La independència es jugarà,
els propers mesos, als mitjans de comunicació. Fins al punt
que a finals d’any, segons com hagi acabat la batalla de l’opinió
pública, sabrem si la majoria social que ja reflecteixen
enquestes com la de la UOC dóna pas a una majoria
parlamentària que escurci el camí cap a la creació
d’un nou estat a la Unió Europea. L’enquesta de la UOC (bona
feina, Strubell!) passarà a la història com un dels
catalitzadors d’aquest tram final del procés. Ho proven les
dues maneres de reaccionar que hem vist, oposades com la nit i el
dia, i que són i seran la cara i la creu del país. La
cara, articles com el d’Isabel-Clara Simó “I
serem lliures” o el “Fem-los
independents” de Sebastià Alzamora. La creu, el nou
intent de maniobra
de distracció de Joan Ferran de la Crosta (ho sento Joan,
però crec que n’estem aprenent) o els miratges que veu Joan
Tàpia, anticipant-se d’aquesta manera a la travessa del
desert que se li acosta.
El cas de Tàpia és potser
el més interessant. És curiós com intenta que
CiU s’acosti al terreny del PSC quan escriu que “sembla Hamlet,
oscil·lant entre la tradició catalanista pragmàtica
de Jordi Pujol i la temptació ideològica (i acomplexada
davant ERC) que l’arrossega a l’independentisme light,
el sobiranisme. Al mig, Artur Mas intenta casar les dues opcions amb
el gradualisme en el dret a decidir.” En el seu imaginari (o en
el que pretén transmetre), CiU en el fons és un partit
destinat a la sociovergència. El centre és una mena de
centrifugadora que tot ho engoleix i el Sr. Tàpia deu ser just
al mig d’aquest centre, veient-les venir. La tradició
pragmàtica a la qual al·ludeix és la que va
acabar fent que CiU perdés la majoria absoluta i, finalment,
passés a l’oposició. Al PSC li aniria molt bé
tenir una CiU disposada a la sociovergència, per tenir opcions
de continuar al govern si no pot ser-hi amb ERC, però de
moment que ha de parlar de temptacions (això em sona a
desviació del recte camí, ai senyor!) i
d’acomplexaments, potser és que pateix per si no està
prou lligat.
L’efecte que busca Tàpia és
que CiU tregui pit centrista i que es deixi de deliris sobiranistes
que no duen enlloc, però em temo que fa tard, que després
de l’estudi de la UOC la qüestió de la majoria social
favorable a la independència ja és damunt la taula.
Ara, polítics i periodistes poden posicionar-s’hi a favor o en
contra i argumentar en un sentit o en l’altre, però negar
l’evidència és fugir d’estudi, fer el ridícul.
L’habilitat de Tàpia arriba a l’extrem de saber utilitzar
l’argument aquell de sentir-se més català que espanyol
o tan català com espanyol i tota la collonada aquesta. Com si
al nostre país la gent només pogués sentir-se
catalana o espanyola o com si això fos determinant per voler
que Catalunya sigui estat. Tàpia sap que aquesta és una
anàlisi que Artur Mas i companyia utilitzen. A alguns sectors
de CiU els interessa més com se sent la gent que no pas si som
sobirans en les nostres decisions com a nació, cosa que, com
he escrit en nombroses ocasions, considero un error en un partit
nacionalista com és CiU. Però Tàpia sap que pot
esprémer aquest error i ho fa en benefici propi.
Tàpia hauria de ser cap de
cartell del PSC perquè n’ha entès molt bé
l’estratègia i fa molt bé la feina. Però em temo
que tots plegats ens coneixem i que ja no és a temps
d’aixecar-nos la camisa. Quan afirma que “el CEO diu que demanar
més autonomia no porta a l’independentisme, que és
minoritari i que no creix, sinó que oscil.la”, li diria
que té raó en la mesura que la quarta opció de
l’enquesta no ha superat encara el 20%, però no em pot negar
que demanar més autonomia sí que porta a voler un
estat, sigui dins d’una Espanya federal o bé independent. Així
ho manifesta la majoria, el 51% al maig i el 55,8% al gener. Aquest
és el centre que s’està dibuixant i no un altre. Ara
només cal explicar com es pensa fer això de l’estat
dins d’una Espanya federal i tenir l’honestedat de reconèixer
que és inviable. Quan aquest missatge de fracàs arribi
al 33,4% que creu en aquesta opció, quan finalment s’adonin
que Espanya no vol ser federal, per quina altra opció és
més possible que es decantin?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
El senyor Tàpia és socialista, va ser-ne militant i va treballar per al ministre del PSOE Miguel Boyer. Ja et pots imaginar que té pànic a un govern CiU-ERC, i que vol lligar CiU amb els socialistes. Tot i això, és un periodista que té molt poca credibilitat en l’entorn convergent.
Xavier,
Hi ha molts catalans de “pro”, no socialistes, votants de CiU que tremolen davant d’un govern CiU-ERC. Malauradament, tampoc ERC no ha demostrat massa coses en l’àmbit de la gestió.
Com bé saps jo estic per aquesta opció i no per la sociobvergència, però cal entendre que tenim difícil convèncer a molts dels que sense ser socialistes, en l’àmbit nacionalista no són ni carn ni peix.