Sense anar més lluny, el primer acte de la PDD presentat per la nova junta (entre els comentaris a l’article al Bloc Gran del Sobiranisme n’hi havia un de Miquel Strubell amb un enllaç al seu bloc que també escrivia sobre l’acte) i que es va dur a terme el dia 8 de setembre va tenir entre els ponents el Sr. Fonollosa. La seva proposta no era ben bé la de David Madí, que vol fer passar tot l’independentisme pel cap d’agulla de la Casa Gran, sinó que parlava d’unitat. Ja ho hem dit altres vegades, però sobretot és un clam des del dia 13 a Arenys de Munt: qui proposi unitat, al pedestal; qui provoqui divisió, a la foguera. Aquesta serà la marca de la propera legislatura, i ja cal que qui vulgui sortir a la foto es mogui amb agilitat.
La decisió de Fonollosa comporta que Reagrupament pugi uns quants esglaons en el camí del PIT abstracte del qual ja he parlat suficientment. El projecte pot ser més esperançador, il·lusionador i viable a mesura que vagi deixant enrere alguns dels elements que havia apuntat com a riscos. La marca Reagrupament estava inicialment massa tenyida de ressentiment envers ERC (aquest era el nom del sector crític) i la figura de Carretero, absolutament legítima, podia ser un impediment a l’hora d’aglutinar altres sectors. Amb el festeig de Joan Laporta (i el suggeriment d’una possible cessió de lideratge de Carretero en favor seu), ja s’ha aconseguit presentar el projecte com una aposta real de transversalitat.
El moviment de Joan Fonollosa no pot passar desapercebut. Algunes persones diran de manera interessada que Fonollosa no és ningú. Potser és cert en el sentit que ser exconseller nacional no és tant com ser secretari general, evidentment, però que no s’equivoquin. Si la decisió de Fonollosa fos seguida per uns quants militants significatius més de CDC, el grau d’aproximació de Reagrupament al PIT encara a un any vista de les eleccions seria un excel·lent auguri. Posem oli a la frontissa perquè no grinyoli i el cop de porta pot ser tan ràpid com contundent.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Tal com està el procés, és molt important que es presenti una candidatura que deixi molt clar que, si guanya, proclamarà la independència inmediatament i, si no guanya, exigirà un referéndum d’independència com a condició sine qua non per pactar qualsevol tipus de suport. I això és evident que només ho farà Reagrupament. CiU continuarà amb l’ambigüitat de tota la vida i ERC, a banda de fer electoralisme amb el sobiranisme, és limitarà a parlar d’un vacu i eteri dret a decidir sense concretar res amb unes gotes de concert econòmic i traspàs d’aeroports.
I és que, tots plegats, ja fa temps que ens coneixem. Ja sabem de quin peu calcem.
Espero que molta més gent s’afageixi a Reagrupament i acabi sent 100 % PIT. Hem de ser ambiciosos i trepitjar fort i això vol dir, com a mínim, 15 diputats l’any que vé. Si passés això voldria dir que el procés està realment avançat.
La transversalitat de Reagrupament és ja un fet. Entre els 2000 associats (xifra que creix dia a dia) pots trobar una àmplia representació d’exmilitants de CiU, membres d’entitats i plataformes com CEL, 10mil, PDD, Omnium, SiP… , integrants del PRC, de grups ecologistes, d’entitats de defensa de la cultura catalana, i també exmilitants d’ERC (jo diria que no som gaire nombrosos percentualment, ni tenim res de que avergonyir-nos).
Malgrat tot, crec que el que dóna un caràcter més transversal és la presència d’un gruix molt important d’associats que entren per primera vegada en la política activa, ja que és la primera vegada que es planteja un objectiu clar i gens ambigu.
PS: Xavier, estàs convidat com tots els blocaires a l’Assemblea de Reagrupament. Espero poder llegir la teva crònica; un dels objectius de Reagrupament és la transparència i opinions com la teva segur que sumen.