Carod diu que en les negociacions postelectorals posarà com a condició la Conselleria de Cultura. Sectors del PSC (informa e-noticies) aposten per la sociovergència. El tripartit ha passat a ser bipartit i encara hi ha desavinences. És molt divertit llegir avui l’editorial d’El Punt, on a propòsit del pla d’infraestructures del transport diuen que "la rotunda majoria socialista no va tenir en compte les objeccions d’ICV i va forçar dimarts l’aprovació del pla", però més endavant opinen que "cada formació política té dret a defensar un model de país, però convindria no actuar en qüestions fonamentals en clau partidista". Molt bé, i qui actua en clau partidista? Parlen de picabaralles i de pugnes electoralistes, però el mateix editorial ve a dir que el PSC torna a passar el corró. El va passar amb ERC i ara els d’ICV es posen en remull. Si parlem més clar tots plegats ens entendrem millor. A ICV estaven avisats: en el seu moment van apostar per fer la pinça amb PSC-PSOE i CiU per fer fora ERC del consens de l’estatut. Devien esperar un tros del pastís. Però si arriba la sociovergència, Joan Saura i companyia es quedaran amb un pam de nas i a l’oposició. Els diran que també han tingut un atac de banyes i tururut. No hi ha lleialtat que valgui. No hi ha ètica política que valgui. En aquest país hi ha dos partits acostumats a passar el corró i dos partits acostumats a rebre de totes bandes (un més que l’altre, però tot arribarà).
En Joan Oliver comenta avui el que jo comentava ahir, allò que la majoria de catalans no saben ben bé qui governa. Ell, però, en lloc de preocupar-se per una societat tan despolititzada, aprofita per fer-hi broma, per dir que en realitat no governa ningú, o que el motiu és que la continuïtat del tripartit està cantada (ja ho diuen els de CiU: o tripartit o…) Ell sí que té clar qui som tots.
Tornant a allò que deia, els partits es mouen. Tots plegats podrem opinar el dia 1 de novembre, però no seria bo que fins aleshores els deixem fer. Ho tenen massa fàcil per anestesiar el país. Mentre la sociovergència sigui possible, i ho és, per molt que els dos contendents es facin retrets, el 2 de novembre podríem veure una escombrada monumental dels dos partits que asseguren la diversitat política catalana. Per això cal que el proper 11 de setembre ens concentrem tots massivament com vam fer el 18 de febrer. Perquè no s’utilitzi l’estatut com un esparadrap per tapar-nos la boca. Perquè no es puguin aprofitar de la despolitització en què estan instal·lats alguns sectors socials. Hi haurà centenars de milers de persones que en tindran prou d’anar a votar Montilla el dia 1 perquè el seu projecte polític tiri endavant. Si no els donem una resposta proporcional, si no pressionem els partits perquè no deixin de banda la qüestió nacional, ens podríem trobar amb una legislatura plena d’incerteses. I la setmana del 4 al 10 de setembre, ja ho sabeu, "jo també vull un estat propi".
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
M’unesc al teu desig de voler un estat propi. Però ací baix (al País Valencià) ja sabreu que el vostre PSC ens va votar l’estatutet que ens prepararen entre PSOE i PP. Avís per a navegants… no ho trobes així?