"La pitjor complicació política que mai ha tingut el PSOE amb Catalunya els l’ha creat un PSC al govern, amb un president amb idees pròpies i fortes. Fortes, és clar, pel que fa a l’estómac del socialisme espanyol, per a qui el federalisme és un d’aquells experiments que s’han de fer amb la gasosa d’una ponència en un congrés, i no des d’un govern. Si per governar Espanya el PSC li és incondicional, a Catalunya sempre li crearà menys problemes que sigui a l’oposició." Són paraules extretes d’un article de Salvador Cardús a l’Avui d’ahir, dia 29. Saül Gordillo rebla el clau en el seu bloc, on per cert fa referència a la segona edició de la campanya "Jo també vull un estat propi" que arrenca el dia 8 d’octubre. Si se’m permet una mica d’autobombo, fa temps vaig escriure un parell d’articles en aquesta línia: un sobre el socialisme pseudokamikaze i un altre sobre la sociovergència sense foto. Potser és bo rellegir-los ara. Coincideixo amb Cardús en bona part de l’article, però discrepo amb ell quan creu que l’electorat d’ERC pot castigar el partit per l’acord del Tinell i demanar-li un acord amb CiU. Estic convençut que l’electorat sabrà valorar què és pitjor: l’eventualitat d’un Montilla que accepti un altre acord amb ERC que el desgasti encara més després d’haver perdut suport electoral o bé la certesa d’un president de CiU dirigit des de Madrid. Jo continuo apostant per un govern de CiU en minoria. No és el que vull, és el que estic convençut que passarà.
Artur Mas ha dit avui que es compromet a no governar si no guanya les eleccions. Res de nou. Tots sabem que les guanyarà. El que cal llegir entre línies és que no vol pactar amb ningú. No vol el suport del PP perquè fa lleig i perquè hi ha un sector del partit que no li ho perdonaria. Amb tot, no té cap escrúpol a l’hora d’apel·lar al votant del PP, cosa que Carod o Puigcercós, evidentment, no farien mai. No vol pactar amb ERC perquè no li convé fer front comú contra el sucursalisme, perquè necessita presentar-se com un partit centrat i moderat, que no resulti massa incòmode a Zapatero. I no vol un acord formal amb el PSC perquè hi hauria un desgast inevitable i mutu per part de dos electorats històricament enfrontats que patirien una crisi d’identitat. I, sobretot, perquè no li cal un acord formal per governar amb els socialistes. A més, Artur Mas demana a la resta de partits que aclareixin quines preferències tenen a l’hora de formar govern, cosa que traduïda a llenguatge no convergent vol dir "o tripartit o CiU". Més del mateix. Doncs no, no hi ha dues úniques opcions. CiU intenta un cop més bipolaritzar les eleccions, però tant si es mantenen en els 46 escons com si en treuen 53, tot queda allà mateix.
Mentre CiU ofereix un retorn al passat sense cap altre projecte polític que la reconquesta dels despatxos perduts, la societat civil continua reclamant el debat sobiranista. Aquesta setmana s’ha constituït la Plataforma Sobirania i Progrés. És un pas més en la sobiranització del catalanisme, un procés que s’està accelerant arran del regateig en el finançament de la Generalitat de dalt, arran del recurs contra la Llei catalana de l’audiovisual que deixa Montilla retratat, i després de comprovar que ens hem passat mesos parlant i debatent el nou estatut per comprovar que la darrera paraula la continua tenint el govern espanyol i que ja no hi ha més reformes estatutàries. Arriba el moment de saltar el mur de què parla Víctor Alexandre. Amb raó escriu Esteve Canet a E-Notícies sobre l’optimisme que es respira dins el sobiranisme. Cada dia en som més. A veure quin dia veiem el sector sobiranista de CiU assaltar el partit. Aleshores sí que podrem parlar d’un front sobiranista que posi l’eix catalanisme-espanyolisme per davant de l’eix dreta-esquerra. CiU pensava centrar aquesta legislatura en el desenvolupament de l’estatut, però abans de començar ja lamenten que les inversions anunciades per Solbes no són les que haurien de ser. Amb aquest precedent, quines garanties tenim que l’estratègia de CiU pugui ser útil a les necessitats imperioses dels ciutadans d’aquest país?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Estic molt d’acord amb el teu anàlisi, fa temps que penso que tot plegat acabarà amb un govern de CIU en solitari, el PSC-PSOE ho afavorirà tot i que a l’investidura a la primera votació farà el paperet d’oposició per deixar contents als seus parroquians. De totes maneres aquest govern futur de CIU el veig totalment inoperant i absolutament submís als interessos del PSOE, qualsevol llei aprovada al Parlament necessitarà del consentiment del PSOE, els acords puntuals amb ERC no seran possibles, el PSOE ja ha après que es pot limitar totalment la capacitat legisltiva d’un parlament autonòmic a cop de recurs d’inconstitucionalitat, el PP ja els ho va ensenyar quan el pacte de progrés a les balears recorrent totes les lleis que s’aprovaven al parlament balear. Sense capacitat legislativa el govern català es converteix en poc més que un gestor dels diners que el govern espanyol decideixi que pot enviar a Catalunya, el futur així el veig molt negre per Catalunya però molt interessant per al sobiranisme ja que es converteix en l’única oposició real i eficient al model actual de país.
Companys:
Es impossible un govern de Ciu en solitari ja que és evident que no tindrà prou suports. Només hi ha tres possibilitats:
1) PSC-ERC-ICV
2)CiU-ERC
3)CiU-PSC
L’opció 1 no és donarà ja que Montilla no agrada a ningú i aquesta legislatura els socialistes s’han portat molt malament amb Esquerra i els han fet massa putades.
L’opció 2 tampoc no és donarà. Esquerrà no s’arriscarà a ser engullida per CiU. A Esquerra li interessa guanyar credibilitat com a partit d’esquerres fins arrivar a substituir el PSC com a principal referent de l’esquerra. Si pactés amb CiU això s’en aniria en orris.
Finalment la opció 3 sí es donarà. Així ho van pactar Mas-Zapatero quan van decidir al gener rebentar l’estatut del parlament. A Zapatero li interessa per dues raons: L’autogovern de Catalunya no avança gens ni mica i, a sobre, té el suport de Ciu a Madrid. I a Ciu també li interessa: Té la presidència de la Generalitat, juga al peix al cove tot fent negocis aqui i a Madrid a més de col.locar els seus.
I aquesta és la pura realitat companys. I no entenc perquè sou tant benèvols amb CiU.
A.M.
Com a votant, que no militant, d’ERC, entenc que l’única estratègia intel.ligent dels republicans, es desmarcar-se de tota aquesta fauna i posar-se tranquils als bancs de l’oposició. L’obsessió d’en Carod per tocar cuixa, pactant amb qui sigui, al preu que calgui, no el diferencia de la resta i confón l’electorat.
El poder desgasta i una bona oposició engreixa molt. Donant per fet la victòria de CiU, (el seu objectiu final és no arribar enlloc) i que Madrid no variarà la seva política garrepa envers Catalunya, seure a l’oposició és un xollo. Perquè la legislatura serà moguda.
Des de la societat civil cal pressionar, pressionar i pressionar. I fora bo que allà dins hi hagués algú capaç de vehicular-ho políticament. Però sincerament, veig una ERC acomodada, partidària del pacte i la conxorxa i cada dia més allunyada del poble.
Salut!