A l’especial de Vilaweb hi ha un
article intitulat “O
tens por o no en tens; heus ací el dilema” en què
s’assegura que CiU ha aguantat l’embranzida del bipartidisme perquè
“els electors de CiU no temen que el PSOE sigui derrotat pel PP.
Tenen l’experiència d’haver governat amb el PSOE i amb el
PP i per ells no és un tabú psicològic que el PP
aconsegueixi la victòria. Això no vol dir que hi vagin
a favor, ni de bon tros. Vol dir que són més immunes al
xantatge emocional que amb tanta efectivitat atia el PSOE.”
Potser és cert, però cal dir que si ara ERC ha perdut
suport és perquè abans n’havia guanyat i que ho havia
fet, en bona part, recollint vots de CiU per culpa dels seus acords
amb el PP. És molt probable que CiU hagi trobat una bossa de
votants estable que li dóna suport sense tenir manies a
arribar a acords amb el PP, però el problema és que
aquesta base, més compacta però més reduïda,
és ja insuficient per tornar a gaudir d’antigues majories
absolutes.
La reflexió que es fa des de
Vilaweb va en la línia d’apuntar que PP i PSOE són
igualment hostils al nacionalisme català. I és cert.
Però si aquest plantejament és tan clar, si reconeixem
aquesta hostilitat i aquest desvergonyiment a l’hora de desenvolupar
l’Estat amb recursos catalans i excloure els nacionalismes dels
espais polítics institucionals, no s’entén que encara
hi hagi qui vulgui participar-hi. En el terreny de la legalitat, PP i
PSOE sempre tindran les de guanyar. Cal entrar ara en el repte de la
legitimitat. El votant de CiU que ha mantingut el seu vot a la
coalició nacionalista perquè vol que Duran i companyia
es facin sentir a Espanya no és, per a mi, cap model. Ara ja
no. Fa quatre anys, aquest va ser el rol de Carod-Rovira. Ara ja
tornem de tot allò. Qui pretengui arrossegar el catalanisme
cap a vells esquemes de peix al cove fracassarà.
Els blocs de Vilaweb van camí
de convertir-se en l’estenedor d’ERC. Uriel
Bertran ha arribat i ha començat a disparar en un estil
que no m’acaba de convèncer però que seguiré amb
interès. En els tres o quatre mesos de debat intens que
Esquerra té per davant són més que aconsellables
unes formes exquisides i una voluntat d’entesa. Allò que
vulgarment se’n diu engegar el ventilador seria un flac favor al
partit. Que sigui un debat d’idees, per favor, i no pas de
desqualificacions i retrets personals. I en aquest sentit, en una
primera impressió, un apunt
d’Antoni Soy en resposta als d’Uriel Bertran em sembla molt més
acurat i respectuós. No entro a dir qui té raó,
però m’agraden molt més les formes de Soy que no pas
les de Bertran. En tot cas, els qui no som militants ens ho hem de
mirar des de la distància.
Com que el debat d’Esquerra promet
intensitat, proposo un parell de coses. Una, que es vagin elaborant i
penjant al web petits textos amb enunciats que es puguin sotmetre a
votació (de militants o si convé també de
persones independents). L’altra, que s’enregistri en vídeo
algun debat (o diversos si pot ser) amb representants de les
diferents sensibilitats que conviuen dins del partit. Ho dic perquè
ERC sempre ha tingut una premsa molt hostil, molt propensa a
magnificar diferències i a crear incendis on no n’hi ha, i tot
això donaria mala imatge al partit. És millor si ells
mateixos, aprofitant els avantatges del web 2.0, poden generar
aquestes informacions i transmetre-les a la ciutadania sense
intermediaris. I que sigui en aquests espais on es canalitzi el
debat.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Hostilitats que crec són un luxe i concesió que existeixen perquè de societat democràtica i moderna, i societat de la informació, poca cosa, fora d’internet, poca cosa pel que fa a premsa.
I no perquè no hi hagi periodistes capaços i honestos ni gent disposada a fer camí cap a la vida civilitzada. Jo crec que tant uns com els altres tenim encara dificultats. Però diria que és una qüestió de lloc, no de manca de capacitat o d’altres facultats. Diria que perquè hi ha llocs que estàn ocupats, en el sentit més pervers del terme que ara pugui imaginar.
Anava a explicar una anècdota d’aquest matí quan feia un café. Però em reprimiré, perquè no vull fer propaganda de la indecència informativa.
Posaré en pràtica una estratègia que he pensat aquests dies. Si em funciona he decidit fa uns díes que, més enllà dels elements d’informació en sentit tècnic, i/o de cercar respostes que ajudin al que sigui (conceptes, idees, etc.), o a qui sigui (persona, grup, poble) que considero és maltractat (i no parlo de qüestions ni ideològiques, ni de gust) per un mitjà dels de massa i audiència, o grups de poder, no explicitarè cap més detall.
