En una situació de conflicte
polític com la que viu l’Estat espanyol, on no és
únicament l’eix PP-PSOE el que mou el debat sinó també
la tensió creixent entre els partidaris de mantenir la unió
de l’Estat i els partidaris de la secessió als Països
Catalans, Euskal Herria i Galícia, les estratègies
polítiques de desgast de l’adversari són habituals. Es
tracta de trobar la manera de fastiguejar i esgotar les files de
l’adversari. No guanya qui convenç més sinó qui
es desgasta menys. Una anàlisi freda permetrà observar
que, mentre els percentatges de vot poden anar amunt o avall, els
vots absoluts segur que baixen. Això seguirà essent
així mentre l’Estat continuï decidit a mantenir el pols
amb els territoris amb voluntat d’autodeterminar-se. Són ganes
d’allargar un procés que ja no té marxa enrere, però
és el que ens toca viure ara en aquest tram final.
Una mostra d’aquesta estratègia
podria ser la figura de José Bono, repescat de la seva
jubilació amb l’anunci per part de Zapatero que té
intenció de fer-li presidir la mesa del Congrés.
Evidentment, una figura com aquesta genera als Països Catalans
un rebuig enorme i la reacció de desafecció és
inevitable. Si aquest individu ha de moderar el debat polític
al parlament espanyol, val més que tanquem la paradeta. És
tan obvi, tan simple i tan matemàtic, que fa pudor. Pudor
d’estratègia d’esgotament. Com si l’únic objectiu de
l’operació fos incentivar l’abstencionisme dels adversaris de
Bono, que no se situen precisament en l’eix PP-PSOE sinó a
l’altre. Si fos el cas, realment ho han aconseguit. Fa molta mandra
anar a votar en unes eleccions on es decideix la composició
d’un parlament en el qual no et volen. Però aquesta estratègia
acaba arrossegant tothom en una espiral de desgastos mutus. Ni tan
sols el PSOE pot evitar que els seus representants al Principat
arribin a les eleccions amb unes expectatives desastroses. Segons
publicava ahir l’Avui,
el PSC cauria 10 punts en intenció de vot.
Aquest darrer és un element a
tenir molt en compte i que caldria situar en una certa perspectiva. A
vegades vivim tant el dia a dia de la crònica política
que caiem en allò dels arbres que no ens deixen veure el bosc.
Fa temps que des d’aquest bloc sostinc que hi ha tres fronts que hem
d’empènyer alhora si volem arribar al nostre objectiu: ens cal
un partit independentista amb molta força i suport social que
lideri el procés; ens cal que el sector sobiranista de CiU
decanti la balança interna cap a posicions sobiranistes; i ens
cal que la societat civil continuï promovent iniciatives de tota
mena i conduint el debat cap a l’autodeterminació i la
independència. Una segona constant d’aquest bloc és la
referència al pols entre ERC i PSC per l’hegemonia de
l’esquerra. El dia que tinguem un centredreta dominat per una CiU
sobiranista tota ella i un centreesquerra en què ERC hagi
superat el PSC, no dubteu que tindrem l’estat que ens cal. Doncs bé:
penso que cal llegir molt atentament la dada de la intenció de
vot del PSC, perquè és cert que ERC perd vots, sobretot
degut a la crisi de creixement que li ha comportat encetar aquest
pols amb el PSC. No hi ha dubte que el pols entre ERC i PSC és
també una batalla de desgast, però alerta, que no és
només ERC qui pateix el desgast.
