Blog d'en Xavier Mir

El Periódico em publica avui una carta que vaig enviar la setmana passada. Llàstima que quan faig referència a l’atractiva web a través de la qual es pot visualitzar el suport creixent de l’independentisme hagin eliminat el nom de la web, que no pot ser un altre que www.estatpropi.cat. Ara que han publicat una carta d’un lector que parla d’una web on ja hi ha 7.327 adhesions, no estaria malament que expliquessin a la resta de lectors de què coi va això d’estatpropi.cat, perquè resulta que, com que no n’han informat al diari, els lectors no en saben res. I aquesta no és manera de donar la informació, no trobeu?

Si al darrer apunt lamentava les declaracions de Martínez Fraile, avui ens hem llevat amb la notícia que Montilla li ha acceptat la renúncia. Ara bé, allò que cal valorar no és únicament la valentia o urgència o necessitat de la decisió de Montilla, sinó la realitat de la qual surten les declaracions. Per dir-ho d’alguna manera, la qüestió està tancada des de l’ètica política, perquè un delegat del govern no pot dir que a l’expresident de la Generalitat li falta un bull. Però des del punt de vista informatiu, la bomba continua activa. Maragall ha dit el que ha dit (i és qui és) i el PSC té un torpede que va directe al seu vaixell. Martínez Fraile ha plegat, però Iceta, que va dir que el dret d’autodeterminació és una collonada i que no és aplicable a Catalunya, continua al capdavant del partit. Si el riu de Martínez Fraile ha desembocat en aquest mar és perquè abans ha seguit el curs del PSC. El problema no és que ho hagi dit (que per això ha hagut de plegar) sinó que ho pensi; i si tots els socialistes que pensen com ell han de plegar, potser perdran mitja militància. Fa uns dies era Bolaño i ara ha estat ell. Qui serà el proper? Perquè després diguin que la inestabilitat i els escàndols són exclusiva d’Esquerra. Però no m’estenc més sobre la qüestió i us remeto al Mail Obert de Vicent Partal, que també opina sobre això.

I avui és el dia d’Òmnium. Una resposta més de la societat civil. De tots els punts que conté la convocatòria, em quedo amb el reconeixement del dret a l’autodeterminació. No fa gaire que la qüestió planava sobre el debat monogràfic a l’entorn de l’estatut. Entre ERC i CiU no hi va haver entesa en aquell primer intent, però lluny de ser una cresta en l’evolució del sobiranisme, la qüestió tornarà a aparèixer una vegada i una altra. A ningú se li escapa que al Principat hi ha tres partits que reconeixen aquest dret: ERC, CiU i ICV. El primer és partidari de tenir un estat; el segon es considera nacionalista però preferiria no haver de fer el pas sense haver esgotat abans totes les possibilitats d’encaix a l’Estat espanyol, i ara mateix aquestes possibilitats estan esgotades; el tercer intenta mantenir-se’n al marge però quan el debat sigui sobre la taula no voldrà permetre que ERC i CiU el capitalitzin. Ara és Òmnium qui pressiona els partits, però seria un error estratègic demanar només un govern d’unitat sense plantejar la qüestió de la sobirania.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!