En el darrer article he trobat un comentari d’algú que menyspreava el seguiment que estic fent d’
estatpropi.cat. Penso que és un error, per part d’un autodeclarat independentista, no valorar la utilitat d’aquest web. Que en vint dies s’hi hagin adherit gairebé deu mil persones ja és un indici d’èxit inqüestionable. Però ara que gràcies a la idea de l’Alexis Vizcaino i a la feina també de Marc Belzunces, Toni Hermoso i Josep Maria Comajuncosas disposem d’aquesta eina, l’hem de socialitzar entre tots. El que hem de tenir molt clar com a societat civil és si deixem les coses en mans dels partits, esperant que arribi algun dia una majoria absoluta, o si actuem també amb els nostres mitjans. I si no ens volem quedar asseguts, hem de dir què volem perquè la inèrcia i el silenci ens fan unionistes. Si no fem res, estem dient que ja ens va bé.
Estatpropi.cat té l’inconvenient de ser una eina desenvolupada a Internet en una societat en què només la meitat de la població fa servir aquest mitjà, però precisament això hauria de ser un esperó perquè aquells qui no es resignen a continuar dins un estat que no ens comprèn s’acostin a Internet i deixin constància, amb la seva adhesió, que ells també volen un estat propi. Internet no és una collonada sobrera. Menysprear la virtualitat és un error. Internet és comunicació com ho són els mitjans impresos. I és encara millor perquè com a espai és absolutament independent d’interessos polítics i econòmics. La pàgina d’
El Periódico, un diari darrere del qual hi ha milions i milions de diners invertits, és tan accessible com aquest humil bloc que esteu llegint. I aquesta és la democratització a la qual sovint ens referim.
Estatpropi.cat ha entrat en joc en la nostra societat. I l’efecte que tindrà la seva implantació serà determinant per a l’evolució política del país. Quan un producte s’ha de fer entrar al mercat, al principi només uns quants el tenen i el més habitual és no tenir-lo, però si el producte és bo la implantació arribarà tard o d’hora. Només dependrà d’un fet: de la difusió. Per tant, que no hi hagi ni una sola persona que, convençuda que amb un estat propi ens anirien millor les coses, no conegui l’existència d’estatpropi.cat. Si ho coneix, segur que se situa al mapa.
Hem partit de zero. Abans de la creació d’estatpropi.cat no hi havia cap lloc web semblant on poguéssim deixar constància que no som unionistes, que no acceptem la inèrcia de la situació actual. Ara ho tenim i ja en som més de 9.000. I això que encara no hem arribat a la televisió. De moment, el paper dels blocs és molt important en la difusió del web per crear xarxa. Ja n’he donat alguns exemples i ara n’hi ha un altre: el bloc De Sant Boi al món.
Xavier,
Els comentaris banals, buits de contingut, aparentment des de la complicitat en el mateix camp, com els que t’arriben menystenint el projecte estatpropi.cat, proliferen darrerament en els blocs independentistes, són una forma de contrainformació. Els he detectat en el bloc de Saül Gordillo i també en el meu. No tenen res a veure amb la crítica honesta i constructiva feta des de la discrepància necessària en un procés obert com és el de la construcció nacional. Ni cas a l’enemic, però sempre alerta.
Gràcies epls teus comentaris sobre el meu blog.
Jaume Renyer
Benvolgut Xavier,
Per fi he pogut "plantar bandera" a estatpropi.cat; més que res perquè, tot i que soc "foraster", no vull que es digui que al poble aquest que hi ha al costat d’Arenys no hi ha ningú que vulgui la independència… 😉
Però com que ja saps que jo no puc deixar de ser crític ni que em matin… he de dir que no m’ha agradat això que el web estigui dissenyat per ser multilíngüe. Què vol dir això? Suposo que va en la línia de sumar per la independència aquells que no la volen per motius "identitaris". Si les meves suposicions són correctes (si no ho són ja m’ho faràs saber), i a risc de fer-me pesat, torno a repetir per enessima vegada: determinats companys de viatge ens poden sortir molt cars. A banda, no estic ni molt menys convençut de la tesi (falsa a la meva manera de veure) que ens facin falta determinades sumes perquè "nosaltres sols" no ens en sortirem. Posats a sumar, perquè enlloc de dirigir-nos als hispanofons principatins que volen que la Renfe vagi millor, no ens dirigim als valencians o als mallorquins? Perquè el marc polític de l’estat espanyol ens ho impedeix si volem arribar a l’objectiu sense trencar aquest marc? Algun dia l’haurem de trencar perquè, en el fons, d’això es tracta. Perquè no fer-ho ja de bon començament?
Tampoc m’agrada la teva comparació d’estatpropi.cat amb un producte que ha d’entrar al mercat; més que res perquè està més que comprovat que el mercat no ha funcionat mai a favor de les cultures minoritàries. I transformar-nos en "marca" per subsistir és entrar en una lògica que no compartiré mai.
Però, malgrat les discrepàncies, subscric la idea d’estatpropi.cat i trobo fantàstic que en tan poc temps siguem 9 000. Això, als anys 90, després de Barcelona 92 i quan en els onzes de setembre hi havia quatre gats, ni pensaments…
Manel
M’agradaria que s’entengués que la màxima por que tinc és precisament veure com neixen moltes propostes a favor de la idea secessionista, però que enlloc de convergir, s’acaben diversificant, de manera que enlloc de castells de foc poden acabar oblidades en un indret, foc d’encenalls. Dies enrera defensaves cada una de les propostes perquè sembla que incideixen en diferents sectors, però trobo a faltar un portal senzill que pugui englobar-los tots i així facilitar la feina a l’usuari: qui sap si un "endavant.cat". Per altra banda, també veig que seria molt positiu que hi haguessin projectes des d’una òptica no cultural, lingüística o folclòrica catalana, de manera que es presentés la sobirania com l’assegurança d’un desenvolupament més prosper per tothom, catalans i castellanoparlants. En la conformació d’una majoria hi han de tenir prou presència els no-nacionalistes independentistes per tal com diria en Francesc Pujols, pescar més gent.
Entenc la teva il·lusió de veure com els projectes avancen, poble a poble, i per més petits que signifiquin en el tot d’una emancipació nacional, però permete’m el dubte que examina cada projecte, i dir finalment que no s’ha d’abaixar la guàrdia i que David guanya Goliat precisament per la traça i no per la força. Així queda dit que endavant tot el què sigui a favor de l’independència, però si pot ser en els punts claus, ben segur que el doble d’efectius seran.
Xavier i Jack,
Teniu raó, ha estat fora de lloc l’expressió "enemic", en el moment d’escriure-ho pensava en altres textos, no en el que ha originat aquest creuament de comentaris. Us puc assegurar que no tinc ni el sindrome del comandant ni sóc afeccionat a les teoríes conspiratives. Insisteixo, no volia ofendre a ningú que discrepa de bona fe.