Blog d'en Xavier Mir

Un dels 2.079.340 vots del 21 de desembre de 2017

28 de juliol de 2012
3 comentaris

Cal perdre cinc mesos més esperant un NO que ja tenim?

El lector anònim Marià (un probable habitual de la casa) m’ha deixat un comentari al darrer apunt en què defensava, entre altres coses, la conveniència d’esperar fins a finals d’any per saber quina és la resposta a la proposta sorgida del Parlament. Per a ell, i per a qualsevol persona interessada en aquest debat, he escrit aquest nou apunt.

Marià,

Moltes gràcies per esmentar l’article de la Núria Bosch. Ja l’havia llegit, però ara que me l’has refrescat he aprofitat per posar-me a seguir-la a twitter.

Jo crec que sí, que ens ve de cinc mesos. És evident que si Mas i el govern estan decidits a fer-nos esperar no tindrem més remei que esperar, però tal com estan les coses, la gent d’aquest país necessita veure la llum al final del túnel i, per tant, sabent que la transició a la independència no serà fàcil, que ens hi posem de debò al més aviat possible. Pensa que hi ha molta gent per a qui això dels 300 anys no compta gaire, que no tenen aquesta perspectiva. Ja saps que quan el suport a la independència ha fet el salt a la majoria és quan s’hi han afegit els motius econòmics i quan la proposta federalista del PSOE-C ha quedat absolutament desacreditada (arran de la sentència del TC).

En cinc o sis mesos l’Estat espanyol ens pot fer molt de mal, afeblir-nos molt l’economia, la pau social, els ànims i la imatge internacional. La petició de rescat que Mas-Colell ha hagut de fer aquesta setmana reconeixent que no tenia més remei, per exemple, alguns l’han vista com una oportunitat d’internacionalització, però a mi m’ha semblat força negativa, una batalla que ens ha guanyat Espanya. No tinc clar que per anar a guanyar un petit percentatge de més en un suport a la independència que ja és clarament majoritari (ja el voldrien a Escòcia!) hàgim de fer passar tanta angoixa a la gent d’aquest país, que fa temps que està desesperada.

Amb tot, la qüestió seria de quina manera gestionem aquests cinc mesos d’espera. Crec que el que no pot fer el president Mas és fer veure que no ha sentit el no que ja hem rebut per resposta. Crec que seria un desgast enorme per al govern i per al país passar aquests cinc mesos implorant que s’hi repensin. Crec que seria un error enrocar-se en la proposta del Parlament i plantejar, per exemple, un referèndum sobre el concert econòmic. Encara que sigui cert que les dades demoscòpiques diguin que una amplíssima majoria hi dóna suport, no és d’això que hem de fer batalla. Si, en canvi, comencem a “amenaçar Espanya amb educació”, com deia fa uns dies Edward Hugh, si aquests cinc mesos es converteixen en un compte enrere amb les cartes damunt la taula, la situació a finals d’any podria ser ben diferent.

De moment, si com dius anem cap a unes eleccions que podrien ser a la primavera, no sembla que el programa electoral de CiU hagi de portar la independència com a objectiu, sinó una enèsima ambigüitat anomenada hisenda pròpia. Però un cop més, respecte d’això, no puc fer altra cosa que entonar el famós wait and see. Reconec, i ja ho deia a l’apunt, que és CiU qui ha de marcar l’agenda perquè la ciutadania els va fer confiança el 2010.

Finalment, ja que tu em recomanaves un article, jo te’n recomano un altre. De fet és una entrevista: la que Vilaweb va fer a Carles Boix, on deia coses com aquestes:

1. “En uns casos el govern va al davant i genera efervescència, però en uns altres, quan és a punt de passar alguna cosa, actua perquè no passi res.”

2. “El govern d’Artur Mas es veurà obligat a fer un pas en alguna direcció ben aviat. I això és qüestió de pocs mesos pel venciment dels bons patriòtics.”

