Amb el permís d’Hèctor López i Uriel Bertran faig la paràfrasi del títol del seu llibre sobre Montenegro per referiri-me, avui, a les eleccions escoceses. Encara no sabem quins seran els resultats finals, però està clar que a Escòcia podran decidir. I per què nosaltres no? L’Estat espanyol es deu creure tan important com la Gran Bretanya. Estem parlant de dos antics imperis que s’han anat desintegrant, com ha passat sempre al llarg de la història, però fins i tot a l’hora de desintegrar-se encara hi ha maneres. A la Gran Bretanya, Escòcia pot fer un referèndum d’autodeterminació amb normalitat com espero que tinguem ocasió de comprovar. A l’Estat espanyol ens obliguen a la il·legalitat. Ni tan sols quan hi ha pel mig una qüestió tan delicada com un procés de pau (cas del País Basc) l’Estat no és capaç d’assegurar unes regles del joc democràtiques. Els imperis també han de saber perdre. L’Estat espanyol representa les últimes restes d’un imperi que mai no hauria d’haver existit, però que es resisteix a reconèixer la seva fi. Va fer falta un dictador feixista i la posterior malanomenada transició per allargar la mentida uns quants anys més, però ara toca el debat de l’autodeterminació i no s’hi val a amagar-lo, a mirar cap a una altra banda.
Mentre no es coneixen els resultats definitius, però, tenim un article ben sucós d’un dels referents del periodisme del nostre país, Vicent Partal, que diu que és un malalt de la informació, però que ja m’agradaria a mi que tots els malalts fossin com ell. Al seu bloc
Mails per a Hipàtia ha penjat avui un
apunt memorable. Ho ha fet a risc d’equivocar-se, però coneixent-lo estic convençut que sap què escriu. Al seu apunt deixa ben retratadada la mala gestió de la informació. I com diu ell, qui riu l’últim riu molt millor. La vàlua de l’apunt no resideix únicament en l’anàlisi i la predicció sinó justament en el risc d’avançar-se als fets. A pilota passada l’article no hauria tingut la gràcia que tindrà.
A banda d’en Partal, també és bo seguir les eleccions escoceses a través del bloc de Xavier Solano, que és membre de la Xarxa de Blocs Sobiranistes. I ja que parlem de la XBS, l’amic Octavi Fornés, ànima informàtica del projecte, ha penjat també un excel·lent apunt on critica diversos aspectes de diversos partits. Hi proposa també la creació d’un partit transversal que tingui el plebiscit per la independència com a únic punt del programa. L’amistat i els projectes compartits no ens impedeixen pas discrepar; jo crec que seria millor constituir una mesa amb tots els partits decidits a impulsar el procés i mantenint-ho separat de l’acció de govern. En tot cas, si ERC i CiU es posessin d’acord i arrosseguessin ICV i altres formacions sense representació (i fins i tot representants de la societat civil), hauria de ser el PSC qui fes fora del govern ERC i ICV, i haurien d’explicar-ho. Els partits són estructures molt difícils de manejar i controlar. Potser no es podrà evitar una sacsejada en més d’un partit com jo mateix escrivia fa poc, però no seria fàcil que d’aquesta sacsejada en sortís un partit transversal com el que demana l’Octavi.
I no puc tancar l’apunt sense felicitar un cop més els quatre cracks de la campanya estatpropi.cat, que continua rebent adhesions a un ritme de vertigen. Podeu seguir-ho molt bé des del bloc d’en Marc Belzunces.
Els amics i companys del SNP han aconseguit, per primera vegada, esdevenir la primera força política escocesa, al Parlament de Holyrood. Enhorabona. El lideratge de l’Alex Salmond ha estat, fins ara, molt fructífer. Però, a l’igual que fan ells, els nacionalistes escocesos responsables, seriosos, realistes, no sembrem confussions per ací.
Han guanyat, per la mínima. 47 escons contra 46 dels laboristes. Menys diferència de la que es previa fa 3 mesos. Amb un sistema electoral digníssim, exemplar, i, per que no, transportable. (60% dels escons per vot majoritari en 73 districtes, a un representant per districte, i 40% restant assignat proporcionalment als vots assolits, en base a 8 regions diferenciades. No en base a tots els vots a tota Escòcia.
Diferent, eh? Icetes, Maragalls, i altri: quanya qui obté més escons. Sempre. El 1999, el 2003, el 2006 i sempre. Amb qualsevol sistema electoral democràtic, i n’hi ha molts. I el sistema majoritari es tant democràtic com el proporcionat. I el mixte també.
