Després del debat de l’estatut va tenir cert ressò una frase de Jordi Pujol que, més o menys, deia que els catalans ens havíem mirat i no ens havíem agradat. Aquesta sensació de fons s’ha tornat a repetir aquesta setmana en el debat monogràfic sobre l’estatut. Les declaracions de Xavier Vendrell potser van despertar massa expectatives. Existia la possibilitat que CiU respongués positivament a l’oferta i que, de sobte, el sobiranisme fes un pas endavant que ja no comptava fer en aquesta legislatura. La batalla politicomediàtica ha estat un altre cop brutal i, de moment, com que l’aposta per la sobirania encara no és al darrere d’aquests impulsos, el resultat ha estat decebedor per a uns i confús per a d’altres. Un cert tacticisme ha tornat a perdre el front parlamentari i caldrà esperar una nova ocasió. Però en queden dues coses clares.
Quan es torni a obrir aquest debat es tornarà a obrir en uns termes, si no idèntics, molt semblants. Perquè la realitat és tossuda i els moviments polítics per part dels partits en l’estratègia sobiranista són més aviat limitats. Malgrat tot el que hem vist i sentit aquesta setmana, l’oferta de Vendrell, a falta d’una formalització concreta que ara no s’ha trobat, continuarà planant sobre la política catalana. Alguns ho voldran presentar interessadament com una deslleialtat al govern, però això no és res més que fugir d’estudi. Passarà, si fa no fa, el mateix que va passar quan Carod va anar a convèncer membres d’ETA que apostessin per la via democràtica i no per la violenta. El setge mediàtic posterior ho va desvirtuar tot, però al cap d’un temps tot dóna la raó a Carod: Otegi aposta per la via democràtica i si l’Estat no permet que aquesta via democràtica concorri a les eleccions s’equivocarà estrepitosament. D’aquí a un temps CiU continuarà en la mateixa disjuntiva que ara, amb el problema de ser un partit nacionalista però no sobiranista, i continuarà tenint al davant la possibilitat de fer front comú amb ERC, i haurà de decidir si vol o no vol. Aleshores es veurà que tot aquest escàndol d’aquesta setmana s’ha creat amb l’única intenció de tornar a fer la pinça contra ERC com quan van quedar sols rebutjant l’estatut rebaixat.
L’altra cosa que ens deixa aquest debat monogràfic és que ara ja no té cap interès informatiu la batalla partidista per les engrunes. Si CiU vol fer una moció de censura, que la faci; si Montilla vol tornar a expulsar ERC del govern, que els expulsi. Si tota l’aspiració nacional de CiU passa per desgastar ERC, que els desgastin. Al cap del carrer, però, continuem tenint el mateix problema: un Parlament de fireta, sense sobirania. I el que s’ha posat sobre la taula amb aquest debat és que hi ha una altra opció, que no és la d’ERC en exclusiva ni la de CiU, sinó la de la ciutadania. I aquesta altra opció és un referèndum d’autodeterminació que ens permeti decidir per on volem anar.
D’aquest 2007 en portem tres mesos. I ja hem arribat fins aquí. Dilluns, l’Àgora parlarà de l’autodeterminació. I el proper 23 d’abril tindrem el Sant Jordi més polític dels últims anys. I el 25 d’abril, els 300 anys d’Almansa. I pel mig, el 14 d’abril, l’aniversari de la proclamació de la República. L’autodeterminació ha entrat en l’agenda política i mediàtica d’aquest país i ja no en marxarà. I en Miquel Iceta s’haurà de penjar les seves "collonades" al lòbul de l’orella o menjar-se-les amb sanfaina. Això sí, compartint-les amb tots els del PP que pensen el mateix que ell.
Tens un do Xavier! No t’aturis. Descrius el punt de vista de les coses que tots els que estan colonitzats mentalment no saben explicar i tu sí…
Tan de bo fossis un dels convidats de dilluns a l’Àgora!