3. “Tinc el convenciment que, quan van guanyar [CiU], no es pensaven ni desitjaven que tot plegat aniria com ha acabat anant. La seva aposta era d’oferir un pacte fiscal –si podia ser de màxims, millor– i que no hi hauria una majoria absoluta al congrés espanyol, per a poder tornar a dir: ‘Vosaltres voleu una transició nacional i això és molt costós i molt difícil de gestionar, i per això us oferim un primer pas’. És això que volien. Però aquesta estratègia ja no s’aguanta de cap manera. Ha fracassat.”

4. “La cosa important és saber, si el fracàs del pacte i el col·lapse financer precipiten unes eleccions avançades, quina proposta hi presentarà CiU. Cercaran una fórmula que els legitimi a fer la hisenda pròpia o seran més agosarats i presentaran una proposta de creació de l’estat propi amb un procés constituent clar?

5. “El problema és que el pas que es faci requereix un seguit d’actuacions i de preparacions del govern de Catalunya que facin creïble la possibilitat de fer-lo. És aquí on jo no veig cap moviment. En la curta distància ens diuen que fan coses i que es mouen, però jo encara no he vist res sòlid i concret que ens permeti pensar que això passarà.”

  1. Però estic totalment convençut que Ciu no farà res de cara a preparar la Independència. Educadament i amb respecte es pot preparar el Poble i les institucions per a la Independència però Ciu no ho vol: no ho farà!

    Ara mateix hi ha dues grans marxes a Catalunya, la una la marxa cap a la independència que ja camina. Va sortir a Lleida i es dirigeix a Barcelona, jo en formo part, alguns amb voluntat agosarada en diuen “la definitiva” Ara a Berga i arreu n’estem preparant els autocars.

    La primera marxa que he esmentat és la marxa del Poble, la promouen l’ANC i l’AMI, tan de bo sigui un èxit total de participació perquè la pancarta principal, aquell eslògan que ningú t’hauria de poder prendre ni manotejar és prou ferm i blindat -si al final els de l’ANC no es deixen entabanar, a vegades la voluntat de que sigui una manifestació multitudinària els perd i podrien caure en la trampa d’estovar el missatge inicial que s’esmentava al full de ruta de l’ANC: Catalunya, el nou Estat d’Europa”

    La segona marxa, que podria passar per a molts desapercebuda, també ja camina però amb aparença molt discreta que no pas poc important! És la “MARXA dels Polítics i dels votants” per a la Independència.

    Com s’està movent la “”MARXA dels Polítics i dels votants per a la Independència”?

    -He de fer un dibuix esquemàtic per a explicar-ho. Semblant al dibuix de “Tanquem el Cercle de la Independència que vaig fer fa una bona colla de mesos, es tracta d’un Cercle format per dos mitjos arcs que parteixen d’un mateix punt, en el cas primer parteixen de l’any 2012 fins arribar al 2014, a l’esquerra el “braç del poble” a la dreta el braç dels partits polítics i de les institucions actuals de Catalunya. Signifiquen les dues forces motores imprescindibles en tot procés d’Independència o secessió.

    Tal com deia, semblant a l’interior he concebut un altre cercle semblant i paral·lel, també amb dos mitjos arcs que parteixen d’un mateix punt que pot ser l’ara en el lloc i el temps de l’observador. L’Arc de ma esquerra representa la Marxa de la Independència que sortint de Lleida arriba a Barcelona l’11 de setembre d’enguany. l’Arc de ma dreta representa el moviment o la Marxa que han de fer des del dia d’avui fins a la Independència els Partits Polítics i a la vegada els votants que volen una Catalunya lliure i responsable.

