No tenia previst publicar ara cap apunt
sobre CiU, però resulta que se m’han amuntegat una sèrie
de temes que al final m’obliguen a dir alguna cosa. Han estat
diverses persones i és clar que no s’han posat d’acord. Deu
ser efecte de la campanya. Ho entenc, però com que m’agrada
opinar, i sovint és fins i tot una necessitat, m’hi poso.
En Saül Gordillo publica un apunt
sobre la sociovergència i en Rubèn Novoa li deixa
un comentari en què li retreu que faci servir la
sociovergència com una amenaça per fer por. És
una interpretació arbitrària. La possibilitat que hi
hagi un govern PSC-CiU és real, tan real com un pacte ERC-CiU
o com la continuïtat del tripartit. I en Saül no és
pas l’únic que apunta aquesta opció. Al cap i a la fi,
quan es diu que CiU entrarà al govern de la Generalitat si el
PSOE els necessita, es pot saber en quines condicions hi ha d’entrar?
Oi que Zapatero no pactarà amb Mas un govern ERC-CiU? Oi que
no té sentit que Montilla accepti una moció de censura
i després s’abstingui per afavorir un govern de CiU en minoria
amb Mas de president? Oi que tot això són autèntiques
bajanades? Aleshores, si Mas parla d’eventuals canvis a la
Generalitat, quin tipus de govern ha de ser el resultant d’aquest
canvis si no és la sociovergència? No cal fer por a
ningú. És pura lògica.
D’altra banda, endut segurament per la
ràbia, en Rubèn escriu una cosa que és falsa:
“Però aquells qui censureu el pacte Mas-Zapatero
acostumeu a obviar la resposta massiva en favor de l’acord suscrit
que va fer que (poca broma) el 74% de la població catalana hi
donés el vist-i-plau.” No va ser el 74% de la població
qui va donar el vistiplau a l’Estatut, sinó el 74% dels qui
van anar a votar. És important tenir en compte aquesta
diferència perquè quan arribi la consulta on exercim el
dret de decidir hi haurà un llistó de participació
i un llistó de vots favorables o contraris. Els unionistes
tindran dues opcions: invalidar el referèndum via abstenció
fent que no arribi a la mínima participació o bé
intentar guanyar-lo anant a votar NO.
En segon lloc, l’Albert
Bardolet ens diu que està doblement emprenyat com a català
i com a convergent. En alguns dels punts que comenta hi estic
d’acord. Em sembla greu que no es compleixi un mandat del
Parlament com el que es va emetre pel traçat del TAV. També
d’acord en la conflictivitat i les vagues que afecten departaments
com Educació, Transport o Salut. Ara bé, Bardolet cau
en la tergiversació barata quan afirma que està
“Emprenyat pel 48 a 37 i que governi el del 37.” No
governa el 37. Governa el 70 format per PSC, ERC i ICV. 70 és
molt més que 48. Sens dubte, 48 i 21 sumen gairebé
tant com 70 i en qualsevol cas són encara una majoria
alternativa. Una majoria és tan legítima com l’altra.
Per tant, no s’hi val a queixar-se, com fa l’Albert, del “nul
respecte al nostre Parlament” per qüestionar tot seguit la
legitimitat del govern que n’ha sortit. Bardolet diu moltes coses més
amb les quals no estic d’acord, ni en el fons ni en la forma, però
que cadascú llegeixi l’apunt i ho jutgi com estimi convenient.
Per reblar el clau d’allò del respecte al Parlament, però,
sembla clar que intentar (per segona vegada!!) pactar el govern de la
Generalitat a Madrid no és precisament un exemple de respecte
al nostre Parlament. L’Albert hi aposta i a més treu pit:
“Alguns critiquen ara que CiU hagi dit obertament que una
col·laboració estable amb un hipotètic govern
Zapatero ha de voler dir un canvi de color polític a la
Generalitat.
Què passa? Que no fora lícit? que no fora legal? Que no fora ètic? que fora moralment reprobable? Jaja….No em feu riure. A veure si els catalans/convergents
emprenyats, a sobre haurem d’aguantar lliçons de legalitat, d’ètica i
de moral per part de la gent del tripartit!”
