En la blogosfera sobiranista, aquests són tres valors clau. La constància és inherent al fenomen blocaire. Els qui escrivim cada dia ho fem realitat. La diversificació passa per obrir diverses línies i mantenir-hi la constància. La unitat existeix en l’objectiu final: la plena sobirania. Dimarts passat parlava de les vuit línies obertes en el sobiranisme. El cas de Marc Ferrer ha quedat temporalment en segon pla perquè n’ha sorgit un de nou: Oleguer Presas. La facilitat amb què la campanya de Vilaweb ha sumat suports a milers és esfereïdora. Si jo fos empresari i veiés que a cada minut que passa dues o tres persones fan creu i ratlla als meus productes, em voldria fondre. Si jo fos treballador o accionista d’aquesta empresa, m’indignaria i em revoltaria contra la mala gestió i exigiria una rectificació i una disculpa immediates. L’empresariat del país comença a tenir exemples d’allò que no es pot fer, d’allò que la gent ja no permet. Pregunteu a Pascual si ha tret gaire quota de mercat a Llet Nostra, per exemple. Cada nova campanya sorgida en reivindicació de la dignitat nacional es desenvolupa en una societat més implicada a la xarxa, i cada cop la resposta és més forta i unànime.
L’original proposta d’Alexis Vizcaino n’és un altre exemple. En el moment d’escriure aquestes paraules ja hi ha 106 persones al mapa. Això vol dir que ja no és una iniciativa anecdòtica, sinó un altre referent del sobiranisme, una altra línia oberta. En la mesura que tot el sobiranisme es vagi situant al mapa, la constància de l’impacte mediàtic continuarà. I una sola campanya no fa res, però moltes campanyes avançant en la mateixa direcció des de la diversificació poden resultar molt més incisives. I allò que les singularitza és que sorgeixen de la societat civil.
Sobirania i Progrés ja ha superat les 10.000 adhesions i anuncia la imminent articulació d’una xarxa de voluntaris per recollir signatures. Aquesta és una de les iniciatives de més transcendència de la societat civil dels darrers anys. I amb la transversalitat com a valor essencial, que és un dels requisits perquè la via sobiranista avanci. La recollida de signatures és necessària, i quan es dugui a terme s’hauria de fer arribar el missatge que no només els qui volem un estat propi hem de reclamar la competència de convocar referèndums. També els qui volen continuar dins d’Espanya ho han de reclamar per legitimar la seva posició. Perquè altrament es converteixen en còmplices d’una gran mancança democràtica.
I si les signatures són necessàries no ho és menys demanar al president de la Generalitat la convocatòria del referèndum, tal com proposa el PRC.
En totes aquestes campanyes, el paper dels blocs com a difusors i estructuradors és essencial, i l’eina de referència és la Xarxa de Blocs Sobiranistes. Aquest mes la XBS arribarà amb tota seguretat als 300 membres, una quantitat de blocaires que supera les adhesions a la campanya "Jo també vull un estat propi" i que demostra que el suport social del sobiranisme va en augment. De moment, però, ja és prou satisfacció veure com la XBS puja prop de 400 posicions a Catalexa.
Una altra iniciativa que tenim damunt la taula és la que es va fer des del bloc Catalunya 2014 de demanar un Àgora sobre sobiranisme.
A partir d’aquí, la coordinació hauria de fer possible que qui vulgui secundar una proposta estigui informat també de les altres, de manera que aquestes i altres propostes avancin de manera conjunta, sense pressa però sense pausa, acumulant suports, en la diversitat de cadascuna de les propostes i amb la unitat de l’objectiu final.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Aci, ara que , com tothom sabia, el Psoe fa de Psoe, alguns comencen a trencar-se els vestits i a demanar coordinacio, unitat, i mani’s.
Però, si fa 3 mesos s’hagues pogut fer un govern nacionalista amb majoria absoluta i ERC no va voler…
Per què? Algu va escriure que hagues estat un suicidi nacional.
Toma, aixi s’acaba el debat. I ara, al febrer, aquests parlen d’unitat?
En que quedem, ens suicidem si anem junts, o nomes voleu una pròrroga sense crítica?
Menys volades de colomins, i quan arriben els moments de debó, a ser consquènts.
O encara seria un suicidi nacional?