Blog d'en Xavier Mir

Totalment d’acord amb el darrer comentari que la batalla ha de ser d’ idees i projectes no de persones. Ho subscric del tot. Sóc militat d’ERC.

Amic Xavier,

Evidentment, l’ús de l’expressió “ningú es creu que es pugui….” té un sentit retòric. Crec que ja ho saps i que no m’atribueixes l’estupidesa de creure que tothom pensa com jo. Però ja que aprofites aquesta expressió (i no tots els altres arguments) per contestar, crec que els quasi 300mil vots que ha tret Esquerra no responen a la lògica d’un suport a la política de pactes amb el PSC. Ni tu ni jo sabem clarament les motivacions de 300mil votants ni les sabrem mai. Per tant, tu pots interpretar que és un suport als pactes i jo interpreto que és un vot fidel, implicat, potser crític, però que no vol quedar-se a casa pel perill a no ser comptabilitzat.

I la gràcia és que ni tu ni jo no ho sabem i, per això, podem fer interpretacions segons el nostre nas, les nostres informacions, la nostra formació i, en bona part, a les nostres voluntats i il·lusions. Gràcies tanmateix, per tenir en compte i destacar el meu comentari.

No estic, però, gens satisfet del baix nivell d’alguns comentaristes anònims (Guillem?) que van respondre el meu comentari amb desqualificacions simplistes. Segurament aquesta persona ni em coneix ni s’imagina quins són els meus criteris polítics. A part de cometre un greu error polític com és pensar que són els discursos i els projectes els que s’han d’adaptar a un suposat país real, i no que la política consisteix en ser capaç de atreure el país “real” cap a projectes i nous horitzons de futur. La lògica del seu comentari és la lògica del poder pel poder. És a dir, l’objectiu és la presidència de la Generalitat i no la independència. L’objectiu és guanyar vots a mida d’anar adaptar el missatge a allò que les orelles “reals” volen sentir, enlloc de ser capaços de fer entenedor i atractiu el missatge per aquelles orelles, siguin les que siguin. El problema és que la seva lògica és més fàcil d’aplicar i d’aconseguir. L’altra (la que jo entenc que és l’essència de la política) és difícil, costosa i lenta. Alguns sembla que han tingut molta pressa per aconseguir entrar als governs.

Esquerra va crèixer gràcies a fer aquest discurs fresc, coherent, persuasiu, projectador d’horitzons, net de lògiques fosques de poder, etc. Tal com el tal “Guillem” diu, l’aire fresc, mans netes (per cert, digui el què digui, potser vaig tenir més implicació que ell i tot en aquella campanya… però si vol seguir-me negant que va ser netament independentista, fresca i amb horitzons de llibertat…) aleshores el missatge d’Esquerra podia ser “mans netes”, potser ara ja no s’ho creu ningú això (ús retòric de l’expressió “no s’ho creu ningú”, que significa que jo no m’ho crec i que crec que molta més gent tampoc).

La lectura de tot plegat no pot ser simple. Segurament cadascú fa la interpretació que li agrada o li sembla més coherent. I jo les respecto totes. El fet que hi siguin, és un bon símptoma que estem en la direcció correcta per redreçar el rumb i tornar a prendre l’empenta. Com sap el Xavier i desconeix en “Guillem”, jo tinc un ferm compromís amb el país des d’una òptica independentista moderna, complexa, atrevida i flexible. Combato tant com puc la rèmora que ens suposa el discurs buit i fàcil de certs sectors independentistes a qui anomenem equivocadament “radicals” (no van pas a l’arrel dels problemes, ans el contrari). També, però, combato les visions paternalistes dels que diuen que cal anar a La Maquinista de Sant Andreu per saber quin és el país real. Quina simplificació més patètica del país.

Ens en sortirem! Necessitem un discurs renovat, amb capacitat de connectar amb molta més gent. Caldrà fer molta feina, però el país s’ho val (tan els de La Maquinista com els xirucaires! com hem caigut a la trampa d’aquest discurs de la Catalunya real… Només cal anar a mirar a les hemeroteques qui l’ha promogut els darrers 30 anys).

El gran pecat d´ERC no és -exclusivament- del seus màxims càrrecs actuals, ni tan sols dels seus militants i/o votants,  sinó de tots els qui han deixat la  independència en les seves mans i han anomenat ERC -gravíssima equivocació- oficina de patents catalanista/nacionalista/sobiranista/independentista. I els d´ERC -coherents des del 6 d´octubre-  aprofitant aquesta mena de vist.i.plau, han seguit cometent errors, com si la seva repetició -al final-  conduís a l´encert.
Curt: la independència  és una cosa massa seriosa per deixar-la en mans d´ERC; analitzar el perquè no paga la pena.

Xavier, els 680.000 vots es van aconseguir amb un missatge clar independentista remarcat els molts greuges per part d’Espanya i marcant un camí clar cap a la independència. Un cop vist que tot allò s’ha desat en un calaix per a estar a les ordres del PSC amb cotxe oficial hi ha hagut la davallada.
Els que no són independentistes d’origen se’ls ha de convèncer explicant-los que l’expoli fiscal ens afecta a tots, tant els que van a l’esbart dansaire i parlen en català com els que van a “la Maquinista” i parlen castellà o xinès.
Aquesta és la única via. Que per un moment va funcionar, ilusionant la gent. Però que ara s’ha esfumat.