    No diré cap bestiesa si us dic que qui més segueix aquest camí fil per randa és el Partit SCI. Convergència amb el tema del Pacte Fiscal acaba de donar mitja volta cap a la dreta marxant de pet cap a Madrid a demanar-los i pidolar-los engrunes. Podria Ciu començar a fer la puta i la ramoneta en positiu per a nosaltres i intentar avançar a la vegada la preparació clara i decidida de la nostra independència i a la vegada anar negociant el tema dels diners -tipus concert, ai las pobres espanyols- … Però Ciu això no ho farà mai! que ja no ens mamem el dit! Sempre Ciu la lleialtat la deu a l’amo maltractador! mai als catalans! Ho ha demostrat una i mil vegades. Esquerra i ICV també han tombat a la dreta com si es tractés de pujar al “Tren de Alta Velocidad Español -AVE- o -AVE.es per mé INRI- fent seguidisme de CIU.

    Els votants catalans independentistes, molts d’ells fins ara ancorats a  l’abstenció, son els que de veritat -en el camp polític d’eleccions democràtiques- tenen la paella pel mànec i la voluntat i la capacitat de disposar-se a empènyer el nostre alliberament a través del seu vot. Els votants independentistes hauran de marxar d’un vot encaixista, d’un vot lligat a la submissió als interessos espanyols a un vot veritablement lliure i independentista com representa en aquests moments Solidaritat Catalana per a la Independència.

    Ciu té les mans lligades per voluntat pròpia en l’enèssima enredada del segle, -auto enredada del segle- vol entendre’s amb Espanya a cops de cap com aquell que a cops de cap volgués travessar una paret de maons. En l’agenda de Ciu, sempre Catalunya i la seva llibertat queden en segon terme. I que ningú s’enganyi, això no és culpa del Duran, el poli dolent que tan bé els ha anat i els va als convergents.

    No val votar a qui no estigui de veritat ja preparant la Independència a la llum pública, amb tota l’educació que calgui!

    Aquesta és la MARXA DELS VOTS PER A LA INDEPENDÈNCIA: marxar de votar els partits sucursalistes, encaixistes, regionalistes, espanyolistes … fins arribar a votar lúcidament i convençudament als que demostrin ser els millors gestors de la Preparació de la nostra Independència. I aquesta Marxa Política  ha de culminar en les properes eleccions al Parlament Català.

    Tan de bo, els partits polítics que es decideixin per la Independència urgent siguin capaços de muntar un escenari guanyador, un pacte com han sabut fer els bascos entre tots ells amb un programa comú per precipitar la Independència i amb una llista compartida amb els millors polítics de que disposem. Seria un boom que atreuria molt vots i sobretot molta gent de l’abstenció.

