Novament El Punt es desmarca de la resta de diaris. Avui és Jordi Surinyac qui publica un article amb el lema de la campanya. Val a dir que el contingut de l’article és un èxit afegit de la campamya, ja que és un missatge intencional a una opció política perquè no faci president un candidat concret. Aquest és precisament el debat que volia provocar la campanya: el paper i l’estratègia d’ERC com a partit independentista amb una àmplia representació parlamentària; el pes real del sobiranisme dins de CiU; etc. El debat sempre és benvingut. I en teniu exemples en aquest bloc mateix, on el comentari d’Antoni Ibàñez titllant de somiatruites els partidaris d’un estat propi ha donat peu a nombroses respostes, a les quals m’ha semblat que no calia afegir res per part meva. Penso que per contraargumentar-nos ens haurien d’explicar quins avantatges concrets té continuar dins l’estat espanyol. Si no ens en donen, l’únic que trobem és el mur de què parla Víctor Alexandre en el seu nou llibre.
També comencen a aparèixer conclusions, les primeres reflexions per escrit fruit de la campanya, com la que ahir llegíem a Ni vent ni gent. O el seguiment del grau d’incidència a través dels resultats en cercadors, com la que veieu a Sí, ministre. I l’expansió de la campanya arriba també a Izaronews i a Diario de Noticias de Álava de la mà de Luis María Martínez Gárate. Ahir Uriel Bertran va emprar el lema de la campanya per al seu article a E-notícies i avui és Jordi Príncep qui ho fa. I Isabel-Clara Simó continua donant exemple a l’Avui, on avui comparteix espai amb la notícia del nou llibre de Víctor Alexandre que us deia.
Veureu que finalment he afegit unes quantes adhesions més, les que m’heu fet arribar a través de comentaris o per correu electrònic, però a hores d’ara els enllaços del meu bloc ja no reflecteixen la realitat. La campanya s’està seguint a molts més llocs. Només cal fer servir un cercador potent i ho veureu. Anem cap als 200 enllaços, però en realitat fa temps que els hem superat. I mentre això passa, el diari on es llegeix la realitat continua sentint ploure. Deu ser que això encara no és real. Ai, és clar! No hi pensava: és virtual!
Mentre la campanya encara la recta final, el conseller Nadal "matisa" les declaracions de Montilla sobre l’operador públic català de telecomunicacions. En Nadal, que no badi, que també deu pertànyer al sector catalanista que l’aparell del PSC està escombrant davant de tots nosaltres com si d’un reality show es tractés. I de la catalanització del PSC que havia de fer ERC també en parlen. Ho fa, per exemple, en Felip Puig. Des del meu punt de vista, era el mateix PSC qui s’autoqualificava de catalanista. L’únic que podia fer ERC, i ara mateix és indubtable que ho ha aconseguit, era tensar les relacions PSC-PSOE. Resultat: la icona de Diana Garrigosa trencant el carnet i la imatge del president Maragall que mor matant i esquitxant a tothom, a banda dels diversos regidors socialistes que abandonen el partit. Ara el PSC s’ha depurat. Ara va a la conquesta de l’espai que ha deixat el PPC com a partit espanyolista. Però compte, perquè el cas Rubianes es podria afegir a la llarga llista de dificultats que està trobant Montilla per erigir-se en representant de l’antiga immigració, que com ja he escrit en més d’una ocasió és diversa i no vota necessàriament PSOE.
Per un estat propi!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Jo també m’adhereixo a la campanya! La llista de la dreta del teu bloc cada cop és més llarga, però com molt bé dius, molta més gent s’hi ha adherit i no t’ho ha fet saber. Som molts, això ja ho sabíem, però va bé recordar-ho de tant en tant.
Felicitats per la campanya!
És una llàstima que CiU ja tingui pactada des del 21 de gener una entesa sociovergent, o pacte de no-agressió postelectoral, digue-li com vulguis, perquè aquesta tardor seria un bon moment per fer el pacte catalanista (l’únic pacte catalanista possible en aquest parlament: CiU i ERC.La resta de possibilitats són pactes espanyolistes amb diferent grau de pòsit ranci. Çanjat i punto, que deia en Gaspart). Ara val tot, i de fet, l’aposta montillera del PSOE forma part del pacte: s’exalten els ànims de nacionalistes -catalans i espanyols-, i a veure qui pot més. La lògica de les inèrcies conegudes diu que CiU hauria d’acaparar el vot útil contra el xarnego i absorvir el vot de càstic dels decebuts d’ERC i PSC. Si passa això, el PSOE ha complit el pacte cedint la victòria i apa, Mas, apanyat com puguis amb l’estatut que vas tancar.
Però si per una rara voluntat divina guanya Montilla (ja sabeu que Déu existeix i és espanyol. Quantes Copes d’Europa té el R. Madrid? 9. Més que ningú al món. Quod erad demostrandum), si guanya Montilla en nombre de vots… voldrà dir que Catalunya ja està madura per deixar-se ofegar la catalanitat i els seus trets diferencials a base de canals digitals i realitat made in Periódico.
Sempre hauria de ser un bon moment per fer el pacte CiU-ERC. El que està molt clar és que ERC no pot tornar a signar res amb el PSC, ni encara que sigui comprometent-los a declarar la Independència de Catalunya, perquè tots sabem que la primera cosa que faria un Montilla anomenat President seria anar a l’WC del despatx presidencial i canviar-ne el paper higiènic per posar-hi el Pacte del Tinell II.
El Tinell és impossible si ERC no vol suïcidar-se com a opció electoral de futur. Però la putada és que això no es pot dir. S’ha de fer veure que ets equidistant altre cop. I si fas la gara-gara als convergents, la puntada que et fotrà en Mas quan li insinuis un pacte serà de les que t’envien a la fosa comú dels cadàvers polítics, perquè, tornem-hi, té pactada la sociovergència i no se la pot saltar.
I doncs: cal fer-se l’equidistant, i passat l’1 de novembre, apretar el govern en minoria d’en Mas amb propostes de política descaradament catalanista, d’aquelles que fan mal a la vista tant al PPC com al PSOE de Catalunya, i deixar-los en evidència cada vegada que des del govern es neguin a fer-te cas.
I que l’estatut el disfrutin els qui l’han votat. No seria de justícia que ERC s’aprofités dels aconseguiments dels altres.
Soc en Cristofor Colom, i jo mes que ningú vull tenir un estat propi, el meu, Catalunya.
Ara ja tenim 82.200 entrades al Google i amunt! (idea d’en Marc Belzunes)
Xavier, torno a felicitar-te per la campanya
Jo també vull un estat propi
Xavier, la teva campanya ha arribat al Gara.
Salutacions!
http://www.gara.net/idatzia/20060909/art179742.php
És tard per adherir-se a la campanya "Jo també vull un Estat propi"?
Salut!
Who will use catalan 50 years later?
Foreigner?
Spanish people?
They will be your babies.