Deia al paràgraf anterior que la
majoria d’ERC+CiU, que suma 69, és una majoria alternativa.
Encara suma, tot i la pèrdua de vots que mina tots els partits
tret de PP i Ciutadans. Algunes persones es pensen que sóc un
anticonvergent, es deuen creure que faria tot el possible per evitar
que CiU governi. S’equivoquen. Jo faig les meves valoracions
polítiques en funció d’un interès molt concret:
la independència. La meva relació personal amb persones
que militen a CiU o que hi són molt propers és bona. No
em costa gens anar de bracet amb tot el sector sobiranista de CiU, un
sector en el qual tinc dipositades moltes esperances de cara al
proper congrés. Cada cop que algun bloc de CiU s’afegeix a la
XBS tinc una gran alegria. I malgrat el que puguin pensar alguns
lectors o lectores, no sóc devot d’ERC per damunt de
l’independentisme, sinó a l’inrevés. Sóc
independentista, i per tant, afí a ERC, perquè a CiU
també hi ha independentistes, però el partit no ho és
encara; perquè la CUP també és independentista,
però no té representació al Parlament. Si fos
independentista de CiU i hagués de votar Duran, em sentiria
més esclau del partit que no cap altra cosa.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Més important del que és diu, és el que no és diu, i és que l’independència havera estat recoçada encara per una participació més alta.
Entenc que per aconseguir trionfar en el referèndum d’autodeterminació, cal que la dreta també s’impliqui. Això vol dir que el catalanisme conservador, representat actualment per CiU, ha de fer la proclama independentista. Un país normal no pot tenir tan sols un partit que defensi la seva sobirania plena, perquè aquest partit no és transversal: és un partit que defensa el model de societat que tradicionalment defensen les esquerres no dogmàtiques. I això és molt important: només aconseguiren avançar en el procès de sobirania en el moment en què le sperosnes d’aquest país puguin identificar-se en un referent polític. En aquests moments tan sols les persones situades ideològicament a l’esquerra no dogmàtica tenen aquest referent. Els conservadors, la dreta neoliberal, i els dogmàtics, altrament dit trabucaires, no tenen referents a nivell de partit.
És imprescindible que tan CiU (dreta) i les CUP (esquerra dogmàtica) facin la passa endavant; uns assumint plenament que no hi ha país si no hi ha estat, els altres proporcionant a l’electorat la possibilitat d’exercit el vot trabucaire. La conjunció dels tres partits portarà en un futur molt proper a aconseguir aquesta independència. Els tres sumem. Un de sol tan sols resta.
La tossuderia, quan no es basa en fets, sinó en prejudicis, esdevé obsessió malaltisa.
L’abstenció, benvolgut Xavier, no es teva ni meva, ni de ningú. La ciencia estadística diu, amb motiu, que la població (en termes estadístics) abstencionista, si hagues votat, hagues reproduit el resultat real produit dels votants. O sia que, menys xuleries…perque el resultat va ser el que en Bardolet recull, i es el que val. L’unic que val.
Es malaltís, o erroni, o amb ganes de confondre, aplicar regles noves dictades per la UE per a Montenegro a altres indrets. Que s´se jo ( i tu, el mateix, res) del que passarà d’ací a xxxxx anys? Ningú ho sap. I fer castells sobre la sorra no permet ni que els okupin les amigues de la filla de la Mallol.
El referendum del 2006 va ser guanyat, ampliament, pel SI. I va ser el NO d’ERCPP i amics i coneguts, el qui estrepitossament no va arribar al 30% que donaven per fet. El 20% barrejat de PPERC en la cultura del no, va ser un fracàs estrepitós del NO, i dels seus corifeus.
Ara no vulguis canviar la truita i fer-la sense ous.El NO va ser un fracàs clamoros el 2006. Reconegut per la teva icona Carod, i d’altri.
