Fa un parell de dies que el bloc d’Antoni Soy va fort. Concís i contundent. Naturalment, hi ha moltes coses amb què l’Enric Borràs no hi està d’acord, però era d’esperar. A l’Enric li desitjo molta sort amb el PRC a les properes eleccions i, com sempre, li recordo que ens trobem al final del camí, el dia en què el sentit del nostre vot en el plebiscit per l’autodeterminació coincidirà. Fins aleshores, la seva feina i la d’Antoni Soy fan el mateix camí per vies diferents, i no ho hauríem de perdre de vista. El sobiranisme no es pot reduir a un sol front, no es pot quedar en un sol partit, ni tan sols únicament en l’esfera dels partits. Ens cal el sobiranisme d’ERC, el del PRC, el de la PDD i el de molts altres per arrossegar el conjunt de la societat. Hauríem de ser capaços de trobar-nos tots en una única concentració el proper 11 de setembre.
Passant a una actualitat més immediata, el mateix Soy deia ahir i El Punt ho diu avui, i suposo que la impressió anirà prenent cos en el que queda de legislatura: el problema central del tripartit no era Esquerra, sinó Maragall. O potser s’han acabat les polèmiques i les crisis ara que ERC ja no és al govern?
Encara dins la blogosfera de Vilaweb val la pena visitar l’entrada d’avui de Miquel Roman, conseller/portaveu d’ERC al districte de Nou Barris. Sempre val la pena, però és que avui ens recorda que els seus pares són de Cadis. Com que últimament hi ha un candidat socialista que es pensa que tot immigrant (de primera, segona o tercera generació) l’ha de votar pel sol fet de ser-ho, és bo anar comprovant que el gueto electoral que dibuixen els socialistes és cada cop més un desig que no una realitat. No estaria gens malament que tots els militants d’ERC i independentistes d’altres formacions immigrats de primera o segona o tercera generació s’unissin i es presentessin en societat per demostrar la naturalitat d’aquesta opció.
També a El Punt (sempre edició Maresme) he trobat un article de Jordi Cabré, que s’encarregava de la crònica de CiU durant la campanya de l’estatut, en què dóna cobertura a l’estratègia de Mas de reclamar que sigui president el cap del partit que tregui més escons. Cabré vesteix el seu article amb elements d’anàlisi, però el títol dóna la idea més clara, "Que guanyi el millor", i la frase que resumeix millor la seva aportació és "la democràcia s’afebleix quan el guanyador queda exclòs dels pactes de govern". D’entrada, Cabré hauria de pensar en tots aquells ajuntaments on CiU ha afeblit la democràcia excloent el guanyador dels pactes de govern. Però en la idea de Mas-Cabré hi ha una qüestió més preocupant. Estic convençut que podem comptar amb ERC per pactar amb el PSOE i evitar un govern del PP a l’estat en cas que en les properes eleccions guanyessin per majoria simple. Però vista la manera d’entendre la democràcia a la casa gran del catalanisme, no podem comptar amb ells per fer això. Segons ells, si el PP guanyés les properes eleccions, no se l’hauria d’excloure dels pactes de govern. Només hi falta un afegitó que ara no inclouen perquè en precampanya fa lleig: que els agradaria ser ells els qui no excloguessin el PP dels pactes de govern. Apa!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Fins i tot Soy s’adona que el problema del tripartit és el President i pel que veig i estas d’acord, t’has preguntat perquè és Maragall?
Doncs precisament per que el tàndem Puigcercós & Montilla van tenir la brillant idea d’organitzar un govern de perdedors, amb un President que la nit electoral del 2003 ja feia les maletes i aquí tenim gran part del perquè a la meitat de la legislatura tenim eleccions anticipades. Precisament això és el que vol evitar en Mas quan demana que "guanyi el millor"