Blog d'en Xavier Mir

No és que tingui un gran interès a parlar d’un partit tan residual com el PP. Per molt que les seves posicions es radicalitzin, tenen un sostre electoral molt clar i ja el van trobar amb l’estratègia vidalquadrista. En l’àmbit de l’espanyolisme a Catalunya, el problema no és tant el PPC com el PSC. Amb tot, la dimissió de Piqué introdueix nous elements.

Les tensions pròpies del sucursalisme

Fins i tot en el cas del PP, l’obediència a un projecte de nacionalisme espanyol comporta tensions. Ara ja no són possibilitats remotes sinó fets. Piqué ha plegat perquè, ni que sigui a la seva manera, se sent catalanista (en el sentit vague que l’altre dia admetia a Iceta, és clar), o si més no perquè el discurs era contradictori. Mantenir l’obediència a un projecte com el del nacionalisme espanyol és difícilment compatible amb un projecte per a la nació catalana. Piqué ja ha arribat a aquesta conclusió. Ara la tensió sucursalista es trasllada a l’altre gran partit espanyolista, el PSC. Precisament avui El Punt recull la informació de la conferència d’Alfonso Guerra al curs "Catalunya en l’Espanya del segle XXI", on va afirmar que "posar límits a la redistribució de la renda trencaria el sistema i la sobirania popular de l’Estat espanyol". Per tant, ser espanyol vol dir, un cop més, callar i pagar. Aquesta és la tensió sucursalista, que també afecta el PSC. Però Piqué ha dit prou i els socialistes aguanten. Callen, però això no vol dir que no percebin aquesta tensió. Si continuen rebent vots, entendran que ja ens va bé aquesta submissió i aquestes contradiccions.

Reaccions en cadena

Tot i que les dimissions de càrrecs del PP en l’àmbit municipal han estat un degoteig aquests darrers anys, no m’estranyaria gens que ara la decisió de Josep Piqué i Francesc Vendrell arrossegués altres militants del PP. A Berga ja ha passat i en altres llocs passarà els propers dies amb seguretat. Acebes imposa una línia que només deu funcionar a Badalona. Per premiar Garcia Albiol, potser es trobarà una desfeta.

Fragmentació i desencís al front nacionalista espanyol

Si fa quatre dies les escissions afectaven Ciutadans, ara toca al PP. El votant impulsat pel nacionalisme espanyol veu com els partits que el poden representar es mouen amb nerviosisme i queden descol·locats, pateixen perquè l’estratègia assumida sigui la correcta. Hi ha fragmentació del vot i també desànim. Només l’espanyolisme del PSC sembla impassible, però les aparences enganyen. Alguns dels seus votants, precisament els que han quedat en reforçar el sector Montilla en detriment del sector Maragall, no estan especialment cofois de governar amb els independentistes d’ERC, i sembla ser que el nerviosisme els porta a explorar, encara, la sociovergència. No està tot dit, doncs.

L’Estatut, motor de canvi

Tots aquests moviments de partits tenen relació, d’una manera o altra, amb l’Estatut. El procés que hem patit aquests darrers anys ha introduït un element de tensió que no ha deixat ningú indiferent. Al marge de la utilitat real final que tingui el text, posar-lo damunt la taula ha servit per accelerar alguns processos que en tots els anys de pujolisme havien quedat aturats. Si s’ha d’arribar a un estat propi, cal moviment. Una bona sacsejada. I ara s’ha mogut una altra peça.

Moviment de peces

Que Piqué plegui pot no significar res. Pot ser que des del PP s’insisteixi que el partit és el projecte al marge de les persones, però no es pot descartar que el moviment de Piqué no quedi aïllat. Què pot fer un regidor que no se senti còmode amb la línia Acebes, aquella que fa quatre anys va comportar una clatellada important? O bé plega del partit i es retira de la política o bé, si no es vol retirar de la política, sondeja Unió. Per tant, més tensió interna a CiU. Mentre la C va cap a la sobirania, la U s’escora cap a la dreta.

Consequències aquí i allà

El reforçament de la línia dura del PP porta, a Catalunya, i de manera immediata, a l’habitual recurs socialista PP=papu. Un cop més, Iceta i PP Zaragoza i tots els altres ens cridaran a mantenir l’eix espanyolista i salvar Espanya de les urpes del PP. I Zapatero guanyarà, potser per majoria absoluta. Encara que ell també sigui un mentider i una persona que mereix ben poca confiança. Per tant, cal començar a rumiar la possibilitat de condicionar molt seriosament el proper mandat socialista. Cal evitar la majoria absoluta del PSOE. Els votants del Principat tenen l’opció de recórrer als partits no sucursalistes, l’opció de votar en clau catalana.