On estem anant? A molts llocs, però tots condueixen a un de sol i ja sabeu quin és. D’entrada, anem a Brussel·les. La roda de premsa d’aquest migdia al Col·legi de Periodistes de Barcelona ha estat un èxit i la immensa majoria de mitjans ja estan avisant la gent que la manifestació està convocada i que ja poden córrer a fer la reserva. A l’entorn d’això hi ha una efervescència imparable. No dónes abast a arreplegar tots els llocs on hi ha referències a la iniciativa. N’informen fins i tot al
3/24 i a Catalunya Informació;
Crònica diu que anirà a Brussel·les i que cobrirà la manifestació in situ; i, en definitiva, tothom es posa a caminar. La mateixa gent que un 18 de febrer va sortir al carrer, afegint-hi les entitats i espais que s’han creat des d’aleshores, tots junts anirem a fer-nos sentir a Europa. I la premsa espanyola ja ho sap (
Terra,
Siglo XXI,
El confidencial,
El economista, etc.; altres no tenen més remei que silenciar-ho).
On no estem anant? A la sociovergència. Sembla que
això ha dit PP Zaragoza en un nou error per a ell i una nova alegria per a nosaltres. Error perquè és estúpid que un partit que es pretén de centre descarti una de les seves opcions de pacte postelectoral. Error perquè encara no s’ha adonat que són ells, el PSOE-C, els qui han quedat fora de la centralitat perquè aquesta s’ha desplaçat cap a l’independentisme. Diu que CiU és massa independentista per poder-hi pactar, però com que ERC encara ho és més que CiU, al PSOE només li queda ICV. I vistos certs titulars a propòsit de la revisió del pacte de govern, no sé ni si això serà possible.
A Directe continuen mostrant els punts febles del PSOE-C en forma de dilemes que els posen entre l’espasa i la paret i que els desgasten, cosa que no hauria passat si no haguéssim fet Montilla president. Tampoc no hauria tingut lloc allò que els socialistes anomenen “radicalització” de CiU, i que no és altra cosa que admetre el desplaçament de la centralitat política. Al Govern, CiU s’hauria deixat portar per la mandra i la inèrcia autonomista. Calia la renovació de l’oposició.
Ara la feina comença a donar els fruits esperats i quan arribin noves eleccions al Parlament potser ja no caldrà repetir tripartit, potser el PSOE-C ja estarà prou desgastat perquè no pugui pactar govern amb ningú i potser CiU ja haurà assumit que no hi ha més camí que l’estat propi. La manifestació de Brussel·les el 7 de març i el desenvolupament de l’àmbit polític del Tercer Congrés Catalanista els ajudaran.
És fantàstic i encoratjador fer la crònica d’una història tots els camins de la qual duen a la Roma que ens cal: l’estat propi. Demà, més.