TEXT LLEGIT EL 9 DE SETEMBRE DE 2007 EN LA PRESENTACIÓ DEL LLIBRE ?CRISTÒFOR COLOM, PRÍNCEP DE CATALUNYA? D?EN JORDI BILBENY
Al llarg de tot
el segle XV, havia cobrat força a Castella la concepció
que només els reis de Castella són els únics
i legítims descendents de ?los Reyes Godos?, i que
l?hegemonisme de la dinastia castellana dins l?àmbit
hispànic és fruit dels designis de la Providència.
Castella és un país que ha rebut en herència una
missió sagrada. La supremacia de Castella a la península
ibèrica no ha de ser només un fet històric, sinó
que és una part del pla diví. Així ho escriuen
Alfonso de Cartagena, bisbe de Burgos, el 1455 i Rodrigo Sánchez
de Arévalo a la Compendiosa Historia Hispànica
el 1470.
Pel matrimoni d?Isabel amb Ferran
d?Aragó, Castella, que no havia conquerit cap territori
exterior a la Península, té a l?abast les possessions
mediterrànies de la Corona Catalano-Aragonesa, les quals es
veuen eixamplades el 1492 amb la Descoberta d?Amèrica.
L?enllaç de Joana la Boja, filla dels Reis Catòlics,
amb Felip el Bell, i l?elecció del seu primogènit com
a hereu de l?emperador Maximilià, aplega sota el ceptre de
Carles V un patrimoni geogràfic impossible de somiar 50 anys
abans pel més optimista dels hegemonistes castellans.
El 1548, el príncep Felip emprèn
un viatge de 3 anys per l?Imperi del seu pare Carles V. A tot arreu
el reben amb infinits elogis cap a la seva figura de príncep
savi i prudent, fill d?un rei guerrer. A Bruges es compara la
successió del rei David en Salomó, amb la successió
de Carles V en Felip. La ciutat de Lille insisteix en la comparació.
A Anvers es lloa el savi Salomó com a exemple de prudència.
Hi ha quadres de l?època que representen el rei Salomó
amb la cara del príncep Felip. Felipe II accedirà
al tron com a monarca absolut, convertit en el representant de Déu
a la Terra, amb la missió divina de preservar la fe catòlica
i de governar als súbdits com ho faria un rei just i honest
(talment Salomó), amb qui compartia el títol de Rei de
Jerusalem. De fet, Joan Carles I és, encara, avui, rei de
Jerusalem.
Mentre la Inquisició perseguia,
confiscava i cremava obres i autors sota l?acusació
d?heretgia i altres càrrecs, Felip II i el seu cercle rebien
exemplars de les obres segrestades, estudiaven esoterisme,
numerologia i càbala, i mentrestant feien construir l?Escorial
per reproduir-hi el Temple de Salomó. Monarca d?un imperi
donde no se ponía el sol, el rei d?Espanya volia
heretar així, la legitimitat de la monarquia del poble
d?Israel, i fer que el poble castellà fos l?Escollit.
Aquesta voluntat comportava treballar sobretot a dos nivells en els
territoris imperials: el religiós i el polític. Calia
defensar la Fe Catòlica enfront de l?Islam, el judaisme i el
protestantisme, i imposar-la, també, als nous territoris que
s?anaven incorporant a la Corona. A nivell polític, calia
que les nacions que conformaven l?Imperi estiguessin supeditades a
Castella, i que s?acomplís d?una vegada el vell somni
d?estendre l?hegemonia castellana per tota la Península.
Calia, doncs, desnacionalitzar i castellanitzar els Regnes de la
Corona Catalano-Aragonesa.
A primers de
desembre de l?any passat, tot parlant amb en Jordi i l?Eugeni (un
amic comú) de com estava el país, de l?espoli fiscal,
del trist i vergonyós procés de l?estatut, de la
reacció a l?OPA catalana a Endesa, de la progressiva pèrdua
de prestigi de la política catalana, del desplaçament
dels centres de poder a Madrid… en Jordi reflexionava en veu alta
sobre la connexió de l?actualitat amb la situació de
fa 500 anys, i de fins a quin punt els problemes d?avui, són
la conseqüència d?un procés històric de
substitució de la llengua, de la personalitat i de la
identitat d?un país. I si fullegem avui les
publicacions de la FAES, els llibres de César Vidal i Pío
Moa, els articles de El MUNDO, La Razón i ABC, si sentim la
COPE, la programació de totes les cadenes de TV estatals,
públiques o privades, els locutors de la SER i la línia
editorial de EL PAIS… fins i tot si parem atenció a TV3 i a
Catalunya Ràdio, darrerament, constatarem que en ple segle
XXI, el procés de castellanització no només no
s?ha acabat, sinó que ha pres l?amenaçadora
virulència de les fases terminals. Ni federalismo, ni
talante, ni catalanisme de pluja fina. Espanya serà
castellana, o no serà.
