convençut que seràs regidor i que seràs al govern, confio que la teva interpretació de les necessitats de les persones serà molt més ajustada a la realitat.

Finalment, permet-me també que lamenti que no és el primer cop que escrius "Vigila no obsessionar-te massa." T’agraeixo que et preocupis per la meva salut mental, però començo a pensar que confons les obsessions amb les idees. Digue’m, si et plau, en què et sembla que m’obsessiono i et diré si pots tenir raó o no. Mentrestant, vigila les teves pròpies obsessions. Ho dic per un altre comentari que vas escriure al meu apunt del 10 d’abril. En aquella ocasió el vas intitular "objectivitat" i escrivies: "ni abans ni ara he tingut la pretensió de ser objectiu". I jo que no ho he dubtat ni un sol moment. El que lamentava no era la pèrdua d’objectivitat, que sé que no has volgut mai, sinó la pèrdua d’interès del bloc, que podia convertir-se en una mera plataforma de propaganda socialista. Però el que vaig trobar més curiós va ser que escriguessis "em sembla que t’equivoques d’enemic." I subratllo la paraula perquè vull que quedi clar que jo no tinc enemics (si més no per part meva). Series, simplement, adversari polític si jo anés a llistes per algun altre partit, que no és el cas. El que faig és opinar, com tu. I el que feia aquell dia, com he fet ja en alguna altra ocasió, era opinar sobre el que es pot llegir en el teu bloc, que llegeixo cada dia. No sé com se’t va ocórrer fer servir aquesta paraula. M’estranya molt en una persona tan pacífica, mesurada i educada com tu. I per això em pregunto si no és un principi d’obsessió, la mateixa obsessió que tu dius que trobes en mi. Som obsessius, Xavier? O tan sols apassionats de la política, de la societat, de les persones, de les idees, i, precisament, amb idees diferents.

Amb el mateix afecte i admiració de sempre, que tinguis una molt bona campanya i que el mandat et sigui plàcid.

Cordialment,

Xavier