En principi falten dos anys i mig per
les properes eleccions al Parlament, però tot fa pensar que
els canvis que es poden produir en el tauler polític s’estan
gestant ara, i crec que quedaran encarrilats passat l’estiu. Les
tendències dins d’ERC i CDC es van aclarint i ja podem anar
aventurant probabilitats. Quan arribem al moment en qüestió,
Esquerra haurà estat al govern durant dues legislatures. Haurà
esmicolat la idea que alguns feien circular interessadament que són
gent que no saben governar. Previsiblement hi haurà qui encara
ho provarà, però en general la gent ja no s’ho creurà.
La necessitat de ser al govern per formar quadres, teixir
complicitats i orientar polítiques ja no serà tan
forta, cosa que permetrà posar condicions clares.
Quan arribin les eleccions ja ens
haurem ventilat un grapat d’incògnites que ara tenim damunt la
taula: les balances fiscals, el finançament de la Generalitat
i la sentència del Tribunal Constitucional. També
hauria d’estar aprovada una llei de consultes populars que Joan
Puigcercós va dir que ja tenia a punt i que presentaria just
després de les eleccions del 9 de març; cada dia que
passa sense que sapiguem res d’aquesta llei li lleva crèdit
entre la militància de cara al congrés de juny. Totes
aquestes coses, però, són encara incògnites.
Amb tot, cada cop és més
evident que Esquerra voldrà arribar a les eleccions deixant
clar que no pactarà amb el PSC amb lleugeresa. No seria
intel·ligent tancar la porta a un acord amb el PSC, però
tampoc ho seria pactar la continuïtat de la situació
actual com si res. Esquerra estarà en condcions de posar com a
requisit el dret de decidir, la consulta autodeterminista, i assumirà
el risc de quedar-se a l’oposició si el PSC no s’hi avé.
La situació que es donava el 2007 ja no es dóna avui i
no es donarà quan calgui preparar l’estratègia de la
campanya.
Les condicions imposades per Esquerra
poden generar dues situacions: que s’acceptin les regles del joc o
que no s’acceptin. Pot passar que les accepti CiU i no les accepti el
PSC, cosa que amb tota probabilitat ens portaria a un acord ERC-CiU.
Però també pot passar que no les acceptin ni els uns ni
els altres. Si passa això darrer voldrà dir que
Esquerra queda fora de les negociacions per formar govern, i
aleshores les opcions són unes altres: govern de PSC en
minoria, govern de PSC amb ICV com a l’Ajuntament de Barcelona o
govern de CiU en minoria. De moment, no concebo altres opcions.
Amb aquest horitzó a la vista, i
amb els congressos d’ERC i CiU entre mans, cada declaració i
cada moviment pot resultar determinant. La tensió política
és màxima perquè el resultat de les properes
eleccions al Parlament no el decidiran els quinze dies de campanya
que les precediran, sinó els moviments que es facin els
propers dies i setmanes. No és per casualitat que Cuyàs
escriu l’article “Visitetes”,
on albira la sociovergència, ni és per casualitat que
Jaume Renyer, a propòsit d’ERC i CiU, escriu al seu bloc
que “L’element clau que pot donar una nova perspectiva a les
relacions entre ambdues formacions passa per la capacitat i voluntat
de les respectives direccions per trobar punts de coincidència
en base al dret a decidir del poble català en un futur
proper.” Ni ho és que Enric
Marín escrigui que “cal que Esquerra completi la
maduració ideològica que permeti entendre el
sobiranisme gradualista i de govern com una opció central de
la política catalana”. Ni que Àngel Colom digui
en una entrevista
a l’Avui que “Puigcercós i Benach em van venir a
veure al Marroc i vam parlar llargament”. Sembla que Puigcercós
està movent molts fils per acostar-se a CiU.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Xavier, t’atreveixes a pronosticar quants diputats treuria Esquerra en aquestes eleccions? Et mereix prou respecte l’opinió d’en Ramon Tremosa?
“Si Esquerra continua donant suport al tripartit, segueix mantenint
president Montilla a canvi de res, a les properes autonòmiques se’n va
als 7-8 diputats i, per tant, a la marginalitat.”
(ho podeu escoltar aquí)
Per a mi, l’única manera d’evitar això és que en Carretero guanyi al juny. Només algú amb la credibilitat intacta com ell pot redreçar el partit. Tota la resta han estat seguidors entusiastes de l’aposta estratègica de pactar de franc amb el PSC-PSOE.
Per saber governar cal fer un bon govern i això ERC encara no ho fa fet, ja sigui per innocència o per ineptitud. Per altra banda, resulta insòlit plantejar-se, després de tantes injúries, un pacte amb el PSOE. També crec que no resulta seriós seguir especulant amb la sociovergència.
Cal reconéixer que t´hi esforces. En un sol paràgraf intentes vendre’ns els articles de fa dues temporades: equidistància i sociovergència. Home, una mica més d’imaginació, que tres vegades seguides el mateix “cuento” ja cansa.
I, sap greu dir-ho, però t’asseguro que en alguns àmbits, com per exemple el món universitari i el sector de les TIC, la opinió dels professionals sobre “que són
gent que no saben governar” no és que s’hagi esmicolat, és que s’ha confirmat.
I parlo de primera mà. Jo treballo en una empresa d’alta tecnologia del sector privat i sóc ATP en una universitat. He participat en cursos i xerrades de I+D (sobretot ara que fa poc ha engegat el FPVII). Molts dels quadres de la conselleria de l’Huguet són gent que no té ni puta idea del sector, que repeteixen com lloros consignes que els han ensenyat en dos cursos de 30h i que mai han gestionat un projecte de veritat. Cert és que els de CiU no eren molt millors, i així ens va.
I la meva predicció. ERC intentarà mantenir-se al poder com sigui, perquè el nivell de sous que tenen molts militants que han passat a l’administració no podrien aconseguir-los de cap de les maneres a la privada i la gent, quan viu bé, no vol viure pitjor.
Si el tripartit suma, continuarà. Si el tripartit no suma, sentirem brams des d’ERC (i tú seràs dels primers) a demanar un pacte nacional amb CiU. Però, aleshores, prepareu-vos, perque la quantitat de dossiers que començaran a aparéixer sobre gent d’ERC no cabrà en una biblioteca. Al temps.
Crec, amb rotunditat, que ni Carod ni Puigcercos, quan s’acabi l’actual legislatura, a la tardor, la primavera, o quan toqui, mai més tocaran cadira de conseller com a seva. Mai més.
Si algú d’aquests dos destrossadors d’E segueix manant a E,no sumaran mai mes, mentre estiguin al davant. I si ja no manen a ERC, mai mes els posarà ningú a es llistes d’ERC.
Sempre els hi quedarà el que es obvi: fer de Soles Turas de pacotilla: passar-se al Psoe-Psc i ser diputats o senadors a Madrid. Però ja no podran embrutar més el nom d’ERC. Ja ho han fet prou tots aquests anys.
Em fa molta gràcia aquest pensament en futures eleccions catalanes. Que el cangueli ja ha brotat? Una segona expulsió, aquesta vegada, montillera en lloc de maragallera?
Adeu, consellers Carod i Puigcercos. Mai més, mai més, sereu consellers de la Generalitat de Catalunya. I molta gent estarem molt més tranquils.
Els corifeus menors sempre tenen mes opcions de resituar-se, però tampoc les tenen totes.
Cordialment,