El llibre que presentem avui reflecteix
i denuncia, d?una manera tan colpidora com il·lustrativa,
l?abast de l?operació en la qual estem immersos. Cristòfor
Colom és, possiblement, el personatge històric més
conegut de la Història d?Occident, després de
Jesucrist. La gesta nàutica que protagonitzà va canviar
el món de la seva època. Enmig del seu procés
desnacionalitzador dels altres regnes peninsulars, Castella va
entendre que una empresa com la Descoberta garantia la immortalitat
de l?home i de la nació que n?havien estat la clau. I,
conseqüent amb el paper que Dios Nuestro Señor
tenia reservat al poble Escollit, es va atribuir no només la
Descoberta, sinó tota la Conquesta, i va capgirar la
Colonització. I va ser així com s?inicià la
Destrucció de la Història.
L?Eugeni, aquell dia de desembre de
l?any passat, ens va plantejar la necessitat de donar una dimensió
internacional al tema que el llibre del Príncep posa damunt la
taula. Cal que la feina d?en Jordi arribi a molta més gent
del que permet la difusió i promoció d?un estudi
historiogràfic. Sempre és més fàcil
d?arribar al Gran Públic amb una novel·la, que no pas
amb un llibre d?història. ?Doncs fem una novel·la?,
vam dir. En Jordi aportarà el seu assessorament i el fons
documental. Jo, per la meva condició de lletraferit, hauria de
ser l?encarregat de traçar el pla inicial de l?obra, i
l?Eugeni hauria de buscar algú que es deixés
engrescar pel projecte i s?avingués a finançar-lo o
fer-lo possible en alguna mesura. Quan jo tingués el pla de
l?obra, buscaríem algun escriptor d?un cert renom que
s?avingués a escriure-la. Com que ja tenia feina assignada,
vaig començar a documentar-me, bo i covant secretament la
il·lusió de ser jo l?escriptor que acabés
donant forma literària a allò que hauria de ser un
best-seller internacional. I va ser així com vaig submergir-me
de debò i a consciència, per primera vegada en molts
anys, en els llibres del nostre amic. En el Llibre del Príncep.
Això era pel desembre. Han
passat els mesos. El pla de la novel·la brilla per la seva
absència. L?Eugeni no sap què faig. Tot està
parat.
?I per què??, que diria la
Mònica. Doncs… perquè m?ha passat una cosa semblant
al que li va passar a en Jordi fa 20 anys, quan ell va voler escriure
una novel·la sobre la Descoberta d?Amèrica. Primer
mires de documentar-te, i a mica que regires llibres, que confrontes
versions i saltes d?un personatge a l?altre… veus que les coses
no quadren i t?enfonses en una mar de contradiccions, amb dades que
es barallen directament amb la veritat oficial… i l?única
explicació que acabes trobant per a tanta desinformació
és la intencionalitat. La confusió és
deliberada. La manca de certeses que hi ha sobre la figura del
Descobridor, les incongruències de la seva biografia i la poca
versemblança del seu periple vital són producte no pas
de la malaptesa dels seus cronistes contemporanis, sinó d?un
seguit de tergiversacions posteriors. Quan veus això, quedes
literalment atrapat per la trama d?una conspiració que ha
saltat fora dels llibres i la pots viure en temps real, i de la qual
no en pots escriure cap novel·la, perquè la realitat,
més que mai, supera la ficció. Allò que va
passar, encara està passant. I tu en vols saber més.
Vols saber qui és qui en la Història que ens han
furtat. T?adones que tens un Codi da Vinci real a les mans. Els
catalans VIVIM, dins un Codi da Vinci.