Només un incompetent o un cínic pot presentar aquesta proposta de la manera que s’ha presentat. No cal ser gaire intel·ligent per veure que en Vendrell va presentar un fàrol de forma que CiU li fos molt fàcil empesar-ho.
El problema ha estat que en Mas, quasi els xafa la farolada quan va dir a ERC que hi anava.
Llavors ja veiem en Carod i en Ridao intentant tapar els forats i cercant la manera de sortir d’aquest atzucac.
Quanta incompetència en els meus companys de partit!. Com poden cremar aquestes valuoses cartes amb farolades que ningú s’ho empassa. Fins i tot la brunete mediàtica no s’ho ha pres seriosament!.
Respecte a la pinça contra ERC, jo diria que ha passat el que quan en Johan Cruyff en un partit que havia un jugador del Valladolit que era molt ràpid fent "driblins" inútils però espectaculars, va respondre a un periodista quan li preguntar si pensava fer un marcatge especial aquell jugador: "Este tipo de jugadores no hace falta marcarlos, se marcan a si mismo ellos solos". Dons els espanyols ara deuen pensar el mateix dels nostres representants politics. Sobretot d’ERC.
Un Congrés extraordinari d’ERC ja!
Xavier, a veure quan comentes alguna cosa d’això.
Un jurista de prestigi com l’Alfons López Tena aposta per la independència, i això és una gran notícia. Ho explica en el llibre Catalunya sota Espanya. López Tena ha estat conseller nacional de Convergència Democràtica de Catalunya i ha estat nomenat vocal del Consell General del Poder Judicial a proposta de CiU. Tan de bo a CiU li fessin una mica de cas i fossin tan clarividents com ell.
En una entrevista a l’AVUI (diumenge 1 d’abril) diu que "Catalunya no podrà sobreviure com una societat viable, en cohesió, si esdevé una província d’un Estat que hi està en contra. Sense un Estat propi Catalunya està abocada a una crisi social profunda d’aquí a no gaire temps."
Alguns fragments del llibre (publicats a Vilaweb):
«La baixa qualitat de la democràcia és indispensable per assegurar que tots els òrgans de l’Estat bloquejaran les pretensions de les nacions minoritàries i decidiran contra llurs institucions, empreses i interessos. Només una dictadura electiva assegura prendre el control d’un banc basc processant tot el seu Consell d’Administració per, després, aconseguit el poder, aixecar el processament; només així es fa possible tenir organismes que fan de ventrílocs del Govern espanyol i autoritzen els projectes empresarials espanyols però no els catalans; aquesta és la manera de poder tancar diaris i empresonar periodistes, com al Marroc; il•legalitzar partits polítics, com a Turquia; prohibir campanyes electorals, com a Bielorússia; repetir eleccions quan no guanya el partit del Govern, com a Sèrbia; i nomenar els presidents de 13 de les 15 més grans companyies, com a Indonèsia; actuacions totes elles esdevingudes durant el Govern d’Aznar.»
«Sembla una llei inexorable de la natura: canvien els reis i els governs, cauen monarquies, governen repúbliques, acabdillen generals, i el dèficit fiscal català sura amb plena salut a través de totes les convulsions del segle, amb una gravetat i importància creixents.»
«Ara el projecte nacional català pot ser engrescador no només per a aquelles persones que se senten catalanes, i per tant maltractades, sinó pels que se senten espanyols i ciutadans de Catalunya, i per tant maltractats; perquè el maltractament també el senten.»
«Tot el segle XX sí que teníem interessos comuns amb un projecte espanyol il•lustrat, ens interessava a espanyols i catalans integrar-nos a Europa, ens interessava a espanyols i catalans la desaparició del poder militar […], l’establiment de la democràcia; però tot això ja s’ha fet, ja som a Europa, ja som a un règim democràtic, encara que de baixa qualitat, ara ja som a la moneda europea, i per tant ara ja no hi ha projecte comú.»