Si la política funciona també
per cicles d’expansió i de recessió, és evident
que l’estratègia del desgast ens ha deixat en ple cicle de
recessió, amb tots els partits aprimant la base electoral i
perdent vots absoluts. Tots, pel que es veu, excepte PP i Ciutadans,
cosa que prova l’error de l’estratègia de l’esquerra
nacionalista espanyola. Ara cal demanar-se, però, qui està
en condicions de fer un millor contraatac i posicionar-se de manera
que pugui aprofitar millor el retorn del cicle expansiu. Si PSC i
PSOE només funcionen a base d’atiar la por del PP, sembla que
el recurs s’ha esgotat definitivament. Costarà que els
socialistes puguin incrementar la seva base de votants. A vegades les
inèrcies se’t giren en contra i quan demanes a un camió
de gran tonatge la capacitat de reacció d’una bicicleta, el
risc de bolcar és evident. Si estem d’acord en aquesta
anàlisi, no seria el moment ideal per al contraatac?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
El problema és de terminologies identitàries i la terminologia dels Països Catalans tant com la denominació única de la llengua resulta una terminologia secessionadora respecte als trets identitaris del poble valencià que només pot funcionar de forma potable del Sènia per amunt, és a dir als territoris catalans del Principat i ses illes tot el més estirar.
Per què la generalitat dels valencians fan com els del poble de Palmera
que ni paga ni nega
però un que va pagar
el barranc s’el va emportar.
Xavier,
Encertadíssim article. No puc estar més d’acord.
Escullo una part del que dius:
Fa temps
que des d’aquest bloc sostinc que hi ha tres fronts que hem d’empènyer alhora
si volem arribar al nostre objectiu: ens
cal un partit independentista amb molta força i suport social que lideri el
procés; ens cal que el sector sobiranista de CiU decanti la balança interna cap
a posicions sobiranistes; i ens cal que la societat civil continuï promovent
iniciatives de tota mena i conduint el debat cap a l’autodeterminació i la
independència.
Tots tres punts són clau per tenir un estat propi,
crec que el tercer punt no va malament del tot, però caldria veure com s’articulen
els altres dos. Hi ha un corrent intern potent dins CiU per decantar la balança
cap al sector sobiranista. Modestament hi soc. Com disposar d¡un partit
independentista amb molta força?
Segueixes:
Una
segona constant d’aquest bloc és la referència al pols entre ERC i PSC per
l’hegemonia de l’esquerra. El dia que tinguem un centredreta dominat per una
CiU sobiranista tota ella i un centreesquerra en què ERC hagi superat el PSC,
no dubteu que tindrem l’estat que ens cal. Doncs bé: penso que cal llegir molt
atentament la dada de la intenció de vot del PSC, perquè és cert que ERC perd
vots, sobretot degut a la crisi de creixement que li ha comportat encetar
aquest pols amb el PSC. No hi ha dubte que el pols entre ERC i PSC és també una
batalla de desgast, però alerta, que no és només ERC qui pateix el desgast.
El PSC està sota els dictats d’Espanya. Deixem
dir, però, que malgrat estar a CiU em sento més de centreesquerra que de
centredreta, si més no és on cauen la majoria de les opcions que prenc o penso
que prendria. No acabo de saber on cau exactament CiU, hi ha massa pluralitat. Crec
més aviat que ser en un lloc o en altre és fruit de la història personal i de l’edat
que no del posicionament en l’eix social. Per a mi el problema d’ERC, tots
tenim problemes, no excloc els d’altres, és que ha posat per davant el Govern
al país. Ha posat per davant ocupar l’espai del PSC i ho vol fer competint en l’eix
social i s’equivoca.
No sé, veurem com evolucionen les coses. Si
les coses van en la línia que indica l’enquesta del CIS, i a mi em sembla que
si, veurem que passa a partir del dia 10 de març. Personalment apostaria per
una aliança CiU – ERC per condicionar el govern central.
Encara que potser no sigui benvingut, he de dir que coincideixo força amb aquest post. De totes maneres, jo no veig, almenys encara, "el pols entre ERC i PSC per l’hegemonia de
l’esquerra". Personalment, veig un pols entre CiU i ERC per l’hegemonia del nacionalisme. Un pols, però, extrany. Esquerra fa servir el reclam de l’independentisme, però no exerceix com a tal en l’acció diària de govern (repaseu, sinó, els darrers acords del Govern) i CiU parla amb gran inconcreció d’una casa gran del Catalanisme que ningú sap ben bé que és. I el PSOE i la seva "sección noreste" , buit ja d’ideologia, cada dia es retrata més com una agència de col.locació i "endollisme" a gran escala. De fet, que hagin de portar el felipe per animar els seus votants ja diu molt. Realment, sembla un fruit amb una closca dura i lluenta, però podrit per dintre.