Els rastres que deixa una empresa d?un
abast com la Descoberta d?Amèrica són difícils
d?ocultar, per bé que els censors i els seus governs
castellans, han treballat de valent per esborrar-ne totes les traces.
I es pot dir que la seva tasca destructiva ha estat d?una eficàcia
corprenedora. Allà on no se n?han sortit tan bé,
però, és en la reescriptura de la Història.
Transformar tots els noms i totes les referències als
personatges i regnes de l?antiga Corona d?Aragó i el seu
imperi medieval comportà un esforç de versemblança
en el qual no han reeixit, si es llegeix amb atenció i amb ull
crític. Moltes de les anomalies i relacions poc creïbles
han estat assenyalades pels cronistes moderns, que han furgat i
furgat en els arxius d?Índies, atapeïts de documents
adulterats d?on, amb una honestedat i minuciositat remarcables,
alguns erudits han dedicat anys de les seves vides a pouar dades,
anotacions, contradiccions per arribar a alguna veritat i donar una
explicació versemblant al fenomen extraordinari sorgit de cop
i volta en aquell regne castellà d?Extremadura, Tierra de
Conquistadores, per posar un exemple flagrant. Ningú havia
sentit a parlar mai de la iniciativa privada a Extremadura abans de
la conquesta d?Amèrica. De cop i volta, la febrada! Una
fornada espectacular d?homes abrandats, d?hidalgos carregats de
somnis i d?ambició que trenquen amb la grisor dels
avantpassats i s?embarquen en la més gran aventura de tots
els temps. Després, altre cop la grisor: els seus teòrics
parents, fills i néts, es marfonen en l?anonimat d?una de
les províncies més pobres de Castella. I tothom s?ho
ha empassat. Anglesos, estadounidencs, mexicans, catalans… tots han
buscat una explicació racional a un fenomen incomprensible. De
les cuetes, dels detalls consignats per un aplec d?historiadors
honestos que percaçaven inútilment una argumentació
lògica per a una gesta inaudita, n?hem pogut resseguir i
establir ponts de connexió amb personatges de nissagues
catalanes, valencianes i aragoneses dels segles XV i XVI, on sí
que hi ha una llarga tradició de navegants, de cartògrafs,
de cosmògrafs, de militars i de comerciants. La Conquesta de
les Índies fou una empresa finançada amb fortunes
particulars, una iniciativa privada que conqueria territoris en nom
del rei, a qui s?assignava ?la cinquena part? del botí.
La resta dels guanys, si n?hi havia, havien de revertir en els
inversors, en els qui havien arriscat capital i vides per anar a fer
les Índies.
Hom pot preguntar-se: I com és
que cap dels insignes historiadors que han resseguit, des d?una
vessant o altra, la Descoberta i Conquesta d?Amèrica no han
sabut identificar un Colom català, si són tan palmàries
les evidències que en Jordi ens assenyala en el seu llibre? És
ell més llest que ningú? No, és clar. El que
passa és que els historiadors seriosos internacionals, i els
mateixos historiadors moderns espanyols, no tenien indicis de cap
Descoberta catalana, o si en tenien algun, devien trobar més
lògic, o conseqüent, o còmode, fer cas d?aquella
sentència repetida arreu segons la qual, cap regne peninsular
llevat de Castella va tenir accés a la conquesta Americana. No
valia la pena, per tant, perdre el temps investigant en els arxius de
la mal anomenada Corona d?Aragó, ni en cap genealogia
catalana de llarga tradició marinera. Els que sí
haurien pogut fer passos en aquesta direcció són els
historiadors catalans, i de fet, n?hi ha hagut uns quants que s?hi
van posar arran de les revelacions que el peruà Lluís
Ulloa publicà als anys 20 del segle passat. La tasca de l?Alba
Vallès, de la Teresa Baqué, d?en Caius Parellada,
d?en Pere Català i Roca i uns quants més, ha aplegat
un valuós corpus documental des del qual en Jordi ha lligat
caps, ha trobat nova informació i s?ha decidit a fer el salt
endavant de publicar la identitat del Descobridor.
Les reaccions han estat d?allò
més decebedores entre la pròpia comunitat
d?historiadors colombins catalans. En lloc de celebrar la gosadia i
la decisió de publicar un llibre que pot cridar l?atenció,
per enfocar la Història de la Descoberta des d?una nova
perspectiva catalana, la majoria han reaccionat com nens petits a qui
es pren de cop i volta la seva joguina.
