Blog d'en Xavier Mir

Ara sí, després de dos articles anteriors en què m’he ocupat d’Esquerra, i a falta d’arguments o novetats perquè em pugui referir al segon front, CiU, que continua rumiant si es pot ser nacionalista sense ser sobiranista, repassaré com estan les coses entre la societat civil, on crec que hi ha tres línies bàsiques d’actuació. En l’article del 3 de maig explicava que la mobilització de la societat civil té dos precedents clars. El primer, el punt culminant del 30 de setembre de 2005. Si la unió entre partits s’hagués mantingut, si el PSC de Montilla no hagués corregut l’endemà mateix a esmenar el text i si CiU no ho hagués aprofitat per donar per legitimat el campi qui pugui i la pinça contra Esquerra, avui el país seria un altre. El segon, la manifestació del 18 de febrer de 2006. Allà va néixer alguna cosa que posteriorment ha anat prenent diverses formes, s’ha anat estructurant amb una complexitat prometedora.

Qualsevol moviment sobiranista al marge dels partits amb presència parlamentària necessita articular una proposta transversal per reivindicar el dret de decidir. Aquesta és una línia que treu la força de la legitimitat democràtica. Afortunadament, la PDD i Sobirania i Progrés han unit esforços per reclamar aquest dret a través d’una recollida de signatures perquè els parlaments dels Països Catalans tinguin la competència per convocar referèndums d’autodeterminació. I aquestes signatures no estan demanant necessàriament la independència, sinó el dret de decidir. Qui no ens reconegui aquest dret haurà d’explicar per què. És mesquí i de molt poca talla política per part dels qui volen continuar formant part de l’Estat espanyol aprofitar-se de les mancances democràtiques d’aquest Estat per evitar una consulta on es pugui decidir el nostre futur polític. En tot cas, l’activació d’aquest front per part de la societat civil és una aposta per la transversalitat, per obrir un debat al marge dels partits. És un front que ja té una presència notable a l’espai comunicatiu dels Països Catalans i que aclareix que el dret de decidir no comporta la independència sinó que és un exercici de salut democràtica inexcusable.

Estatpropi.cat representa una iniciativa ben diferent. Els qui ens situem al mapa no solament reclamem el dret de decidir (i per tant se’ns suposa l’adhesió a Decideixo Decidir), sinó que ja avancem quina serà la nostra voluntat el dia que es faci la consulta que reclamem. Això és important per diverses raons. En primer lloc, perquè la convocatòria d’aquesta consulta depèn de la voluntat política dels partits i una manera de condicionar aquesta voluntat és fent un referèndum virtual que deixi molt clara la necessitat d’un referèndum real i vinculant. El dia que un milió de persones s’hagin situat al mapa, qui digui que és ridícul voler la independència o que aquí això no ho vol ningú haurà de donar moltes explicacions.

Hi ha qui diu que estatpropi.cat és únicament un acte de resistència per fer recompte d’independentistes, però no és només això. És una eina a través de la qual podem forçar un referèndum real, fer entrar el debat sobiranista als mitjans, construir espais transversals de trobada per a sectors que en l’àmbit dels partits estan enfrontats. També és una eina que pot actuar com a revulsiu perquè la població s’acosti a les noves tecnologies. I, sobretot, és una eina que ha de permetre visualitzar les crestes del moviment sobiranista. A curt o mitjan termini, hi haurà fets i notícies que faran que moltes persones es decideixin per un estat propi. Aquestes persones no tenien cap mitjà per expressar aquest canvi d’opinió, però ara poden entrar a estatpropi.cat i situar-se al mapa.

Estatpropi.cat i Decideixo Decidir són dues iniciatives a llarg termini que aniran recollint suports, que sempre aniran pujant. Però si el sobiranisme vol continuar generant debat, la societat civil ho pot fer de molt diverses maneres. Internet ofereix unes possibilitats que abans no existien i que poden jugar molt a favor nostre. Cal imaginació i constància. Tenim eines com la Xarxa de Blocs Sobiranistes, que sense fer gaire soroll es va consolidant com a mitjà de comunicació evidentment afí a la causa, amb un paper clau en qüestions com la difusió d’estatpropi.cat (ja n’he donat alguns exemples i aquí en teniu un altre de bo: el ciutadellenc Talaiòtic). La xarxa de blocs més gran no és la de cap partit, sinó la XBS, que té ja 375 membres. 375 persones que volen un estat propi i que des dels seus blocs opinen i informen d’allò que a cadascú interessa, però sempre amb una mirada sobiranista. La blogosfera catalana té clarament un tret distintiu: és una blogosfera molt polititzada on el sobiranisme hi té un gran pes. Si des del setembre de l’any passat, quan vam fer la campanya "Jo també vull un estat propi", fins ara hem estat capaços d’articular tot això en xarxa, què no serem capaços de fer?