Probo en un cas d’avui: sense veure-la, només per un petit comentari de confiança, diria ha hagut de ser una entrevista de grau d’infàmia 10 sobre 10; i crec que en tinc prou amb el comentari posterior de contertúlia, en el que amb un tó de goig estrany deia a l’entrevistador previ: “He disfrutat molt amb la entrevista que has fet a en Carod Rovira”. Resposta (si fa no fa): “Doncs ja veuràs amb la visita de després d….”.
Tant se val. D’entrevistes infames a Carod Rovira fetes per gent que es creu semideus, segur que es poden trobar més. Jo d’ell no tindria tanta paciència, i cercaria la manera de tallar més en sec el que podriem anomenar violència venuda en nom del rigor, una de les pitjors clases de violència que conec.
Xavier,
Dius: El votant de CiU que ha mantingut el seu vot a la
coalició nacionalista perquè vol que Duran i companyia
es facin sentir a Espanya no és, per a mi, cap model. Ara ja
no. Fa quatre anys, aquest va ser el rol de Carod-Rovira. Ara ja
tornem de tot allò. Qui pretengui arrossegar el catalanisme
cap a vells esquemes de peix al cove fracassarà.
Existeix un altre menera de veure el vot de CiU. Ser independentista, no veure clar ERC i voler restar vots a la majoria absoluta, o gairebé del PSOE, que és tan espanyoilista com el PP. Al mateix temps pensar que si volen alguna cosa concreta que paguin, i sense implicacions en en cap govern. No cal que sentin res aEspanya, simplement que no puguin governar sense peatge.
Tampoc no tot ERC és Carod-Rovira o Puicercós, hi ha molt més.
Dit això, desitjo de tot cor que ERC recuperi el pols. No estic gens content veient que el vot nacionalista ha disminuït. I desitjo que d’una vegada per totes CDC s’endreci. Tampoc va bé, coincideixo amb que hi ha una massa fixa que gens no ajudarà al projecte nacional.
M’estranya que una persona tan informada com tu no s’hagi assabentat del tema del dia a la política catalana: el començament de la guerra de guerrilles entre les dues “vedettes” del partit, Carod i Puigcercós. Les seves baralles farien riure si no fos la importància que té pel país que ERC superi aquesta crisi i en surti enfortida i amb un projecte polític renovat.
Discrepàncies:
– Els estats es trenquen per llocs concrets. Per exemple, la frontera, o la seva seu de gestió. Recordo que un dels elements que va impulsar el tncament de Iugoslàvia va ser la presidència croata. El president del país va rebentar el país, però no va renunciar a ser president malgrat el seu independentisme. Si tens l’oportunitat de trencar l’estat, de fer-li mal, cal aprofitar-ho. Per exemple, en Carretero ha estat un dels principals impulsors de l’hospital transfronterer de Puigcerdà, la primera gran conexió quotidiana amb la Catalunya Nord. A Madrit, si es fa una política de confrontació, hi ha molt a fer. En diuen minories de bloqueig. Els quebequesos ho van fer, i els va sortir prou bé.
– En Beltran no m’agrada, però en Soy m’ha decebut. Si, tranquilitat. Però també unes certes normes bàsiques. Un partit que perd més del 50% dels seus vots, si no hi ha dimissions, és que alguna cosa no xuta. Amb o sense raó, calen dimissions, i congrés: ho fan fins i tot els espanyols (com ara l’Almunia, o en Llamazares).
– Els convergents són uns regionalistes. Però crec que hi ha un punt important que cal remarcar, un error que hem comès: jo vaig dir que en Mas era un traidor signant el pacte de l’Estatut. Conec gent convergent que diuen el mateix d’en Carod i en Puigcercós per fer en Montilla president. Doncs bé, ja és hora de dir que jo (i crec que tots plegats), no anem bé: en Mas es va equivocar, en Carod i en Puigcercós s’han equivocat, cal que dimiteixin, ràpid, aviat… però ni han sigut ni són uns traidors. Jo encara no he sentit cap socialista dir qe l’Aznar era un traidor a Espanya. Ni en cap laborista dir que la Thatcher era una mala britànica. I mira que s’odien… però un compatriota és un compatriota, encara que s’equivoqui estrepitosament. Mentre els catalans destrossem a a quells que s’equivoquen, no tenim res a fer.
Coincidència:
cal debat, serè, intens, apassionat, respectuós.
M’agrada l’anàlisis que fas que votant fidel de CiU ja te amortitzat el pacta amb el PP i no l’afectat tan el que venen.
De l’entrevista amb el Carod, m’agrada el que ha dit , “Esquerra no mi sobre ningú però mi falta molta gent”, crec que molta gent que aniria amb els ulls clucs esquerra, no ho fa quant veu alguns comentaris sectaris i excloents, que estan en contradicció amb un partit que hauria de buscar una majoria social, si és vol plantejar clarament l’independència.