Un Joan Oliver cansat decideix "
escriure de no res". Sembla realment cansat i fastiguejat. Jo, en canvi, ni estic cansat ni estic fastiguejat. M’agrada llegir articles com el que va publicar ahir Antoni Vives sobre la "Fatiga d’Espanya" al
Dossier Econòmic que es distribueix amb
El Punt. M’agrada llegir el bloc de
Josep Pinyol. M’agrada llegir la resposta de
Pere Mayans al reportatge de Telemadrid. M’agrada llegir l’article de Xavier Cortadellas a
El Punt: "
Despertant-se de l’estatut". M’agrada llegir la
carta de Joan B. Pardell a l’
Avui. M’agrada fins i tot
Jordi Cabré quan critica el pla B de Montilla i proposa un referèndum (encara que digui que això només ho fa CiU). I m’agrada que Carod-Rovira publiqui
articles com el d’avui.
No m’agrada, en canvi, que Montilla parli de
conseqüències greus com Maragall també havia fet a l’inici del procés de reforma de l’estatut ("el drama està servit", ho recordeu?), sense determinar quines serien aquestes conseqüències, i que ningú no el critiqui per aquest alarmisme. Iceta qualificava l’exercici del dret d’autodeterminar-nos com una amenaça, però calla ara davant d’aquesta amenaça de Montilla que, a més, no té forma concreta.
I tampoc m’agrada que tot plegat pengi massa d’una decisió del Tribunal Constitucional, però m’agrada que cada cop es puguin llegir i sentir més veus que reclamen un estat propi. Penso en el mes de setembre passat, quan més de dos-cents blocaires vam dir allò que volem. I penso que això és el que cal, que si es vol una cosa s’ha de dir. I em pregunto què passaria si el setembre vinent ho tornéssim a dir. M’ensumo que l’estat d’opinió favorable a l’estat propi no ha parat de créixer. Que ERC pot haver fet una aturada tècnica en el seu creixement electoral, però que el sobiranisme és transversal i que de tant en tant ens va molt bé posar-nos tots d’acord i dir públicament allò que volem. Perquè es noti que en som molts més que no sembla. I estic convençut que si tornem a dir "Jo també vull un estat propi" la blogosfera no serà l’únic espai on ens farem sentir. D’entrada, a la Xarxa de Blocs Sobiranistes ja no en som dos-cents ni tres-cents sinó tres-cents quaranta, que aviat és dit.
Em sembla tremendamente lúcid i oportú. Em quedo amb aquestes frases que al meu parer és la clau de la qüestió: "Diguem-ho clar: fins ara, l’independentisme no ha interessat, seriosament, ningú que tingués alguna relació real i decisiva amb el poder al nostre país" "Per això serà sempre el blanc distingit de totes les ofensives, dels que volen mantenir l’statu quo actual" .
Per descomptat que dintre d’aquest poder hem d’incloure als mitjans de comunicació. Per això un article com aquest difícilment sortirà a "La Vanguardia" i ens hem de conformar amb llegir-lo a "El Punt", de difusió molt més limitada.
L’article de Carod m’ha decebut enormement a mi.
Posposar el dret a fer un referèndum a tenir uns certs recoltzaments es sentzillament penos.
Com escric al meu blog s’ha de poder formular un referèndum perque si té dret, no perquè es guanya segur. Poder convocar-lo sens que els barbars ens enviïn els tancs es guanyar per a mi.