Tothom que va veure per TV3 la retransmissió del darrer concert de Lluís Llach devia veure també les cares de Montilla, de Castells i d’altres, cares de circumstàncies davant les crítiques de tot un referent i tota una veu de la societat civil. Doncs bé, caldria completar aquella feina anant a veure aquesta obra i recordant que tot això que li van fer a l’Èric Bertran no va passar en l’època d’un fantasma anomenat PP sinó durant el govern Zapatero. I que encara és l’hora que l’aleshores president de la Generalitat Pasqual Maragall ha de donar un bri de suport al pobre noi. Ni Montilla un mot de desgreuge. Són vergonyes que es continuen tapant, confiant que aviat l’anècdota quedarà oblidada. Doncs ho tenen magre. I com més temps passi, més magre ho tindran. Els catalans hem rigut molt fent-nos autocrítica, però sembla que quan toca als altres la cosa incomoda una mica més. Doncs au! Aquí teniu l’obra i un documental de tres quarts d’hora. I no crec pas que l’"anècdota" s’aturi aquí. Tenim Èric Bertran per anys. I que per molts anys. I jo, personalment, que li ho vull agrair.
Per donar quatre pinzellades de la posta en escena, deixeu-me dir que la incorporació d’una pantalla que interactua amb els personatges és un encert que ajuda a perfilar la personalitat del protagonista i que dóna vivesa a l’acció. És, alhora, una bona solució per a la veu narrativa. El sentit de l’humor és present en diversos moments de l’obra per alleujar l’espectador de la tensió pròpia d’aquelles vivències i té algun punt especialment brillant en la interpretació davant la fiscal i la psicòloga, un humor que beu de la millor tradició del teatre català de finals del XIX però que l’actualitza amb referències a les noves tecnologies. Fins i tot algú que no combregui amb l’independentisme de l’Èric es pot fer un panxot de riure. O pot, simplement, identificar-se amb el protagonista. I és que l’obra funciona per si sola sense tenir cap coneixement dels fets en què es basa. La reflexió profitosa arriba quan un descobreix que tot allò que s’hi explica és real. A alguns els va molestar que Rubianes, potser en nom dels altres, portés la memòria de Lorca als escenaris. Però uns i altres farien bé de veure també com s’ha portat als escenaris el cas de l’Èric Bertran.
Comunicació 21 informa avui que més de 1.500 persones han vist aquest documental, al qual ja em vaig referir en aquest apunt.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Contra la tele basura, contra la dictadura (dels mitjans), contra la closca dura (dels policies espanyols), contra la dreta pura i dura que cada matí per la ràdio supura, contra la incompetència d’un estat que ni en 500 anys madura, CULTURA.
Convertir, en el cas de l’Eric, la mala llet i la incompetència de l’Estat en la base d’una obra de teatre per denunciar aquesta mala llet i incompetència és donar la talla del país que som o hem de voler ser: un país respon amb imaginació i erudició a les provocacions d’aquests destralers que tenim com a colonitzadors.