Blog d'en Xavier Mir

Hem sentit a parlar diverses vegades de plans A i plans B. Sovint ha estat en un plantejament reactiu, és a dir, una planificació que plantegés una alternativa d’actuació política en cas que el Tribunal Constitucional espanyol optés per retallar d’una manera substancial l’estatut acordat entre Mas i Zapatero, decidit per 2.570.478 votants d’entre 5.202.291 electors i ratificat només per 1.882.650 vots ([font: Idescat]; prengui’n nota, Sr. Mas) després que inicialment un altre text fos consensuat pel 90% del Parlament. El món al revés: amb allò que acorda el Parlament s’hi pot mercadejar; en canvi, allò que decideix poc més del 27 % del cens va a missa. I quan aquest mateix 27 % o més expressa el seu suport a la independència a través d’unes consultes que no organitza l’Estat sinó el poble, aleshores es veu que no n’hi ha prou.

Sigui com sigui, després del 13-D la nostra necessitat de reaccionar contra la sentència del TC és ja molt inferior i encara ho serà més passats el 28-F i el 25-A. Ho farem; reaccionarem ni que sigui per estendre el certificat de defunció de l’estatut. Ja el vam enterrar el juny passat en l’Acte de Sobirania, però l’Administració encara no ha vingut a demanar-nos els papers. El poble donarà una resposta unitària (nosaltres sí; dels representants polítics, encara no ho tinc clar). Però hem començat a caminar solets i cada vegada fem menys cas dels cants de sirena i les desautoritzacions de gent sense autoritat ni legitimitat. I tenim un pla per al 2010. I, si no ens en sortim, en tenim un altre.

El nostre pla A és aconseguir que la voluntat d’independència tingui més presència que mai al Parlament de Catalunya. Hem d’aconseguir que ni un sol independentista es quedi a casa. Aquestes són les eleccions del mil·lenni, molt probablement les darreres de la Catalunya autònoma. Aquí concentrarem els esforços que no dediquem a l’organització de les consultes o a altres qüestions. Intentarem de totes totes que els partits que presentin llistes es comprometin a fer una declaració unilateral d’independència que obri un procés que ha d’acabar amb un referèndum de ratificació. Si arriben a les eleccions amb aquest compromís públic, la declaració estarà perfectament legitimada.

Si no ho aconseguim, si ens veiem obligats a acabar d’esprémer els recursos de la via autonòmica, el pla B passa per allò que ja teníem previst abans que esclatés el Tretze de de Setembre a Arenys de Munt: unitat d’acció entre ERC i CiU (i qui s’hi vulgui afegir) per seguir el full de ruta d’un seguit de consultes que ens deixi al llindar del desafiament a l’Estat.

Preferiria no haver de recórrer al pla B i seria poc intel·ligent per part nostra conformar-nos-hi tenint com tenim un pla A, però declaracions com les de Joan Puigcercós que avui recull el Directe! fan pensar que ERC prepara també el pla B per si falla el pla A. I vistes les enquestes que ahir publicaven els mitjans, sembla que podem anar comptant amb un govern del PP a l’Estat espanyol que segurament radicalitzarà posicions.