Aquest matí,
i responent a una convocatòria de la Isabel Artero (bloc)
en nom d’Arenys.cat, m’he acostat al
Calisay perquè enregistressin en vídeo la meva opinió
(i la de moltes altres persones, és clar!) d’allò que
és la
igualtat. La iniciativa s’avança als actes previstos per
al 8 de març i surt de la Regidoria de la Dona de l’Ajuntament
d’Arenys de Mar, en mans de la socialista Lorena Estrada (bloc).
Quan hagin muntat el vídeo ja ho podreu veure, però de
fet no sabia que ho havia de resumir en trenta segons, que no és
gaire per parlar d’una cosa tan important, i al final m’ha quedat una
mica estrany perquè m’havia preparat un text que no hauria
pogut pas llegir en tan poca estona. Per això m’ha semblat que
seria millor penjar aquí el text que m’havia preparat, i en
tot cas us animo a veure què han dit a la resta d’entrevistes.
La igualtat
La igualtat
és un principi que pot cobrar sentit o no en funció de
la seva aplicació mateixa. Dit així pot semblar massa
elemental, poc novedós, però és que els
principis no garanteixen res en si mateixos.
La igualtat
és un dret, però no és només un
dret, perquè els drets per si sols no garanteixen que el
principi es faci plenament efectiu o que s’avanci en la seva
aplicació. Passa el mateix que en el cas de les llengües,
i en aquest país ho sabem molt bé. Venim d’una
dictadura militar en què els catalanoparlants no teníem
drets, i ara en tenim uns quants, però tots els drets que
pugui tenir un catalanoparlant no són suficients perquè
l’ús de la llengua augmenti. Els drets són un mecanisme
que tenen els representants polítics i la societat per regular
la convivència. El dret protegeix legalment una dona que ha
estat agredida pel seu company, però és un instrument
inútil si el company ha pres la determinació de burlar
la llei i agredir-la més brutalment encara, potser fins a
matar-la com massa sovint succeeix per desgràcia. No són
els drets de la dona allò que evitarà el comportament
agressiu.
La igualtat
és un principi, un dels pilars de l’humanisme, un element
bàsic per a la convivència social. Però el
principi és inútil si no té un subjecte
d’aplicació. Per sort, tenim declaracions com la universal
dels drets humans, que intenten traduir aquest principi en un corpus
textual aplicable arreu. I val la pena recordar que hi ha uns drets
individuals i uns drets col·lectius, perquè sovint es
defensen aferrissadament els uns mentre es negligeixen o es neguen
explícitament els altres. No té cap sentit que es
reivindiqui la igualtat de gènere, que vol dir convertir la
dona en subjecte d’uns drets, i en canvi es rebutgi la igualtat entre
col·lectius a base de negar que un de determinat, posem per
cas la nació catalana, sigui subjecte d’aquest dret. No s’hi
val a remetre’s a una constitució i a argúcies
legalistes. No reconèixer a Catalunya el dret
d’autodeterminar-se és una injustícia i un atemptat
contra el principi d’igualtat aplicat a les nacions. És com si
una dona comuniqués a l’empresa que està embarassada i
li digueesin que ja no cal que hi torni perquè està
acomiadada. Indignada per aquesta injustícia, demanaria
explicacions i potser se sentiria a dir: “ho sento, però
vostè no té dret de demanar cap privilegi; en aquesta
empresa no fem distincions entre homes i dones, només hi ha
treballadors.” Doncs això: a l’Estat, PP i PSOE estan
d’acord que no hi ha diferències, que tots som espanyols. Així
entenen ells la igualtat.
La igualtat,
doncs, és més aviat un principi que ens ha de convidar
a la reflexió, a l’autocrítica, a la vigilància
contínua si volem millorar com a persones. Com que no és
un element innat sinó après, ens podem equivocar a
l’hora de desenvolupar-lo, i no passa res perquè qui té
boca s’equivoca, però hem de tenir clar que no és un
principi que es pugui defensar a mitges o a conveniència.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!