Pere (Cardús) i Xavier,

Molt interessant el vostre intercanvi. Voldria afegir que aquest discurs que fa l’Alfons López Tena ara i el que feia el Carod el 2003 són, des del meu punt de vista, essencialment els mateixos. És el discurs que dóna credibilitat perquè a la majoria de l’electorat, siguin o no siguin independentistes, fins i tot a la gent del PP, els agrada aquest discurs de “no bullshit” (que dirien els americans), el parlar clar i català, el no tenir pèls a la llengua, el dir les coses pel seu nom, el dir clarament on ets i d’on partiràs per arribar a pactes.

D’acord que en el creixement d’Esquerra el 2003 cal tenir-hi en compte diversos factors addicionals i prou importants, com la no-presència de Pujol a la llista de CiU (més la Catalunya 2003 de Pere Esteve) i l’onada de suport a Carod després del primer linxament mediàtic de la caverna (quan es van destapar les seves converses amb Arnaldo Otegi), però aquest discurs va seduir a la vegada exvotants de Pujol i exvotants socialistes. D’on ho trec això? De la meva experiència personal, del meu entorn. Pujolistes socialdemòcrates de tota la vida, els que creien en allò de la socialdemocràcia a la sueca, van votar Carod, i votants socialistes de tota la vida, de perfil bilingüe, gent que no necessàriament té la llengua o la identitat catalana com a prioritat, van optar per aquest aire fresc que comentava en Pere.

I és aquí on vull parlar de la paradoxa que Carod i companyia no han sabut entendre. Han pensat que l’electorat socialista només se’l podia seduir rebaixant el to del seu discurs sobiranista. Van interpretar, erròniament crec jo, que el nou vot el 2003 venia principalment de la “desfeta” de CiU, d’aquella profecia de “ja veuràs quan es retiri Pujol, no hi quedarà ni l’apuntador a CiU”, i que a partir d’aquell moment calia seduir els altres. I no, resulta que molts exvotants socialistes, que veien en Carod un nou Josep Pallach, ja s’havien deixat seduir.

Aquests votants, per la meva experiència (que no és estadísticament significativa però que sí que pot ser indicativa dels raonaments idiosincràtics, de la psicologia d’un tipus concret de votant socialista), de manera aparentment paradoxal, van preferir el Carod del 2003 a Maragall però han preferit Montilla al Carod del 2006.

Deixeu-me que us parli de tres perfils de votant que Esquerra pot seduir. A la meva família he vist com (1) una persona pot votar Narcís Serra i Raventós i ser devota d’en Pallach (però mai del tàndem Guerra-Felipe), després ser pujolista “de tota la vida” i finalment passar-se a Carod (i mantenir-s’hi de moment, perquè ni Maragall ni Mas han adquirit el suficient pes en l’eix nacional). Aquest és un “socialdemòcrata en clau nacional“. També he vist (2) el votant de Ribó i Vintró que es passa a Esquerra perquè creu que el tàndem Saura-Mayol, amb tots els respectes, no és el tàndem Ribó-Vintró, ni en pes nacional ni en pes ideològic ni en capacitat dialèctica. Aquest seria “l’ecosocialista-excomunista en clau nacional“. Finalment, i aquest és el cas que crec que és més rellevant al que estem discutint, he vist (3) el votant de Felipe de tota la vida, i d’Obiols-Nadal (o qui posessin) i de Maragall a l’Ajuntament de Barcelona, i que quan arriba l’era post-Pujol el 2003 es passa a Carod, el de “prou collonades, Espanya no ens interessa”, el de “parlant la gent s’entèn” (en contundent oposició a la caverna mediàtica) i el de les mans netes (que després va cometre l’error de col·locar el seu germà Apel·les, munició desactivadora assegurada) i “la paraula lliure”. Aquest seria el socialista que té butxaca i que pot ser fill de la immigració però que li emprenya la catalanofòbia, la practiqui qui la practiqui, perquè se sent català, cosa que en principi no veu renyida amb el sentir-se espanyol.

Atenció, pero, aquest tercer votant va ser seduït pel discurs de Carod del 2003, no pel discurs que Esquerra ha mantingut després, el de l’ambigüitat de ser al govern i “no fer enfadar els socialistes” i el de la responsabilitat mal entesa. La gran paradoxa és que quan Esquerra ha abandonat aquesta claredat expositiva, aquesta radicalitat sobiranista, aquest 2 i 2 fan quatre, el votant socialista no consolidat ha fugit. Aquest perfil de votant no és aquest de La Maquinista, d’acord, ni un que escolti la COPE gaire sovint. Però escolta la SER i llegeix El País o El Periódico. Aquest votant socialista va estar amb Carod (si no votant-lo, mirant-lo amb simpatia) quan va jugar-se la seva carrera política per dialogar amb ETA (de forma ingènua però sincera i amb bona voluntat), i va estar amb Carod quan deia “mireu, nois, això d’Espanya és un mal negoci”, i ells pensaven “potser té raó”. I amb la posterior ambigüitat d’ERC i del mateix Carod, aquest votant ha marxat, i el que és més curiós és que els casos que conec han votat Montilla el 2006 i (no tan estranyament) Zapatero el 2008, perquè són sensibles a la bipolarització i al “que ve el llop”. Ah, i van votar sí a l’Estatut, perquè són dels de “és millor això que res”.

