Com que em resisteixo a creure que
tots, absolutament tots els militants del PSC-PSOE siguin
nacionalistes espanyols i monàrquics i prefereixo creure que
intenten fer compatible la seva militància al partit amb un
cert sentiment de catalanitat malgrat que el PSOE cada vegada els ho
posa més difícil, he volgut preguntar-los quina opinió
els mereixien els crits de “Viva España” i “Viva el rey”
que la ministra Chacon va etzibar als militars precisament un 14
d’abril. Per fer-ho, he filtrat els blocaires de Poliblocs
per partit i he fet les tres primeres lletres. Si algú s’anima
a fer la resta, si més no ja disposarà d’una primera
mostra de resultats.
Molts militants defensen que és
protocol, litúrgia, allò que toca, etc. Pretenen
ignorar que alguns càrrecs electes recorren a allò de
l’imperatiu legal o que s’han trobat fórmules com aquella de
“ciutadà Joan Carles” de la Rahola per evitar el protocol.
Ja sabem què toca dir, però la qüestió és
conèixer el tarannà del polític, si és
submís i resignat o si té idees pròpies i busca
fórmules de transgressió. N’hi ha que deuen sentir-se
republicans, però deuen esperar que la república els
arribi mentre estan còmodament asseguts a l’escó,
potser esperant que algú els doni l’ordre de votar.
Assumpta
Baig: “Un blocaire em demana la meva
opinió respecte a que la Carme Chacón
digues el Viva Espanya i Viva el Rei, quan
aquest fet és una litúrgia, com tantes altres té
la política, que ens toca repetir, o canviar si hi ha acord,
després d’un debat seriós i democràtic. “Viva
Espanya” els que ja tenim una edat, ens comporta el rècord
d’un temps gris i trist, l’Espanya franquista, però avui
ja podem pensar en una Espanya democràtica i plural que cerca
un espai en el món entre els països que tenen progrés
econòmic i humà, amb ciutadans amb drets i deures, i
amb solidaritat i cooperació amb països i/o ciutadans del
nomenat tercer món. “Viva
el Rei” fruit de la nostra transició. La monarquia, ens
agradi més o menys, la contempla l’actual Constitució,
i, malgrat defensar els valors republicans, haig de respectar.”
Ella pensa en una Espanya democràtica i plural, però
amb una democràcia que il·legalitza partits al País
Basc, que jutja i condemna per cremar fotos d’un monarca i que no
permet referèndums d’autodeterminació, això no
es veu per enlloc. I aquesta no és l’Espanya de Franco o
d’Aznar; és la del PSOE de Zapatero. Baig admet que defensa
els valors republicans, però si hagués estat ella la
ministra també hauria cridat “Viva el rey” per la
legalitat i el respecte als quals al·ludeix. Dissidència?
No, que ens faríem mal! Així és difícil
avançar.
Paco
Boya: “Considero que és tan respectable com el “visca
Catalunya lliure”. Tanmateix, el nomenament de Carme Chacón,
que té lectures ben diverses en la complexitat del nostre
univers polític, pot ajudar a millorar un clima de molta
desconfiança que no ens ajuda en la consecució dels
objectius nacionals del país.” Pilotes fora. Jo demanava
opinió i ell em respon que respecte. Deu ser que en el fons no
té opinió? Tant se li’n fot monarquia com república?
Sergi
Bonamusa: “Et contestaré per passiva: soc de la
generació que ens va tocar anar a fer la “mili”. En
el meu cas a Madrizzz i, concretament, a la policia militar. Com et
pots imaginar més d’una desfilada em vaig haver de xupar, però
et puc ben jurar (encara que sigui per l’esnoopy) que quan tocava
cridar el “Viva Ejjpaña” (al 1985 això de
“Viva el Rey” no s’estilava) alguns cridavem “viva
Zapata”.” Les referències a la “mili” i a
Madrizzz fan pensar que Bonamusa és un d’aquells catalanistes
que fan equilibris amb un partit espanyolista. A vegades, la millor
manera de dissimular és mirar a una altra banda: “Viva
Zapata”. El problema és que necessitem polítics
valents i coherents que denunciïn l’espoli fiscal, el
centralisme polític i econòmic de l’Estat i l’operació
d’anihilament que el PSOE ha dut a terme contra un PSC que a finals
dels setanta era tota una altra cosa. L’esquerra que calla i mira a
una altra banda ens està fent molt de mal com a país i
com a societat.
Paco
Aranda: “Com a socialista i català no tinc cap
problema en què un/a socialista ocupi qualsevol cartera
ministerial dins d’un govern socialista a Madrid. Crec, des de la
meva convicció federalista què els catalans i catalanes
hi tenim molt a dir a la política espanyola i hem de treballar
conjuntament per fer les polítiques que Catalunya necessita
per progressar. No és la primera vegada què un català
arriba a ministre de defensa, ja que en Narcís Serra ho va
ser, i en un temps molt més complicat que l’actual. La seva
gestió és reconeguda per tothom i va posar les bases de
l’actual exèrcit que tenim ara. Un exèrcit pensat per
garantir la pau al món, als indrets on més falta hi fa,
pensat per ajudar en misions humanitàries i pensat per
treballar en la consolidació de la democràcia en llocs
on encara es requereix molta feina. D’aquest exèrcit n’és
la cap civil la ministra Chacón, cosa de la que em sento molt
orgullós, en tant que és una socialista catalana, una
dona jove, i que de ben segur sabrà gestionar perfectament els
reptes què té per endavant. D’això no en tinc el
menor dubte. Gràcies per entrar al meu web i la pregunta. Una
salutació.” Aranda diu que és socialista català
i així mateix es refereix a la Chacon; no catalanista. Seria,
doncs, diferent del cas d’Ernest
Suñé. Al PSC hi ha socialistes catalans i
socialistes catalanistes. També es declara federalista, com
tants altres, com Iceta per exemple, tot i que ell no tenia manies a
l’hora d’admetre que a Espanya no es volen federar. Aleshores? Deu
ser una manera d’anar fent. Aranda fa elogis de l’exèrcit però
s’oblida de dir que també és l’encarregat de garantir
la unitat d’Espanya. No tot són flors i violes Paco.
