Blog d'en Xavier Mir

Pujo a l’autobús de línia regular i, com que és buit i el conductor és un xicot molt simpàtic que ha de fer un parell de minuts de temps abans de sortir per complir l’horari, s’inicia una conversa. Obre el diari (edició catalana d’un que en té també de castellana) i diu (C és el conductor; P és el passatger):
C: A veure què passa al món…
P: Uf, no vulguis saber-ho. La meitat passa gana i l’altra meitat es mata. En el fons vivim al rovell de l’ou.
C: Oi que sí? No sé pas com acabarem.
P: En realitat sempre ha estat així. Canvien els escenaris i prou.
C: Què vols dir?
P: Que aquí, per exemple, ens esbatussàvem del 36 al 39 mentre altres vivien en pau.
C: Ah, sí! I després, amb la dictadura…
P: Exacte. Ara continuem patint moltes mancances democràtiques, però encara vivim relativament bé.

(continua)

C: El que passa és que la gent aquí no va unida. Abans anaven tots junts i si calia feien una vaga de tramvies o ho paralitzaven tot. Ara la gent no protesta.
P: Home, aquests últims anys hi ha hagut un parell de manifestacions que déu n’hi do…
C: Manifestacions? Doncs ara no hi caic. No les tinc presents…
P: Doncs hi havia molta gent al carrer.
C: Quan van ser?
P: El 18 de febrer de 2006 i l’1 de desembre de 2007
C: I per què van ser?
P: Pel dret de decidir?
C: Pel dret de què?
P: De decidir. Decidir si la gent vol continuar formant part de l’Estat espanyol o si prefereixen que Catalunya sigui un estat.
C: Ah, doncs això no em va arribar… De tota manera, no acabo de veure que si Catalunya anés sola…
P: No, sola no: amb la Unió Europea. Espanya no està pas sola, ara, aïllada del món. Formem part de la Unió Europea.
C: Però això és molt difícil.
P: És qüestió de majories. El dia que la majoria ho vulgui s’haurà de respectar la decisió, com ha passat arreu.
C: Però els partits que demanen això no guanyen les eleccions.
P: És que són coses diferents. El dia que hi hagi un referèndum votaran SÍ o NO persones que quan es tracta de triar partits per governar trien coses diferents. CiU, per exemple, formalment no és un partit independentista, però la immensa majoria dels qui voten CiU votarien SÍ en un referèndum d’independència.
C: Sí… És clar. Però econòmicament no crec que fos interessant, no?
P: Doncs els estudis dels especialistes diuen el contrari. Tots asseguren que si Catalunya fos estat seríem un dels països més pròspers de la Unió Europea.
C: Home, si ho diuen ells, jo no sóc qui per qüestionar-ho.
P: No, no. Ni jo. Ells són els entesos. Són catedràtics d’economia, professors d’universitat.
C: Doncs jo no sabia que hi hagués aquests estudis. Em pensava que això de la independència era cosa dels nacionalismes i tal.
P: Ui, què va! El que passa és que a alguns ja els sembla bé que corri aquesta impressió.

El trajecte, curtet, no ha donat per més. Però la dada és clara. Molta gent no percep encara la pressió per un estat propi, el projecte polític que s’està impulsant, i ni tan sols recorda que darrerament hi hagi hagut manifestacions. Això vol dir que hem de continuar. I en segon lloc, molts encara tenen la impressió que això de la independència és cosa de radicals que volen manipular, sense adonar-se que els manipulats són ells des del moment que desconeixen (si més no fins que algú els ho explica) coses tan importants per a ells. Ah, i que, com heu vist, el fet que CiU no es defineixi encara com a partit independentista provoca la sensació que els independentistes som una minoria i fa més difícil la percepció del suport social a l’estat propi.