Blog d'en Xavier Mir

De totes les dades que ahir ens va fer saber el Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat, la que trobo més remarcable és la del 34,6% d’indecisos. Els #indecisos25n són tants que d’ells depèn cap a on es decanti finalment la balança. D’entrada, amb el que sabem de la intenció directa de vot, sembla que la majoria absoluta de CiU és més que clara. Actualment tenen 62 diputats i la majoria absoluta és a 68. Per poc que els indecisos es reparteixin de manera més o menys equitativa, res no fa pensar que la majoria absoluta de CiU estigui en perill. És lògic que CiU intenti rendibilitzar la valoració positiva que tots fem de la decisió d’Artur Mas i va començar a fer-ho amb un gran olfacte electoral amb allò de #totsambelpresident, al qual alguns contraposem un #elpresidentambelpoble o #totsambelParlament. (Per cert, que hi ha qui fa befa d’allò que deia el CEO que els votants d’ERC valoraven millor Mas que no Puigcercós al debat de política general, però la veritat és que veure un líder de CiU que finalment arriba a la conclusió que necessitem ser estat fa tant de goig que no podem sinó valorar-ho com cal; i això que en Puigcercós va fer el millor comiat possible com a diputat!)

Quina és, doncs, la doble utilitat d’Esquerra Republicana de cara a les eleccions del proper 25 de novembre? En primer lloc, el repte important d’impedir la majoria absoluta, hores d’ara més que cantada, de CiU. I m’avanço a un primer retret que sé que em faran alguns dels meus estimats lectors: “Ara no toca fer la punyeta (o “tocar els collonets”, com em va dir Xavier Altadill) a CiU, sinó anar tots junts, sense retrets, cap a la independència!” I tenen raó de pensar-ho i hi coincideixo plenament, però si em deixeu, m’explico.

Personalment, i després de molt de temps d’una desconfiança i un patiment que he expressat en aquest bloc, sóc dels qui es creuen l’aposta d’Artur Mas. Em faig creus que sigui el mateix president que hem tingut fins fa quatre dies i el mateix cap de l’oposició que vam tenir fa uns anys en episodis tan lamentables com la rebaixa de l’estatut pactada amb Zapatero, però estic segur que si hem arribat fins aquí no serà per començar a preparar ara una pista d’aterratge, sinó per enlairar-nos com volem. També tinc clar, però, que si CiU ha pres aquesta decisió ha estat perquè entre tots hem tibat més la corda que no pas els de l’altre costat, els del Pont Aeri, aquestes quatre empreses contràries a la independència i que tan bé representa i defensa Duran i Lleida. És en aquest sentit que una majoria absoluta de CiU, contràriament al que deia Lluís Corominas en un excés d’avarícia partidista legítim però poc elegant, significaria que un dels dos extrems que tiben la corda es relaxaria. És a dir, que no tinc cap dubte que els militants independentistes de CiU, que en són molts, continuarien pressionant, però no ha estat amb ells i prou que hem aconseguit que Artur Mas faci el tomb. Ha estat, sobretot, amb el milió i mig de persones que vam protagonitzar la manifestació de l’Onze de Setembre. Ara cal que aquella pressió que vam exercir al carrer es transformi en pressió al Parlament de Catalunya. Una majoria absoluta de CiU seria passar de la pressió, que fins ara ha impulsat i garantit el procés, a la confiança i la fe.

Sens dubte, hi haurà gent que en tindrà prou amb la confiança i la fe, però qui pensi que val la pena assegurar-se’n, sap que pot comptar amb l’Esquerra Republicana d’Oriol Junqueras. O hi ha algú que creu que posarem pals a les rodes a una cosa que hem desitjat tota la vida? Tots sabem que els reticents a la independència no són dins d’ERC sinó ben a prop d’Artur Mas i compartint federació amb ell.

L’altre àmbit d’utilitat és el de l’espai ideològic, però aquest també està estretament vinculat a la necessitat d’una àmplia majoria parlamentària. Si us sembla bé, us ho explico en un altre apunt per no fer-ho massa llarg.

(A la foto, Gemma Calvet, Alfred Bosch i Oriol Junqueras durant la roda de premsa d’avui en què s’ha fet pública la proposta de llistes electorals.)