Blog d'en Xavier Mir

Un dels 2.079.340 vots del 21 de desembre de 2017

7 de maig de 2007
1 comentari

(Maragall dimissió) El coronel Macià i Montilla

Ahir vaig veure la pel·lícula sobre Macià protagonitzada per Abel Folk. Potser des del punt de vista cinematogràfic es podrien comentar moltes coses, però com que no sóc crític de cinema ho deixo córrer i em limito a donar-ne la impressió personal. S’agraeix que de tant en tant es facin pel·lícules com aquesta. La història és encara una gran desconeguda i aquesta és una bona manera de fer-ne difusió. A més, en el cas de Catalunya, el coneixement de la història és essencial. La nostra vida quotidiana és plena de fets que s’expliquen per la nostra història política. I conèixer aquests fets és necessari si no volem ser ciutadans deshumanitzats, ovelles d’un ramat manejable. La vida de Francesc Macià, en aquest sentit, és molt significativa perquè reflecteix la tossudesa de l’Estat espanyol i les seves contradiccions. Quan hi ha una persona que veu una Espanya plural, amb possibilitats de conviure amb respecte per la diversitat, pateix inexorablement, tard o d’hora, la patacada. L’última gran figura que ha seguit aquesta trajectòria ha estat Pasqual Maragall. A la pel·lícula, curiosament, és el seu avui Joan qui, a través d’un article, incideix en la trajectòria política de Macià. Però… i Montilla?

Macià creia en la disciplina, en la cultura, en l’ètica, i va trobar en la carrera militar una vocació. Però l’atzar va fer que aquesta carrera militar es desenvolupés dins un estat en què l’exèrcit no estava al marge del nacionalisme espanyol. L’assalt al Cu-cut representa la primera desavinença forta entre el coronel i l’exèrcit. Espanya és tossuda i no sap reaccionar, i obliga fins i tot els més conciliadors i benintencionats a llençar la tovallola. Per desgràcia, en la comparació entre Francesc Macià i Pasqual Maragall s’han de salvar moltes distàncies. La covardia de Maragall admetent que tot plegat no ha servit de res quan ja no és president de la Generalitat i proposant per tota alternativa la formació d’un incert partit europeu és a anys llum de la valentia de Macià. Però Espanya és la mateixa. Macià va haver de triar finalment entre el poble i l’exèrcit perquè l’exèrcit no el volia si no renegava de la Solidaritat Catalana. Maragall s’ha deixat trepitjar i al final només li ha quedat el dret de rebequeria. Però… i Montilla?

Sí. I Montilla? Montilla representava, al moment de ser escollit president, l’últim català disposat a governar des de l’esquerra. Superats els antics prejudicis dels qui pretenen que un president de la Generalitat ha de ser nacionalista català, Montilla és la darrera oportunitat de l’esquerra espanyola. Ara Maragall l’ha deixat fora de joc. Ara el pes d’Escòcia ha caigut damunt seu. Ara ell ens demana que no ens posem nerviosos si el Tribunal Constitucional aplica l’enèsima tisorada al migrat estatut. Però la història és tossuda. Espanya no es mou i la societat catalana, sí. Ja som gairebé 7.000 persones els qui ens hem situat al mapa per dir que volem un estat propi. Després de la mobilització dels empresaris per l’aeroport, demà és Òmnium qui la fa grossa. No tenim més remei que intentar desplegar l’estatut, però hem d’anar preparant una alternativa sobiranista i preguntar a la gent què vol fer. I Montilla s’hi resisteix. La pressió contra ell continuarà creixent. Està atrapat entre una Espanya que no es vol moure i una Catalunya que pren embranzida sobiranista. No portem ni quatre mesos de legislatura i Montilla ja no té més discurs que l’anar fent allò que es pugui.

Puigcercós ha parlat clar aquest diuemenge a l’Avui en plantejar la necessitat que el socialisme català es desempallegui del PSOE si vol tenir algun paper en el lideratge polític del país. Alguns socialistes estan patint de valent per la manera com van les coses. La trajectòria del partit des de Pallach fins a Montilla és espectacular. A més projecte comú amb el PSOE, a més suport i dependència del PSOE, pitjors resultats a Catalunya. En dues legislatures, quinze escons a fer punyetes i la possibilitat de perdre l’alcaldia de Barcelona el proper 27 de maig.

I si Montilla llegís també Maragall (Joan Maragall)? I si Montilla anés a veure El coronel Macià? I si fes una immersió en història i entengués que té l’oportunitat d’erigir-se en icona dels catalans que, havent nascut en un altre país, han arribat aquí i han treballat de valent, i el país els ha acollit fins al punt de donar-li la presidència de la Generalitat? El país es mou. Va cap al dret de decidir. I Montilla haurà de decidir també si fa de tap i passa a la història, com Pasqual Maragall, com un president decebut i vençut o si dóna a la seva gent el dret de decidir lliurement el seu futur.

  1. Jo afegiria més. El Montilla, que va rebre tants vots del socialisme més catalanista (és a Girona on es va ressentir menys el PSC) i que es va erigir en símbol d’una Catalunya oberta i acollidora que permet allò que cap estat del món permet : la presidència del País a algú que no hi ha nascut, aquest personatge pot acabar donant la raó a tots aquells que defensaven tot el contrari.
    Un Montilla plegat a Madrid, incapaç d’enfrontar-se a Espanya ni al seu PSOE pel bé dels catalans, serà no sols un odiat virrei de curt regnat, serà el desgraciat símbol d’una immigració colonial hostil al nostre país.
    Pel bé de Catalunya, malgrat la seva inexistent talla política i el seu tarannà estalinista i unionista, espero que mostri un mínim d’inteligència si no vol acabar agreujant una fractura social que sovint sols els d’un costat han intentat evitar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!