És la meva experiència personal, amb la quan vull afegir elements de reflexió al debat. Des del 2003 que estic fascinat per aquest perfil de votant i intento esbrinar per on van els seus raonaments. És el vot que havia d’anar a caure en massa a mans d’Esquerra quan Diana Garrigosa va estripar el carnet i quan Maragall va marxar però que no ho ha fet. Per què? La meva visió és que precisament per pèrdua de claredat en el missatge d’Esquerra. “Ara que hem rebaixat el to independentista per no fer trencadissa, resulta que aquest vot socialista que buscàvem fuig. No ho entenc!” es diuen els estrategs d’Esquerra. I la gran paradoxa és que Esquerra podria mantenir un discurs diàfanament sobiranista i captar part d’aquest vot socialista, gent que sent properes les figures històriques del socialisme català que he esmentat, i que saben que socialistes com Oriol Bohigas i Jaume Sobrequés són independentistes. Resolució perfecta del trencaclosques, oi?

Ah, i sobre el votant (o abstencionista) de La Maquinista: No és exactament el mateix, però penso en el perfil Manolo García / Loquillo, i mai no deixaré de sorprendre’m que un paio tan aparentment espanyol com en Loquillo digués un dia (crec que al programa de l’Albert Om) que li agradaria veure Joan Puigcercós com a President de la Generalitat. Puigcercós, com Carod, ha perdut ara gran part del mite que l’acompanyava. El de Puigcercós és aquell de “diputat K”, el de l’independentista català a Madrid, sol davant del perill, que deia les coses pel seu nom i era capaç de seduir la premsa madrilenya i guanyar el tan mediàtic premi al diputat revelació. I tant a Madrid com a la Catalunya espanyola (per entendre’ns) sovint prefereixen poder dir “aquest paio sabem de què va; els de CiU, en canvi, no sabem mai a què juguen i no ens en fiem”. Bé doncs, ara Esquerra s’ha convertit una mica en això, en gent que no sabem a què juguen.

En perspectiva, crec que el gran error de Carod va ser no exigir el seu retorn a la conselleria en cap just després de la gran victòria de les eleccions al Congrés el 2004. Hauria aprofitat el gran moment de suport popular (650.000 vots!) i, avalat per aquest suport, hauria pogut deixar la seva empremta personal al govern en un moment en què ell i Maragall encara mantenien certa sintonia. I si Maragall no ho acceptava (per pressions del PSOE), doncs tocava marxar del govern, retirar-li el suport i eleccions anticipades. Llavors hauria quedat més clar que mai qui era sucursalista i qui no. ERC hauria marcat el perfil que molts volíem que marqués. De totes maneres, la cosa mai no hauria pogut anar pitjor del que ha anat.

Poden Puigcercós i Carod recuperar aquest mite, aquesta aura que en algun moment havien tingut tant l’un com l’altre? Crec que molt difícilment. I en aquest sentit crec que el futur passa per un home com Joan Carretero, l’únic que pot recuperar per a Esquerra aquest discurs del 2003 amb absoluta credibilitat, l’única figura de pes que ha preferit clarament els principis al tacticisme. Ha tastat el poder i sap el pà que s’hi dona al Govern de la Generalitat. I coneix també l’administració municipal: com va passar de ser alcalde en minoria a Puigcerdà (amb menys regidors que CiU i PSC) a ser alcalde amb majoria absoluta sempre m’ha meravellat. Ara bé, perquè un canvi de lideratge a Esquerra es pogués fer sense destruir, sense fratricidis, sumant més o menys tots els sectors al voltant d’una candidatura amb màxim consens, hauria d’haver-hi una clarividència entre les bases que no sé si existeix.

Carretero com a cap de llista el 2010, amb el fitxatge estrella de l’Alfons López Tena (sí, ja sé que teòricament està a l’òrbita de CiU, i potser li convé de moment continuar treballant de forma no partidista) i el Joan Laporta entrant a l’òrbita de CiU des d’una plataforma externa (tipus CpC o Catalunya 2003) –idealment guanyant la Champions aquest any i deixant la presidència del Barça en ple apogeu de la seva popularitat–, amb un acostament entre els dos partits i una empenta decisiva de totes les plataformes, think tanks i moviments sobiranistes que hi ha a la societat civil, crec que seria un escenari prou bo, oi? (És allò dels tres fronts que també somia el Xavier.) I llavors sí que el sector catalanista del PSC i alguns de no tan catalanistes podrien optar per posar fi al “probloema català” de la manera més lògica: amb divorci.

Somiar és de franc. També Martin Luther King tenia un somni, i Obama ens està donant una lliçó: tot és possible.