Blog d'en Xavier Mir

Suposo que qui més qui menys ha sentit algun cop aquesta expressió d’estar a la lluna de València. Avui al vespre, TV3 emet, en horari de màxima audiència, un reportatge en què es compara la situació de Catalunya amb la d’altres nacions en una situació semblant, és a dir, amb una massa social suficient perquè el debat de la seva independència es posi damunt la taula i es resolgui de manera democràtica. En algun cas, com el del Quebec, això ja s’ha fet. La xarxa sobiranista en va plena perquè tots ho percebem com una nova mostra d’aquesta centralitat que alguns encara proven de negar però que és un fet incontrovertible. “El” debat a Catalunya, ara mateix i en els propers mesos i anys –pocs, espero–, és aquest. I no hi haurà una desgràcia més gran que uns representants polítics distrets caçant mosques o, com deia, a la lluna de València.

No demano gaire, em penso. Només que es reconegui l’evidència d’aquesta realitat. El país que CiU, PSOE-C, ERC, ICV, PP i Ciutadans es proposen governar després de les eleccions de la tardor es planteja una decisió històrica i de gran transcendència. La cançoneta aquella de l’enfadós que a la gent això no els interessa i que els polítics s’han de preocupar de la crisi i dels problemes de veritat, etc., ja no és més que una consigna rovellada que provoca tantes rialles com la insistència en el federalisme mostrada pel Sr. Almeda al debat de la consulta de Sabadell. Com deia en Serrat, cada loco con su tema.

Si hi ha partits o polítics que volen fer veure que senten ploure, m’és ben igual. Per ells faran. La història els passarà pel damunt com un tren i els masegarà fins al punt que no els reconeixerà ni sa mare. D’aquí a tres o quatre anys miraran la televisió IP des de l’ordinador de casa i pensaran: “fa quatre dies jo era un representant polític d’aquest país i em sentia coprotagonista de la vida política de cada dia. Avui me’n sento desplaçat, com si m’hagués fet gran de cop. No reconec aquest país.

Si s’ho rumien una mica entendran que poden tenir un paper en el futur estat català que no sigui el de ploramiques inadaptat, però han de reaccionar. N’hi ha que són massa joves per jubilar-se i encara poden fer un bon servei al país. Sigui com sigui, nosaltres continuarem marcant el camí a seguir: vam votar diumenge a Sabadell, mirarem l’Adéu, Espanya? de TV3, rebentarem Barcelona el dia 12 (ja hi ha pancarta feta i mitja dotzena d’autocars), tornarem a votar el 20 de juny, brindarem a la plaça de Sant Jaume el dia de la sentència del TC i anirem a votar independència el dia que es convoquin eleccions al Parlament.

Només demano que no ens tractin com si fóssim nens petits. Al marge del que cadascú pugui votar, ens mereixem que ens tractin com a persones que som i que no facin veure que el debat és secundari. No ens podem permetre iniciar una legislatura de quatre anys més amb aquest tema mal resolt.