Blog d'en Xavier Mir

El 10 de juliol aquest poble va fer-ne una de mítica. No permetem que ens ho facin oblidar. Va ser la manifestació més multitudinària. Va significar la fi de l’etapa autonomista. I hi dèiem dues coses: que som una nació i que nosaltres decidim. El poble havia respost a la crida d’Òmnium. Tots els representants dels partits que hi van participar en van estar contents i van coincidir a remarcar-ne la importància. Artur Mas també. Però ara ens trobem que etziba unes plantofades ben sonores i ben paternals a la societat, segons ell immadura, que es va manifestar no fa ni dos mesos encara.

Llegim a Vilaweb que el cap de llista de CiU assegura “que no acceptarà una campanya electoral centrada en la seva [de Puigcercós] proposta
d’organitzar un referèndum d’independència en la pròxima legislatura”. Remarco amb les negretes la desafortunada expressió, d’un marcat to intransigent que contrasta amb la prudència que exhibeix Mas quan li pregunten qui formarà part del seu govern i respon que no es pot vendre la pell abans de matar l’ós. Però és que no es tracta de la proposta de Puigcercós sinó del mandat del 10 de juliol.

Ens vam manifestar amb el lema NOSALTRES DECIDIM perquè volíem deixar clar que som els amos del nostre futur polític. Si CiU està d’acord que l’etapa autonomista s’ha acabat i que cal anar cap a una altra etapa –hi ha hagut diverses declaracions del partit en aquest sentit que ho confirmen–, com és possible que desatengui un missatge tan clar com el del 10 de juliol? I més que desatendre’l, s’hi oposa frontalment.

Les properes eleccions seran les eleccions en què triarem entre autonomia o independència. Perquè la sentència del TC va deixar les coses en aquest punt i perquè el poble es va manifestar massivament per ratificar-ho. Volem decidir. Nosaltres decidim. I en d’altres ocasions ja he escrit que el 10 de juliol, igual que no vaig sentir consignes ni vaig veure pancartes que reclamessin el federalisme, tampoc  no vaig sentir ni veure ningú que reclamés enèrgicament el concert econòmic. Per tant no és això, el que volem decidir.

Fa l’efecte que Artur Mas s’erigeix en una mena de pare espiritual del país per dir-nos a tots plegats que hem quedat molt monos a la mani, que ho hem fet molt bé, això de plantar cara a Madrid, però que això de decidir el futur del país en un referèndum… ara no toca!