El primer apunt que vaig publicar en aquest bloc feia referència al setge practicat contra Esquerra per part de mitjans i partits. Va ser el mes de febrer de l’any passat. Al cap d’un any i dos mesos continuem igual. L’
editorial que aquest dissabte publica l’
Avui n’és un exemple més, i no serà el darrer. El setge és tan clar que ja comencen a publicar-se articles que hi donen resposta, com va fer
Albert Om dimarts passat 3 d’abril al mateix diari: "
Esquerra Republicana és, moltes vegades, un partit contradictori i
imprevisible. No s’explica que fa quatre mesos investissin Montilla
president i l’altre dia es despengessin dient que volien donar la
presidència a Mas si convocava un referèndum d’autodeterminació. Però,
¿no trobeu encara més desconcertant que el PSC fes fora ERC al final
del primer tripartit i al cap de pocs mesos tornés a formar govern amb
ells? I sí, a ERC hi ha tensions i divisions, però és que l’aparell
socialista es va desfer de mala manera de Pasqual Maragall, fins al
punt que la seva esposa, Diana Garrigosa, va estripar el carnet del
PSC. Què hauríem dit si això hagués passat a Esquerra amb la dona del
Carod tornant el carnet republicà? Vull dir amb tot això que es jutja
ERC amb molta més severitat que CiU o que el PSC."
Les paraules d’Albert Om són clares i qui les llegeix s’adona que hi ha una altra manera de veure les coses, que molta gent es deixa arrossegar per una determinada interpretació de la realitat sense qüestionar-la, sense buscar altres lectures. Ara, amb el debat de finals de març, n’hem tingut un altre exemple. Tot és escàndol i frivolitat i subhasta i no sé quantes coses més. Però els mitjans no es qüestionen amb la mateixa intensitat per què, al final de tot plegat, CiU no ha recollit el guant de la proposta de Vendrell, encara que no fos prou formal per al seu gust. Per què han peferit amenaçar Montilla amb una moció de censura si no "castigava" Esquerra? I segueixen sense aixecar gaire polseguera les gravíssimes paraules de Miquel Iceta, que primer va qualificar de collonada l’autodeterminació i posteriorment ha dit que era una amenaça.
El setge a ERC és evident i hi conflueixen molts sectors. Com escrivia l’Albert Om, Esquerra és "un partit atrapat, que, si calla, està sotmès a les ordres de silenci
del president Montilla, i si parla, són quatre eixelebrats sense
cultura de govern". I de tot plegat hi ha dues coses que em preocupen. La primera és que aquest setge s’integri en una dinàmica de pensament únic dirigida per aquells a qui ja va bé desacreditar l’independentisme parlamentari, i assimilada sense criteri per part dels consumidors de mitjans. Comencem a tenir prou precedents per haver-nos d’amoïnar: la reunió de Carod amb membres d’ETA, l’expulsió del govern anterior… La segona cosa que em preocupa és que es menyspreï la utilitat que té per al moviment sobiranista disposar d’un partit amb 21 diputats que forma part del govern. Si volem un estat propi necessitem que el partit o partits que també ho vulguin tinguin una presència forta al Parlament. Calen més coses, però no podem oblidar aquesta. I en bona part, el setge perpetu a Esquerra d’aquests darrers anys ve del fet que ja no és un partit minoritari. Pocs ho recorden, però abans aquest país tenia els dos partits que s’anomenaven "grans" i "la resta".
Em sembla patètica l’obsessió paranoica de la direcció actual d’ERC de veure confabulacions contra ells per tot arreu. Que no veuen que s’ho fan solets? No són ells els qui presenten una proposta sobre el referèndum fent tot el possible perquè no s’aprovi? No és veritat que Xavier Vendrell ofereix a Artur Mas la presidència en una calçotada? No és veritat que Joan Ridao presenta una proposta de llei per traspassar l’aeroport del Prat i l’endemà la retira per ordres de Carod? És molt fàcil pensar que tot és a causa dels altres, però quan hi ha tan desconcert també nosaltres en devem tenir la culpa, no?
Sisplau no desacreditem més l’independentisme a sobre buscant fantasmes.
Ni persecució ni punyetes. La culpa és de l’actual direcció d’Esquerra, que està feta un garbuix. No sap si fer montillisme o independentisme. M’han decebut totalment. Els passos en fals van començar quan Montilla va obligar a Puigcercós a reposar la bandera espanyola a la conselleria. Des d’aleshores Carod i Puigcercós han actuat sempre igual, plegant-se al president espanyolista. I sí, ERC pot estar perseguida, però s’ha de reconèixer que qui la persegueix és PSC-PSOE, que l’obliga a renunciar al seu projecte i a assumir el del sociates espanyols. L’actual direcció és masoquista perquè a sobre els riu les gràcies. Que vingui Joan Carretero d’una vegada. Té tot el meu suport.
