Tenim projecte. D’acord que la cosa ve de lluny, que ho podem fer arrencar del 1975, del 1714, del 1472 o de quan vulgueu; d’acord que als anys 80 i 90 del segle XX ja es van fer passes importants que també formen part de la història d’aquest moviment i sense les quals avui no seríem on som. Però el 13-D ha demostrat que aquest projecte que durant anys va ser qualitativament fort però quantitativament minoritari i que posteriorment s’ha anat eixamplant fins que aquests darrers mesos ha esdevingut quantitativament important, de sobte ha esdevingut també qualitativament important. Cap altre projecte col·lectiu d’aquesta societat no és capaç d’il·lusionar tantes persones i de posar-les a treballar desinteressadament, només per conviccions democràtiques i idees de progrés col·lectiu. Algú es pensa que els federalistes catalans tenen la força que ha demostrat l’independentisme? Algú es pensa que la defensa d’Espanya mouria més gent? Inèrcies, tantes com vulgueu. Però les societats avancen amb projectes d’empenta. I el projecte independentista, certament, no és l’únic, però sí que és el més fort.
Si un és polític i diu que està preocupat pel fet que la gent no vagi a votar, perquè quan hi ha eleccions o referèndums on es pregunten coses secundàries la participació només arriba a la meitat del cens i encara gràcies, no té sentit que, tan aviat com sorgeix un projecte que cohesiona i il·lusiona, et dediquis a menystenir-lo. El menyspreu que simula la gent del PSOE-C i dependents, i que no deixa de ser una manera de dissimular la por, és objectivament incomprensible d’acord amb aquestes preocupacions democràtiques. I això no fa més que reforçar el projecte, que està connotat d’esperança, convicció i optimisme. On ha anat a parar la Catalunya optimista que ens anunciava Carme Chacón? Ara, al PSOE-C tot és amargor.
Ara, aquests centenars o milers de persones que a cadascun dels municipis han treballat de manera voluntària poden fer valoracions i anàlisi, avaluar errors i encerts i aprofitar l’experiència de la primera onada de consultes per fer que la segona sigui encara millor.
I paral·lelament, cal anar preparant l’escenari del Parlament de Catalunya. Des d’aquest bloc fa temps que defenso que a les properes eleccions al Parlament de Catalunya hem de votar massivament independència en qualsevol de les seves expressions partidistes. Va ser justament donant voltes al mig milió d’independentistes abstencionistes detectats per Marc Belzunces i el CES d’Alfons López Tena que vaig fer la proposta d’uns escons insubmisos a la independentista, però la idea no va rebre prou suport i en el seu moment es va percebre com un atac contra Reagrupament. Ara sembla que es presenta una nova ocasió per resoldre el problema. Crònica ja n’ha parlat i estic convençut que en els següents dies ho sabrem debatre sense fer acusacions de personalismes ni retrets de millors o pitjors maneres d’organitzar-se.
Les consultes havien de servir per saber quantes persones volien la independència i quantes no en una determinada població, però resulta que han tingut un altre efecte. A Arenys de Mar, personalment he comprovat que moltes persones amb qui mai no havia parlat de política no només volen la independència, sinó que l’engrescament col·lectiu els ha activat. És ben bé que sovint no comprem perquè no ens agrada allò que ens volen vendre. Diria que no m’equivoco si percebo que molta gent voldria certa unitat al Parlament. O ens esperem que els altres s’entenguin o creem espais per ajudar-los que es trobin.