Blog d'en Xavier Mir

Vilaweb TV ha preparat un reportatge sobre l’augment de l’independentisme a Escòcia. S’hi veu Blair recorrent a les velles estratègies de sempre per evitar allò que democràticament està a punt de succeir després d’una lenta maduració al llarg dels anys: el recurs de la por, l’advertència que tot s’ensorrarà i que els principals perjudicats en seran els escocesos. A l’Estat, aquest argument es combina amb la defensa a ultrança d’una constitució que, en no reconèixer el dret internacional d’autodeterminació, esdevé d’una qualitat democràtica més que dubtosa; i encara, relacionat amb això, es combina amb la indissolubilitat d’allò que es pretén que és una nació i que mai no ha estat altra cosa que un Estat. El reportatge de Vilaweb contribueix a posar el debat sobre la taula i permet fer comparacions entre el cas d’Escòcia i el de Catalunya o els Països Catalans, o entre l’SNP i ERC. I en qualsevol cas, deixa en evidència aquells qui continuen escamotejant-nos el referèndum. El primer de tots, l’actual president de la Generalitat, José Montilla. Tal com vaig escriure fa un temps, el pes d’Escòcia caurà damunt d’ell de manera inevitable. I, a més, passarà per Almansa, perquè la història ha volgut que les decisives eleccions escoceses tinguin lloc al cap de 300 anys justos del tractat d’unió, el 1707, com al 1707 va tenir lloc la batalla d’Almansa, de la qual ens anirem fent ressò fins que el record esclati solemnement el 25 d’abril.

Però Vilaweb TV no és l’únic espai on es respira sobirania i es reclama democràcia. A banda d’un nou i memorable Mail Obert de Vicent Partal (el d’ahir) en què parla d’una tercera onada de nous estats a la Unió Europea, els mitjans van plens d’opinions favorables a la reclamació d’una consulta per l’autodeterminació. En una entrevista a la contraportada d’El Periódico a propòsit de l’espectacle Tranuites Circus de Lluís Danés (excel·lent, per cert!) Lluís Llach deia ahir que és a punt de veure com Catalunya decideix allò que vol ser. El diari destaca com a titular que "Jo no he viscut mai per cantar", no fos cas que el que diu Llach arribés amb massa claredat a la gent i tots plegats ens penséssim que això de tenir un Estat propi és viable i va de veres, però E-notícies s’encarrega de remarcar-ho.

Encara a E-notícies, Xavier Solano informa també sobre Escòcia i des d’Escòcia mitjançant unes cròniques que creixen en interès a mesura que avança l’any i el procés. El paper mediàtic de Solano anirà, ben segur, en augment. I encara el mateix mitjà publica una E-carta d’Esteve Canet que subratlla el paper de la societat civil catalana en aquest procés cap a la independència i l’acceleració que es produeix amb l’horitzó del 2014 en ment. La carta de Canet contrasta amb un infumable article de Josep Boix i Vilanova, que parla d’independentisme però com a excusa per deixar anar un parell d’idees: que hi ha independentistes que en tenen prou amb un estatut (aleshores, benvolgut, no són independentistes) i que la gent d’ERC ha utilitzat l’independentisme per satisfer ambicions personals (un tòpic suat com una mala cosa com a estratègia per intentar desgastar els republicans). Mentre tots els arguments contra ERC siguin tan sòlids com aquest, anem bé.

També el diari digital El Debat es fa ressò del procés escocès i de les declaracions de Lluís Llach a El Periódico. A Tribuna Catalana es fan ressò d’un article del diplomàtic sense Estat Fèlix Martí publicat a l’Avui, i alhora hi trobem una notícia referent al conseller de Vicepresidència i encarregat també de les relacions exteriors que sembla la traducció immediata del bon consell de Martí. El Govern català actua amb sentit d’Estat en tot allò que la llei li permet, i només cal que la societat continuï empenyent i que l’oposició nacionalista faci el pas que ha de permetre superar el marc estatutari. I precisament sobre el paper de la societat civil en la Llei del Memorial Democràtic han publicat aquest article. D’altra banda, l’editorial d’aquest diari fa una reflexió sobre ERC, CiU i la societat civil que em sembla ben encaminada però poc arrodonida, perquè l’aposta per un front comú entre aquests dos partits ja no es pot quedar sense concretar a aquestes alçades del procés. El front comú passa per plantejaments sobiranistes. Si s’ha de demanar en nom del nacionalisme però per continuar desenvolupant l’estatut, dubto que gaire gent s’engresqui. Si el front comú és per posar l’autodeterminació sobre la taula com a millor garantia per al futur de la nació, poden comptar amb mi. I també l’editor d’El Singular Digital, Jordi Cabré, feia ahir una aposta per la societat civil en una línia semblant, que celebro després d’haver estat força crític amb alguns escrits seus. Però seria un error afavorir un moviment civil fort amb l’única finalitat de retreure a ERC el pacte amb el PSC. El moviment civil ha de ser sobiranista. Si no és així, continuarem menjant bròquil i, a més, mig podrit.

Entrant ara a l’Avui, en aquesta ocasió no puc sinó felicitar en Joan Oliver pel seu article d’ahir (tot i que avui torna a dir que el Govern està desaparegut, com si demanés el soroll que fa uns dies demanava també Jordi Cabré). També amb el pretext d’Escòcia, el seu escrit és un clam al sentit comú i una clara petició d’independència per a Catalunya, amb el 2014 a l’horitzó. Salvador Cot augura que els socialistes catalans no ho tindran fàcil per conservar el poder que actualment tenen malgrat un suport electoral no tan generós, i augura que a l’Ajuntament de Barcelona es produirà l’alternança amb un acord ERC-CiU. Efectivament, l’aprimament del PSC és un dels requisits bàsics perquè ERC sigui hegemònica a l’esquerra catalana i en aquest sentit la pèrdua de la plaça Barcelonina seria un cop dur.

I finalment, potser la més gran satisfacció prové d’un article de Jaume Rocabert a l’edició maresmenca d’El Punt en què s’aborda la feblesa de la democràcia espanyola. Efectivament, si no ens permeten fer un referèndum, qui en surt perjudicat no és sinó el crèdit de la democràcia. Felicito Jaume Rocabert per aquest text. I acabo aquí. Disculpeu l’extensió de l’entrada d’avui, però és que hi ha dies que un té la sensació que el procés cap a l’Estat propi fa un salt. L’opinió mediàtica està canviant, i això té un pes decisiu en qualsevol procés sobiranista.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!