La nit del proper dia 24 al 25,
Ací estem. El projecte no para de rebre adhesions a mesura que s’acosta la data en qüestió. És una xifra rodona. I falta ben poc per arribar-hi. La meva adhesió personal i la de la Xarxa de Blocs Sobiranistes ja hi són. I tal com vaig escriure fa poc, així serà
arreu dels Països Catalans. També en parlava Vicent Partal al
Mail Obert d’avui, dels 300 anys d’Almansa. I a partir del 26 comença el compte enrere, perquè entre els 300 anys justos de la batalla d’Almansa i els 300 que farà l’11 de setembre de 2014 de la caiguda de Barcelona hi ha set anys i escaig que poden ser un compte enrere cap a la recuperació de la sobirania a bona part del territori. Per tant, primer encendrem tots els nostres llums en senyal de resistència. I després, avançarem junts cap a la sobirania.
En aquest procés sobiranista que estem vivint, sobretot, al Principat, hi ha un sector important de població que s’afegirà a la voluntat de tenir un estat propi per cansament d’Espanya, per desafecció, per motius econòmics, per simple pragmatisme. Després, al País Valencià també han de poder decidir si volen un estat i si es volen confederar amb el Principat o amb Espanya. I el mateix per a la resta dels Països Catalans. Que el Principat tingui un estat serà un revulsiu arreu. Ho van explicar molt bé ahir Joel Joan i Oriol Junqueras a
La nit al dia. El 57 %, segons el darrer informe del CEO, volen un estat, bé sigui independent o confederat, però estat. Al govern de la Generalitat de dalt hi ha un partit independentista, a l’oposició n’hi ha un de nacionalista que podria sobiranitzar-se definitivament segons com vagi el debat intern previst per després del 27 de maig. Si a aquest panorama hi afegim que ICV pateix un autodeterminisme passiu, els únics que queden oferint resistència al costat del PP són els socialistes.
Uns socialistes, per cert, que avui tornen a cridar-me l’atenció. Resulta que el seu cap suprem, aquell que va establir unes regles del joc per a l’estatut que després va trencar vilment, ha anat a Tolosa de Llenguadoc a fer costat a la presidenciable francesa Ségolène Royal, de qui diu que se sent molt a prop. Celebro l’entesa que hi pugui haver entre ells, però hauria de recordar que Royal s’ha manifestat partidària que el Quebec pugui exercir el dret d’autodeterminació, cosa que el socialisme espanyol no permet. Potser en Xavier Febrer em tornarà a dir que sóc un radical, que estic obsessionat i que tinc un problema, però si això no és prendre el pèl al personal, ja em direu què és.
Per acabar, i ja que m’he referit a La nit al dia, deixeu-me que critiqui el títol que han posat al vídeo del 3 a la carta: "Joel Joan, Oriol Junqueras i el documental de Telemadrid". Crec que el documental de Telemadrid (que s’ha de ser generós per qualificar-lo així) va ocupar un espai ben insignificant de l’entrevista. El tema era la Plataforma Sobirania i Progrés i l’inici de recollida de signatures el proper 23 d’abril. O, potser encara millor, la voluntat d’assolir un estat manifestada per la societat civil. Un cop més, fa l’efecte que a TV3 s’intenta distreure l’atenció, atenuar els debats. Fa poc ho vèiem amb el debat de l’Àgora, on s’havia de parlar del dret d’autodeterminació i es va acabar parlant d’ERC i d’altres coses. Si aquesta és una política deliberada, és absurd persistir-hi, perquè el procés sobiranista ja no s’aturarà i només aconseguiran que ens trenquem de riure per aquests intents tan poc afortunats de desvirtuar-lo.
TV3, com el seu nom indica, no és res més que el tercer canal de televisió espanyol a Catalunya. La manca de mitjans de comunicació de masses afins al sobiranisme català és el problema més gran que tenim, a dia d’avui, per avançar cap a la creació d’un Estat català al sí de la Unió Europea.