    Salvador Molins, Berga

  2. Gràcies per la resposta, Xavier. 
     
    Bé, no sé si resumir la meva opinió dient que “crec convenient esperar fins a finals d’any per saber quina és la resposta a la proposta sorgida del Parlament” és la perfecta caracterització del que vaig escriure. En tot cas, crec que donades les circumstàncies, esperar una resposta oficial del govern espanyol té sentit, siguin necessaris dos mesos o en siguin necessaris quatre. És clar que a molts ens agradaria córrer més i si de nosaltres depengués ja faria anys que hauríem arribat a l’Estat propi, però el que volia dir és que cal anar fent tots els passos sense saltar-se’n cap. Que la comèdia del pacte fiscal duri el que hagi de durar (tampoc més del necessari). M’explico.
    No tinc una bola de vidre i no sé quina és l’estratègia més eficient de cara a aconseguir l’objectiu de l’Estat-propi-no-federat-amb-Espanya-(no-fotessim-ara!)-sinó-confederat-amb-Europa-com-més-aviat-millor, però el que dic és que no em sembla malament l’escenificació que s’està muntant el Govern de la Generalitat, i crec que a vegades se’ls critica sense ni tan sols considerar que es pugui tractar tot plegat d’una obra de teatre necessària. 
    Dius que el “no” d’Espanya sobre la proposta de pacte fiscal ja el tenim (i per tant esperar seria una pèrdua de temps), però formalment això no és cert: les negociacions que Rajoy ja ha acceptat tenir no han tingut lloc encara. Crec que cal respectar el procés. Entenc que des del punt de vista lògic la posició del govern català és feble: com vols anar a negociar que et donin un millor tracte a la casa espanyola quan el partit majoritari de la teva coalició ha aprovat oficialment que el seu objectiu és l’Estat propi? I és veritat que el “no” sembla assegurat, però deixem que el govern espanyol el faci explícit després de les converses, que l’hagi de justificar davant l’opinió pública catalana. Quan tinguem un “no” clar, dubto que el govern Mas es passi (es pugui passar) “cinc mesos implorant que el govern espanyol s’ho repensi”: quin sentit tindria això? CiU ja sap que això és impossible. Quan arribi el moment i l’amenaça de l’Estat propi per part catalana s’hagi de fer explícita, serà l’hora de les paraules gruixudes per part dels espanyols i de la necessitat de fermesa i unitat a casa nostra. Veurem l’odi desfermat a les pàgines d’opinió dels diaris madrilenys (personatges denigrants con el Jiménez Losantos, i d’altres de més respectables també, diran grans barbaritats contra els catalans), i tot plegat farà aquella pudor d’incomprensió que hem sentit tantes vegades i que ens demostra que no han entés res de res. Quan comenci la pluja d’insults, les posicions es radicalitzaran, aquí i allà. Els que ja sabíem que l’invent anomenat Espanya té ànima exclusivament castellana i està basat només en la dominació no ens sorprendrem de res, però hi haurà bastants catalans que acabaran de caure del cavall. (Ja ho sé, als que hem assumit la independència com a única solució vàlida per a la societat catalana ens costa d’entendre que encara hi hagi federalistes i altres espècies, però la realitat social és tossuda.) La qüestió és que no crec que aquest procés, que efectivament crec que serà tan sols d’uns quants mesos, sigui “per anar a guanyar un petit percentatge de més en un suport a la independència que ja és clarament majoritari”, com tu dius, sinó que crec que es tractarà del moment en què, majoritàriament, el gruix d’indecisos (25% més o menys) es decidirà. Jo espero que es decideixin majoritàriament per la independència, però admeto també tinc por de tot el joc brut que Espanya es traurà de la màniga. En desconec les dimensions, d’aquest joc brut, però crec que serà un espectacle d’odi, patetisme i ressentiment que no oblidarem mai. Suposo que en part a això et refereixes quan dius “En cinc o sis mesos l’Estat espanyol ens pot fer molt de mal, afeblir-nos molt l’economia, la pau social, els ànims i la imatge internacional.” És possible que ens escanyin tan com puguin, de fet crec que no se’n podran estar quan les posicions estiguin definides, però també crec que serà llavors quan l’opinió pública catalana farà el tomb definitiu a favor de la independència i tindrem l’oportunitat de contrarrestar les distorsions espanyoles davant de l’opinió pública internacional. Aquest mal que ins intentaran fer, en definitiva, serà també motor de la nostra llibertat. Al cap i a la fi, una majoria del 70% a favor de la independència (que no crec ciència ficció quan fracassi la via del pacte fiscal i els indecisos s’hagin de decidir) seria indicativa d’alguna cosa davant la Unió Europea, que tard o d’hora haurà de dir alguna cosa sobre Catalunya i sobre Escòcia (tenim el precedent de Montenegro que ens afavoreix.)
     
    En què em baso per dir tot això? L’estudi d’altres processos de secessió com el de Txecoslovàquia indica que l’opinió pública pot fer grans tombs en moments clau (si no recordo malament en López Bofill ho explicava en un dels seus llibres), i crec que en el nostre cas la multitud d’indecisos que acabarà d’aclarir les majories pot decidir-se en qüestió de setmanes quan arribem a un atzucac, a un camí sense sortida que ens obligarà a doblegar-nos per sempre o a “saltar la paret”. Jo espero que aquest moment clau arribarà després del “no” (ja formal) del govern espanyol a la proposta catalana de pacte fisal. Puc estar equivocat, però porto anys fent relats de política ficcó sobre aquesta qüestió i l’intuició no m’ha fallat gaire, especialment des del 30 de setembre del 2005, quan crec que l’engranatge de la independència es va posar en marxa de veritat. Crec que aquests mesos són necessaris perquè passi precisament tot això que estic dient. 
     