Per districtes ha guanyat el Labour. En escons, clarament. El labour ha perdut poc, respecte al 2003. Ha aguantat. Han perdut i estan fora del Parlament, els verds, els socialistes escocesos,i una altra formació pseudo radical. Conservadors i Liberalsdemòcrates han repetit resultats. I 15-16% vots.
El SNP no ha superat el 33% dels vots. Menys de l’esperat. Això son fets.
El SNP ha pujat molt, si, i ha guanyat, sí, i mereix governar, si, però si coincidim en això, des d’una perspectiva nacionalista, hauriem de coincidir que CiU (2003 i 2006) també ha guanyat, i mereix governar, i , en canvi, ERC, ha votat el labour casolà de per ací. Dues vegades.
ERC votaria el lider del Labour a Holyrood per a governar? I per que no ho ha fet a Catalunya amb Artur Mas. La diferència d’escons, i de vots, entre CiU i el psc-psoe és molt més elevada i forta que entre el SNP i el Labour.
Sent coherents, ERC votaria el Labour a Edinburg. I cal dir-ho.
No barregem realitats, amb somnis, o amb propaganda.
Salmond mereix intentar governar, com a guanyador de les eleccions escoceses. I li treu un escó, només al labour.
Mas li treu 11 diputats a Montilla i al Labour-Baix Llobregat d’aci, i ha augmentat la diferència (i li’n treia 2 el 2003), i ERC no li va deixar intentar governar.
Incoherencia nacional. Tota.
El referèndum a Scotland. Anem a pams. Allà ho han explicat bé. Objectiu: guanyar eleccions i governar bé. I si governen bé, plantejar, amb majoria del Parlament de Holyrood, un referèndum no abans del 2010.
Pases previes.
Guanyar eleccions. Ho han fet.
Governar en nacionalista a Holyrood. Ho esperem. Ho desitgem. pero falta veure-ho encara. Amb un Carod escocès, no deixarien governar a l’Alex Salmond. Mira que bé. Com aqui van fer amb l’Artur Mas.
Governar bé: Ho desitgem. Ho creiem . Son gent preparada per a governar, perque saben que governar bé és la millor llavor per a progressar nacionalment de manera col.lectiva. Però cal fer-ho. Mes predisposats allà, que ací, el tripartit, segur que ho estan. Però caldrà fer-ho. Segur que no seran, perque no ho són, tant sectaris com els tripartits d’aci. Però ni el SNP, ni el Labour, ni els Liberals-Demòcrates, ni els Conservadors. Quina diferència.
I el 2009, si tot això va bé, intentarien que els laboristes (dificil), els Liberals-demòcrates (menys dificil pero no fàcil) o els Conservadors (dificil, igual que els laboristes) consensuessin una preparacio de referèndum.
I si no s’en surten, doncs noves eleccions a finals del 2010/primers 2011 i a seguir creixent.
Bon govern, responsabilitat, rigor i seriositat, sempre.
Això es el nacionalisme democràtic. Així son al SNP. I coherents.
I les propostes no les exposen en calçotades de correcuita. Ni a cap pub.
Vaja, seriosos i rigorosos. Com cal.
Alex Salmond hauria de poder governar.
I Artur Mas s’ho ha guanyat, democràticament, dues vegades, i amb mes força politica a Catalunya que l’Alex Salmond, gran polític, a Scotland.
El sistema electoral escocès, com molt bés explica en Madí, és un sistema majoritari. Per tant gens proporcional i això vol dir que encara que tingui majoria d’escons s’hauran de sumar els veritables vots per saber si té alguna possibiltat un referèndum d’independència.
Quan en Mas va rebutjar l’oferta de Carod per pactar el govern de la Generalitat si s’anava més enllà de l’estatut, en Mas va perdre l’oportunitat de ser el president de l’autodeterminació. Ara no pot ni dir fava i se’l veu crispat, fora de lloc i deixat.
Potser si CiU hagués fet com el partin nacionalista escocès, ara seria alguna cosa més que un partit de tietes i funcionaris a l’espera d’un lloc. Val la pena pendre’s l’autodeterminació com una fita possible. Si a CiU li treieu (eh Madí?) el component nacional la deixieu tan sols com un partit conservador, de dretes i hereu de la Renaixença del s XIX.