D?en Jordi s?ha dit que és
un egocèntric que busca la glòria mediàtica a
còpia d?escriure mentides per ser entronitzat per la caterva
independentista. Des de casa nostra se li diu que és un enemic
de Catalunya perquè amb la imatge d?eixelebrat que li pengen
els propis acusadors, treu credibilitat als historiadors ?seriosos?
de la catalanitat d?en Colom, aquests historiadors que en 70 anys
d?estudis i investigacions, s?acontenten a publicar discrets
llibrets i opuscles en silenci mediàtic per no torbar la pau
de la veritat oficial, i cada quinze dies es reuneixen per fer-la
petar sobre el seu meticulós estancament, cofois de ser
posseïdors en exclusiva de la seva veritat íntima: ?Sabem
que va ser català, però no ens exposarem al ridícul
internacional de proclamar-ho en contra del que diuen tots els
llibres d?Història de la Humanitat?.
Compreu aquest llibre. No el llegiu, si
no us interessa ara mateix el tema. Fullejeu-lo, per copsar només
a primer un cop d?ull, l?abast de la feina que ha fet aquest home
durant 20 anys. Quan van sortir els seus primers llibres, jo tampoc
els llegia. Els vaig comprar per militància, perquè era
amic meu, perquè coneixia la seva perseverança i sabia
que eren el producte d?una investigació a consciència.
La veritat, però, és que mai vaig passar de llegir-ne
el pròleg i de fullejar-los amb tanta curiositat com poca
paciència. Aquest, el Príncep de Catalunya, va sortir
l?any passat, i també el vaig comprar igual, per militància
i per amistat. No me?l vaig llegir, però, fins aquest
desembre de 2006.
Compreu-lo, i si no el llegiu,
guardeu-lo amb els tresors de la família, amb les puntes, i
les joies de l?àvia i la coberteria d?argent. Perquè
amb aquesta obra tindreu el privilegi enorme de tenir a casa vostra
un fragment de la veritat, una veritat que ha estat amagada a la
resta del món, però que l?esforç d?en Jordi,
i dels seus predecessors, ha posat al nostre abast.
Congratulem-nos-en, i donem-li les gràcies.
Pep Mayolas
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Gràcies, però…
Discrepo! Jo jugava amb avantatge perquè era el "desconegut" local, vaig intervenir -després de la presentació del batlle- en primer lloc, el de l’aperitiu, del qual només has d’esperar que no desbarri massa ni t’acabi la paciència abans que parli el segon de la taula. El llistó no era enlloc. Per tant, era fàcil de saltar. Crec que els aplaudiments van estar prou ben repartits entre tots els ponents, i vull destacar la intervenció d’en Josep Comajuncosa, professor d’economia d’Esade, qui en un llenguatge menys retòric que el meu va apuntar tot un seguit de temes i detalls dignes d’investigació, i que qüestionen de forma tan objectiva com radical la Història econòmica del segle XVI a la Península Ibèrica. Quan tingui un moment vull sentir a Histocat la seva intervenció per transcriure’n alguns d’aquests aspectes que voldria conèixer més a fons. Jo era al seu costat quan parlava i vaig veure que, atesa l’hora que havia començat l’acte, el constrenyien a resumir, i li van quedar uns quants apunts als quals no va ni poder fer menció.
Després, en Joel Joan ens regalà una estona de seducció, des de la conya i la intel·ligència, amb el seu domini escènic i la seva capacitat de connexió amb una audiència agradablement sorpresa pel global de l’acte. En Jordi Bilbeny, per acabar, s’esplaià regalant-nos l’orella als qui l’havíem acompanyat en la presentació i, amb una pinzellada erudita per aquí i un traç d’humor per allà, desfermà l’ovació global que vam compartir tots els de la taula.
He envermellit de vanitat afalagada en llegir-te els elogis desproporcionats. Fes el favor de controlar les teves efusions en públic,o em veuré obligat a escriure que tens un Bloc acollonant, superlatiu, constant, exemple de discrepància demòcrata i de positivisme en una terra on les iniciatives individuals solen anar aviat en orris, i des del Qual estàs fent més pel nostre país i per la nostra llengua que la majoria dels nostres polítics electes.
(Apa! I ara more’t tu de vergonya…)