En Montilla va arribar al poder després d’un "cop de força" contra en Maragall. Què es pot esperar d’un personatge com ell???
Que els mitjans de comunicació son partidistes es prou evident. Que cap d’ells es afí a ERC també. El principal problema de CiU i del PSC per mantenir el seu status quo i les seves quotes de poder és ERC, que es el partit que més vots els hi pot prendre sobretot entre els nous votants. A qualsevol cosa que faci o digui ERC o qualsevol dels seus dirigents se li busca el cantó dolent i es magnifica fins a cotes estratosfèriques. En canvi amb els dos partits "grans" es tot el contrari. L’affaire LLena n’és un exemple. Sort per ell de no ser d’ERC, sino ja estaria crucificat i obligat a dimitir. De les greus dessavinences entre CDC i UDC per confeccionar llistes a poblacions prou importants ni se’n parla. I de les batusses entre els socialistes que en el cas de Badalona van arribar a les agressions físiques tampoc. Estem en una espècie de dictadura mediàtica que ens vol conformar el pensament polític. I qui no se’n adoni es perquè es part interessada o bé ja ha sucumbit.
Salutacions
Estic d’acord amb el teu escrit i també amb el comentari d’en Ramon Creus, que el complementa. És per això que penso que ERC ha de filar molt prim i ser molt curós amb les seves propostes polítiques, ja que els seus adversaris polítics, que compten amb el suport absolut de la immensa majoria de mitjans de comunicació de masses, intentaran desacreditar-les i ridiculitzar-les davant l’opinió pública. No se’ls pot donar cap excusa que faciliti aquesta tasca.
La coordinació entre el partit i els dirigents que formen part del govern ha de ser màxima, i les propostes d’ERC han d’arribar a la població d’una forma clara i precisa. Un cop fetes no es pot donar la sensació que es recula, que el partit es fa enrera. Això fa un mal immens a la credibilitat d’Esquerra i perjudica seriosament el creixement del referent parlamentari de l’esquerra independentista catalana.
Així ho veig fa temps. Sobre desconcerts, també és desconcertant veure Duran dient que Montilla ataca La Dignitat (que expliqui què hi entén ell aquí) i que és imperdonable: per una banda que Montilla no faci fora del govern ERC; i per l’altre que Montilla no hagi aprofitat "la segona oportunitat en quatre mesos de governar amb CiU. Que és el què Catalunya continua necessitant: un pacte entre el PSC i CiU, amb Artur Mas al capdavant del govern".
(L’altre dia em va semblar un retret de Duran a CiU. Però em sembla que pel què assenyalo, no fa diferència. De tota manera, em sap greu la confusió.)
Sobre les informacions generals: entre "fem el què toca" del PSC, i la colla d’adjectius i escarafalls -impropis, a parer meu sense ni haver d’entrar a valorar o contrastar- de CiU, PSC, PP, i ICV-EUiA; jo penso que la informació en general és pobre. Pobre en el sentit que s’accepta qualsevol discurs, i l’enraonat surt perdent, em sembla que per manca de cultura i educació política, i crec que també lingüística. I alhora penso que els qui rebem la informació som poc exigents. I que no tenim eines o procediments -sembla- per a diferenciar clarament entre periodistes, i gent que es diu periodista però enganya el lector (desinforma a consciència).
Per altra banda, jo sempre he trobat que Esquerra enraona molt més que qualsevol altre partit. I, si ho dic, hi ha qui dirà que he sucumbit a un victimisme (del que acusen els que parlen de fantasmes); que si tal, que si qual. Però així ho veig; i aquí trobo relació -i un altre factor que perjudica a aquest partit- amb el què assenyales. Pot estar bé també afegir que "els grossos" dediquen molt dels seus discursos a donar lliçons; en el sentit que es creuen de debò (?) que la única manera bona (a vegades fins i tot afirmes que és la única possible) de fer és la seva. I que sembla això agrada o és prou seguit.
Per altra banda, sembla que el seu desig, o fita, fóra tenir tots els vots. I també és significatiu veure la (horrorosa) condescendència amb la que parlen de les minories.
Si el conseller Llena, el d’Ácció Rural, hagués sigut d’ERC i no pas del Psc-Psoe … no se l’hagués tractat amb guà blanc. Se l’hagués linxat directament i la pressió per expulsar ERC del govern hagués estat insuportable.
Això és un tracte diferent i discriminatori.