Blog d'en Xavier Mir

Un dels 2.079.340 vots del 21 de desembre de 2017

10 d'abril de 2007
2 comentaris

(Maragall dimissió) Èric Bertran: la construcció d’una categoria

El cas de l’Èric Bertran, aquell noi de Lloret, aleshores de 14 anys, a qui van voler aplicar la llei antiterrorista per haver enviat tres correus a tres empreses que no utilitzen el català ni que els matin podria haver quedat com una anècdota (no entengueu la paraula en el sentit més frívol, si us plau). Però el temps ha anat passant i diversos factors han fet possible que aquella anècdota no hagi quedat en això, sinó que cada dia sigui més categoria. Hi ha contribuït la valentia del mateix protagonista, que cada cop és un referent més clar per a les noves generacions d’independentistes desacomplexats. L’Èric no s’ha acoquinat. Ho ha passat malament, però ha apostat fort perquè la història es conegui. I no perquè es coneguin els detalls concrets de la seva anècdota, sinó perquè s’entengui que forma part d’una realitat vigent. També hi ha contribuït el suport de l’escriptor Víctor Alexandre, que li va prologar el llibre, li ha fet costat tot aquest temps i ara ha escrit el text de l’obra Èric i l’exèrcit del Fènix. Diumenge es va representar al Centre Moral d’Arenys de Munt i no m’ho vaig pas perdre, és clar.

Tal com va dir Víctor Alexandre en el col·loqui posterior, podia semblar estrany muntar una obra de teatre sobre els fets ocorreguts. Pot semblar teatre de propaganda política o qualsevol altra cosa, però la veritat és que l’obra funciona. És una excel·lent feina. El material de base, certament, és de primera. La història té una base de surrealisme que hauria fet les delícies d’Arrabal, però la feina de Víctor Alexandre s’encarrega de fer que el plantejament dramàtic funcioni al marge dels fets reals (i alhora, integrant-los). El director, Pere Planella, ho remata amb una bona direcció i amb un repartiment d’actors professionals que certifiquen l’encert de l’aposta. El Centre Moral era ple de gom a gom i ni l’obra ni el col·loqui van acabar amb crits d’"independència", però crec que tothom va sortir amb la sensació que, a partir de l’experiència de l’Èric, s’havia muntat una obra carregada de crítica social i de bon humor. S’equivoca qui es pensi que som davant d’un muntatge per a fidels i gent de la corda. L’obra arribarà el 20 d’abril al Teatre Borràs de Barcelona i estic segur que no trigarà a deixar enrere els prejudicis previsibles i que es guanyarà el públic a cabassos. El boca-orella funcionarà. I als qui més la recomano és als indiferents i mandrosos.

Tothom que va veure per TV3 la retransmissió del darrer concert de Lluís Llach devia veure també les cares de Montilla, de Castells i d’altres, cares de circumstàncies davant les crítiques de tot un referent i tota una veu de la societat civil. Doncs bé, caldria completar aquella feina anant a veure aquesta obra i recordant que tot això que li van fer a l’Èric Bertran no va passar en l’època d’un fantasma anomenat PP sinó durant el govern Zapatero. I que encara és l’hora que l’aleshores president de la Generalitat Pasqual Maragall ha de donar un bri de suport al pobre noi. Ni Montilla un mot de desgreuge. Són vergonyes que es continuen tapant, confiant que aviat l’anècdota quedarà oblidada. Doncs ho tenen magre. I com més temps passi, més magre ho tindran. Els catalans hem rigut molt fent-nos autocrítica, però sembla que quan toca als altres la cosa incomoda una mica més. Doncs au! Aquí teniu l’obra i un documental de tres quarts d’hora. I no crec pas que l’"anècdota" s’aturi aquí. Tenim Èric Bertran per anys. I que per molts anys. I jo, personalment, que li ho vull agrair.

Per donar quatre pinzellades de la posta en escena, deixeu-me dir que la incorporació d’una pantalla que interactua amb els personatges és un encert que ajuda a perfilar la personalitat del protagonista i que dóna vivesa a l’acció. És, alhora, una bona solució per a la veu narrativa. El sentit de l’humor és present en diversos moments de l’obra per alleujar l’espectador de la tensió pròpia d’aquelles vivències i té algun punt especialment brillant en la interpretació davant la fiscal i la psicòloga, un humor que beu de la millor tradició del teatre català de finals del XIX però que l’actualitza amb referències a les noves tecnologies. Fins i tot algú que no combregui amb l’independentisme de l’Èric es pot fer un panxot de riure. O pot, simplement, identificar-se amb el protagonista. I és que l’obra funciona per si sola sense tenir cap coneixement dels fets en què es basa. La reflexió profitosa arriba quan un descobreix que tot allò que s’hi explica és real. A alguns els va molestar que Rubianes, potser en nom dels altres, portés la memòria de Lorca als escenaris. Però uns i altres farien bé de veure també com s’ha portat als escenaris el cas de l’Èric Bertran.

Comunicació 21 informa avui que més de 1.500 persones han vist aquest documental, al qual ja em vaig referir en aquest apunt.

  1. Contra la tele basura, contra la dictadura (dels mitjans), contra la closca dura (dels policies espanyols), contra la dreta pura i dura que cada matí per la ràdio supura, contra la incompetència d’un estat que ni en 500 anys madura, CULTURA.

    Convertir, en el cas de l’Eric, la mala llet i la incompetència de l’Estat en la base d’una obra de teatre per denunciar aquesta mala llet i incompetència és donar la talla del país que som o hem de voler ser: un país respon amb imaginació i erudició a les provocacions d’aquests destralers que tenim com a colonitzadors.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!