El papus de la sociovergencia. Moralment, èticament, políticament, cap simpatitzant d’ERC, o acompanyant de viatge a l’Espanya profunda del Psoe, ningu pot agitar un papus com aquest, quan tenim psocio-esquerragencia, des de fa 10 anys, a tots els ajuntaments, diputacions, consells comarcals, i ara govern català on sumen, independentment de la voluntat popular triada, que sempre es medeix a les eleccions, on hi ha diverses alternatives.
Si ERC es presentés dient que farà governs (on sigui) amb Psoe, seria respectable, com ho fa gairebe sempre ICV. Però quan diu i repeteix que no, que serà equidistant, menteix, confón, adultera les eleccions, si previament ja ha firmat acords, com ho tenien fet Puigcercos i Montilla, si guanyava Maragall (que no va guanyar, ha ha, ha,), i com tenien signat Montilla i Carod, als 10 dies de ser foragitats del govern català els de la E pel Pasqual. Això es fer trampa a l’electorat.Repetidament. I l’electorat se n’adona. per això baixa i baixarà el suport a ERC mentre tingui aquesta direcció venuda al Psoe.
La sociovergència es una possibilitat, teòrica fins ara, en, exactament, 31 anys consecutius. Si en 31 anys no s’ha produit, i en porteu 4 matxacant troles grosses, la possibilitat existeix, teoricament, però és molt mes dificil que l’entreguisme a canvi de diners per als patrimoni personal, d’ERC amb el Psoe, que s’ha produit a centenars d’ajuntament, diputacions, etc.
Deontològicament, fins que tinguem llistes obertes, fora molt mes net, i democràtic, presentar una llista tripartita, i aixi l’electorat ja sabria com triar: entre els tripartits, entre els de CiU i entre els del PP, a més de les altres més residuals. Tres opcions hi ha, no 4 ni 5. Nomes 3, perque ERC i ICV no són una opcio, son una crossa del Psoe.
Que fa por als coneguts del tripartit i als nousrics d’ERC? que no puguin seguir cobrant els altissims sous (Diputacions Girona, Lleida, Barcelona) que cobren a canvi de no torpedinar res del que fa i desfà el Psoe.
Fins ara, el resultat seria:
sociovergencia: 0 -Zero patatero
tripartit-socio-esquerraancia-iniciativa: 80%
bipartit socio-esquerrancia: 15%
convergencia-esquerra: 4% (1980-1984, al govern català)
convergencia-peperus: 0%
sociates-pepeurs: 0%
altres: 1%
I, això sí, coherència: si algun dia arribes una convergencia-sociateria (l’ordre es sempre de qui guanya i qui perd), seria una moderada repeticio de l’equidistància carodiana, molt mes tova.
O es que amb el Psoe nomes pot pactar ERC? No fotem, que ens afeitem
O es que, per definicio religiosa fonamentalista, ERC ha d’estar sempre al govern català, encara que no superi el 15%, o se situi al voltant del 10%, com demostrarà el 9-M?
O es que no voleu entendre que, amb menys del 25% de suport electoral, no es pot aspirar a orientar res en un govern democràtic?
I amb el 15% menys
I amb el 10% menys
Somnis de nousrics, …a punt de caure mes que la borsa espanyola o la de Nova York.
La caiguda ERC es segura, i ja es tendencial. Nomes cal mesura l’esvoranc proper del 9-M.
Aneu donant lliçons, que aviat estareu a la intempèrie electoral.
Dues idees…
Tot i que la idea és que ERC competeix amb el PSC per restar-li marge d’acció, jo crec que el que fa realment és acorralar CiU per mirar que esclati, forjant una aliança suïcida amb el PSC tot esperant recollir les restes de la desfeta convergent. El problema és que no està sortint molt bé la jugada, va sortir bé fins que es va signar l’estatut el 30 de setembre i prou.
L’altra idea: algú creu que una sòciovergència seria més espanyolista que l’actual tripartit? Jo crec que no. El problema és que la situació actual, encara que repulsiva, engresca perquè pot acabar esclatant de valent. I una sòciovergència ara mateix seria totalment asfixiant.