Manel
Bustos aposta també per la resposta protocol·lària:
“El nomenament de Carme Chacón com a Ministra de Defensa
em sembla que s’emmarca dins la normalitat democràtica: pel
fet que una dona catalana assumeixi la responsabilitat de Defensa.
Pel que fa a les seves paraules formen part del protocol en aquest
cas.” Per tant, per moltes idees i conviccions polítiques
que tinguis, a l’hora d’assumir responsabilitats s’ha de claudicar i
seguir el protocol legal. No hi ha transgressió possible a les
files socialistes. En la situació de Chacon, tots dirien “Viva
España!” i “Viva el rey” per molt catalanistes i
republicans que alguns puguin ser. En la mateixa línia trobo
Ferran
Bello: “Que no es una questió d’opinió. Es
simplement l’ expressió de qualsevol ministre de defensa de
qualsevol País. Qualsevol altre interpretació està
fora de context.” Li demano disculpes per haver tret la cosa
fora de context, senyor. (Quin caràcter!)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Aquesta mania de creure que hi ha socialistes i socialistes (vull dir, uns de catalanistes i uns de “normals”) és un error. Em temo, Xavier, que aquí cal emprar la coneguda proclama “fets, no paraules” tant encertadament proposada pel nostre president.
Vull dir que si milites al PSC, molt bé, fantàstic, visca la pepa i el federalisme que tu vulguis… però catalanista, catalanista… amb franquesa noi, NO ho ets. Encara que ho repeteixin mil vegades. És com allò del dos i dos, que sempre són quatre. Doncs igual, si ets del PSC, no ets catalanista. Punt.
I vols dir que cal, tanta comèdia, amb aquesta gent?
Salut, tanmateix, i ànims, malgrat que com saps no comparteixo aquesta empresa teva del bon rotllo, el diàleg exquisit i el refinament academicista.
(en això sempre ens venceran, Xaier, perquè són més i perquè tenen el poder; compte amb les seduccions).
Al PSOE-PSC són per damunt de tot espanyolistes, encara que pot n’hi haure alguns socialistes extraviats no s’ho acaben de creure.
Benvolgut Xavier Mir,
Li agraeixo sincerament la seva iniciativa, que jo sí que trobo encertada. Cal confrontar els militants i els votants del PSC amb la realitat que generen les seves posicions. Llur posició política és la més còmoda, perquè és la que rebutja qualsevol confrontació amb el poder real (neo-liberal i espanyolista), per això hem de ser nosaltres, els socialistes sobiranistes catalans i eurofederalistes, que aprofitem qualsevol manifestació de llur pusil·lanimitat política per demanar-els-hi explicacions.
Crec, però, que hauria estat més eficaç insistir, no tant en les proclames “litúrgiques” (que també) sinó en els comentaris previs de la Ministra on afirmava tenir un “profundo amor” a Espanya i gaudir d’aquest “sentimiento” des de que era petita. Aquestes frases ja no són defensables des del discurs merament protocolari. I trobo que els hi hauríem de preguntar als militants del PSC, no tant si comparteixen aquest sentiment i aquest amor (que també), sinó com poden afirmar que justificar una posició política i institucional en base a aquest amor i sentiment no forma part d’una posició netament nacionalista. El discurs i l’acte patriòtic de la Chacon entra en contradicció flagrant amb el discurs que sempre utilitzen els dirigents del PSC per deslegitimar les posicions nacionals d’ERC. Crec que hem de confrontar els militants del PSC amb les mostres evidents del seu nacionalisme per desactivar els fonaments discursius de llur oposició al sobiranisme català. Hem d’aconseguir que acceptin que el conflicte és entre el seu sobiranisme espanyol i el nostre sobiranisme català, i no entre uns que són sobiranistes i els altres que no ho són. Que nosaltres som tan (o tan poc) nacionalistes com ells, i que som tan (o més) federalistes que ells (federalistes dels Països Catalans, i sobretot federalistes europeus).
Això ens permetria afirmar que nosaltres no tenim estrictament cap interès en el seu concepte de catalanitat, que és una simple referència a una procedència ètnica, regional o cultural. No és un concepte modern i republicà de catalanitat: no és un concepte polític i per tant no ens permet estructurar la societat catalana del segle XXI formada per gent amb procedències molt diverses de tot el planeta. Per tant, no té cap importància que la senyora Chacon sigui “catalana” perquè aquesta catalanitat no té cap sentit polític. El nostre concepte de catalanitat és idèntic al seu concepte d’espanyolitat, i per tant els hem de recordar que tots els atributs que atorguen al seu concepte d’espanyolitat són els mateixos que nosaltres atorguem al nostre concepte de catalanitat. El nostre concepte de catalanitat és molt més modern que el seu perquè és el mateix que el seu concepte d’espanyolitat. Per tant, com a catalanistes, ells són reaccionaris i nosaltres progressistes i republicans. Crec que és aquí on hem d’insistir.
En tot cas, gràcies per la seva iniciativa que, repeteixo, em sembla molt bona. I disculpi la llargada del meu comentari.
Benvolgut Xavier,