«El miracle de la nostra supervivència nacional, i l’anomalia que representem en una Europa on nació rere nació ha assolit la independència o ha desaparegut per assimilació, no és sostenible indefinidament. Ens cal, com a tota nació, un marc de poder per continuar existint, perquè no ho podrem fer si som en un Estat que ens és contrari.»
Mentre els ‘independentistes’ de boqueta i de cara a la galeria i el sector més espanyoliste, són a la direcció d’ERC.
Doncs, n’hi han dos partits amb dirigents espanyolistes, antinacionalistes i antiindependentistes, què només ho són de cara a la galeria o de portes en fora de forma electoralista per arrossegar vots.
Xavier, jo el que interpreto de tot el que ha passat aquests dies és que CIU està reflexionant sobre si seguir la via sobiranista, el problema és que deuen haver calibrat que encara no estan en condicions d’acceptar obertament aquest debat, primer cal tenir plenament convençudes unes bases, cal no oblidar que una bona part de la militància pertany a una generació que li fa molta por la paraula independència per tot el que van haver de patir durant el franquisme (per exemple els meus pares són militants de convergència i et puc ben assegurar que el fons són ben sobiranistes, però els fa molta por anar més enllà). Des de les bases de CIU hi ha gent treballant en aquest sentit, si en tens l’ocasió ves a alguna conferència de López Tena i veuràs que alguna cosa està canviant.
El problema és que ERC i CIU han vist que ara no és el moment i d’alguna manera s’han tingut que fer enrera -Xavier Vendrell va parlar massa d’hora?-, i realment al final tot ha quedat ben ridícul i els socialistes es fan un bon fart de riure i aprofiten per ridiculitzar el sobiranisme, de totes maneres hem de pensar que la millor arma és tenir un enemic confiat, la realitat és que els dos partits catalanistes van acabar plantejant la via sobiranista com a alternativa i aquest fet l’amaguen tan com poden els mitjans de comunicació socialistes. Cada cop hi ha més gent convençuda que l’estat espanyol no funciona amb paràmetres democràtics i s’està produint un procés d’involució autonòmica, els socialistes no acaben de veure que si van massa enllà es poden trobar que fins i tot als seus votants potencials els sembli bé la independència. Una dada, l’altre dia fent zapping vaig acabar al canal "25 tv", entrevistaven gent a peu de carrer i els preguntaven si els semblaria bé la independència de Catalunya, la majoria d’entrevistats que contestaven en castellà deien que els semblaria bé si es sabia fer bé, dels que contestaven en català la majoria deien que els agradaria però que no era legalment possible, l’únic que va contestar obertament allò de què "españoles somos todos" era curiosament un immigrant sudamericà.
Xavier,
fa ja dies que segueixo el teu bloc a fi de no decaure en el desànim que les batzecades polítiques em genera, veient com veiem tots la manca de d’una estratègia en el catalanisme polític, uns i altres. Dia a dia es va demostrant que això d’Espanya no és viable per a nosaltres, ni per a molts d’altres. Només Duran i Lleida i adlàters hi poden veure quelcom positiu, temerosos com són de la llibertat, o esclaus com són de l’imperi aquest que encara manté colònies en ple segle XXI.
Però bé, allò que volia comentar-te és si realment paga la pena que la "nostra(?)" emeti un programa que parli de l’autodeterminació ens el termes en què ho farà? Qui en serà l’apòstol que contestarà les tesis dels qui s’aferren al testament del famós general? Per què no convidar-hi algú amb un cert pes i claredat d’idees? Que volen presentar-ho com cosa de poca volada i desprestigiar-ho? No voldria menystenir ningú, però les oportunitats al nostre país no solen redundar i cal aprofitar-les totes amb un discurs clar, convincent, que arribi.
Esperem que no es converteixi en una arma de doble tall. Rebatre els arguments dels espanyolistes no pot ésser cossa difícil, car tenen base poc sòlida si un hi pensa una mica, ara, aquest rebatre ha d’aconseguir anar més enllà, proposar una alternativa sobirana i de progrés.