En aquest sentit, doncs, estic d’acord que comença a ser el moment per un contratac demolidor contra el PSOE. Però no veig que els que ho hagin de fer estiguin per la tasca. I, deixeu-me ser un xic demagògic, em temo que el PSOE no dubtarà a empastifar-ho tot, i crec que podria treure alguns draps bruts de CiU, però també d’Esquerra. Jo no soc tant optimista, doncs, com tú. Esperem que tú tinguis raó i jo m’equivoqui.
CDC no ha estat mai, mai, ni ha volgut ser-ho,mai, mai, un partit de centre dreta. Perquè és un partit nacionalista, sobiranista, des del seu naixement, i amb voluntat transversalista social, unica manera de poder reconstruir Catalunya des d’un govern nacionalista obert a tothom, a tothom.
El flanc menys centrista d’una formació de centre esquerra, a l’estil europeu, com es CDC, és UDC, soci en la federació electoral.
El desig, tant infantil, de que amb la traïdoria nacionalista de Carod formant el primer tripartit, i reblant el clau amb el segon, després de fortes davallades electorals del Psoe-psc, i de la pròpia ERC, ERC robaria vots a l’area metropolitana al Psoe-psc, s’ha demostrat, és un fet, com una bestiessa. No s’ha complert, ans el contrari. Compareu resultats electorals d’ERC a eleccions similars al cinturó metropolità: descens clar, a les municipals, a les catalanes, i ara, fortíssim, a les generals espanyoles.
ERC, i menys amb l’actual direcció de la E, (esborrades la R i la C)sotmesa al Psoe mes jacobí, voluntàriament i de bon grat, no pot, per manca de preparació i formació dels seus quadres i militants, formar part del "terreny central" catalanista del pais. Es una formació clarament escorada a l’esquerra, i molt més a l’esquerra, verbalista, d’aparences radicals, gasoses, i amb la penetració del jovent deixeble d’en Puigcercos i dels quadres-i de base-fracassats i inutils de l’antiga i negativissima TLL ó CLL, i el mestratge ideològic d’un ex-Psanista com en Carod, admirador del leninisme teòric (te nassos!!), de molts obscura traiectòria per on ha passat, on sempre s’ha acabat amb divisions irreconciliables i perjudicials per al moviment sobiranista català, l’actual ERC s’ha escorat a l’extrema esquerra, si ho definim en termes de l’europa democràtica, rica, pròspera i avançada. La demagògia serveix un temps, però no gaire. I el cicle s’ha acabat. ERC , amb canvi de direcció, de programa, i de maneres ideològiques, pot recuperar una posició a l’esquerra, i si tingués dirigents intel.ligents i coherents, i credibles, a l’esquerra liberal que falta en aquest pais. Pero tal com està és irrecuperable.
Els somnis dels nens mai es compleixen. I quan els grans segueixen tenint somnis de trilers nens, encara menys. La realitat no suporta somnis fora de lloc. La realitat sempre s’imposa. La realitat sempre rebutja els aventurismes, encara que es disfressin de somnis de nens malcritats. I si són grans, la gent se n’adona. I tant que se n’adona.
Nomes cal veure els resultats electorals del proper 9-M.
Menys intents de justificació i de teorització, i més proximitat a la realitat, la realitat del nostre poble i de la nostra nació.
Amb menys del 25% no es decideix res de res consistent. I ERC no hi han arribat, ni hi arribaran, en molts anys. Tant de bó hi arribessin, pero amb aquesta direccio arribaran al 9/10%. Pobra ERC. I pobres somnis irreals.La realitat sempre s’imposa.
Dius que l’esquerra nacionalista espanyola ha comès errors d’estratègia, doncs deuen ser errors molt petits davant l’allau d’espifiades que els dos partits independentistes-sobiranistes-catalanistes han comès fins a l’extenuació pròpia i la del seus possibles votants.