Els humans tenim una tendència natural a automatitzar el llenguatge. Inicialment les paraules neixen com a signes que pretenen objectivar una determinada experiència, la percepció d’una cosa, la concepció d’una idea, etc. Els primers usos d’aquestes paraules ens fan créixer com a individus, sentim com amplien la nostra consciència. Després, a poc a poc, a mesura que pronunciem aquella paraula, pretenem que cada cop revivim la vivència que la va engendrar, però no és cert. Ho convertim en una mena de rutina. És el problema, per exemple, de dir “t’estimo” massa vegades, per inèrcia. Ens hi acabem acostumant i necessitem que el poder d’aquella paraula torni a tenir l’efecte que va fer en nosaltres el primer dia que ens ho van dir a cau d’orella, potser mentre ens feien un petó al coll.
Quan som més petits, sovint som despistats, anem atabalats amunt i avall i ens deixem coses. I ens diuen allò que “un dia perdràs el cap” mentre ens miren amb un vel de severitat que no aconsegueix amagar la profunda i inevitable tendresa. Si persistim, però, sol arribar el moment que ens agafen per les espatlles, ens miren de fit a fit i ens diuen que ens hem de centrar. Això és centrar-se. Mirar dins d’un mateix, serenament, recordar les coses més bàsiques, respirar profundament i continuar el recte camí d’on la vida, tard o d’hora, ens intentarà tornar a desviar amb nous cants de sirena.
Per a un individu, a vegades centrar-se pot arribar a ser realment dificultós. La vida no sempre et deixa. Però em pregunto si és possible que tot un col·lectiu es pugui centrar. M’imagino que no, que no podem sinó sumar individus centrats i, en tot cas, mirar que siguin el màxim nombre possible. No sé com s’ha de fer, però sé que serà fonamental per als propers mesos que tots plegats estiguem molt centrats. Si cadascú fa això pel seu compte, sense mirar què està fent el del costat, és possible que a l’hora de la veritat, quan obrim els ulls, una esgarrifança ens recorri l’espinada en comprovar que hem estat avançant acompassats. I que el nostre avanç ha deixat l’adversari tan descol·locat que hem de mirar enrere per retrobar allò que abans teníem al davant. El somriure ens puja als llavis. La resta és caminar.