    Em baso també en indicis clars de com funciona l’opinió pública catalana. Vull recordar com es va mobilitzar la gent per votar Esquerra després del “cas Carod”. Conec socialistes i convergents de tota la vida que van votar Carod, ben convençuts, el 2003 i el 2004: ERC va passar de 12 a 23 a Catalunya i de 1 a 8 al Congrés dels Diputats espanyol. Davant l’allau d’odi anticatalà vomitat des d’Espanya, la societat catalana va reaccionar i va votar el partit més “antiespanyol” possible. Amb això vull dir que molts catalans (massoquistes de mena) sembla que necessitin tenir més proves de l’odi visceral dels espanyols cap a Catalunya (que ha estat sotmesa formalment durant tants anys però que mai no ha deixat de ser díscola, de ser “el problema catalán”) i només reaccionen quan aquest odi aflora clarament. Molts catalans s’enganyen dient que aquest odi és cosa d’una minoria (jo sempre he pensat que les proves de l’odi anticatalà es troben en la majoria que calla quan la minoria insulta), però aviat les proves d’odi anticatalà les tindrem en abundància i seran concloents. Llavors els Peres Navarros i els Josés Zaragozas no s’atreviran ni a obrir la boca i els Antonis Castells i les Montserrats Tures parlaran més clar que mai, i probablement fins i tot els Miquels Icetes diran que ja n’hi ha prou de pagar la festa i a sobre ser insultats. I fixo l’atenció en el PSC perquè crec que és un símptoma de la transformació de la societat catalana en els últims anys, que s’ha vist obligada a desplaçar el seu centre cap a l’independentisme a base d’afrontar profundes contradiccions en “l’encaix” de Catalunya a Espanya (el que ha portat a la desacreditació definitiva de la via federalista a què fas referència). 
     
    Dius que “la gent d’aquest país (…) fa temps que està desesperada”, però al final és la mateixa gent qui decideix com i quan expressar aquesta desesperació, bé sigui sortint al carrer, votant massivament les opcions independentistes, o castigant fortament els partits de mitges tintes (PSC) i els que defensen clarament els interessos d’Espanya a Catalunya (PPC i C’s). Deixem que tot això “la gent que està desesperada” ho expressi clarament. Ens agradi o no, treballem amb la realitat social que tenim, no amb la que voldríem tenir: sense tenir dades concretes a les mans, crec que a molts votants de CiU no els agrada la precipitació ni el córrer massa, i hem de reconèixer (com tu fas) que el 2010 van ser una clara majoria. Entre altres coses, el que estic dient és: donem temps als indecisos per acabar d’indignar-se si els calen uns mesos més o necessiten trobar-se amb l’evidència del darrer cop de porta espanyol als nassos. A mi no em ve d’aquí si això vol dir que tindrem una majoria incontestable a favor de la independència. Porto prop de 40 anys esperant i no perdré la paciència per uns mesos. Sóc dels que pensa que les circumstàncies mai no ens havien estat tan favorables, i que de fet el conjunt de circumstàncies que ha viscut la societat catalana des de la presidència de Maragall han estat excepcionals i probablement irrepetibles. El viratge independentista de la societat catalana des de llavors, lent primer i molt més accelerat en els últims mesos, és una evidència (i estarem d’acord que era imprevisible abans del 2003): deixem que aquest viratge s’acabi de fer del tot, o que sigui el més ampli possible.
    Per cert, el Carles Boix fa anys que el segueixo i és un veritable fenomen. És una sort tenir catalans com ell: no només és un professor de molt de prestigi als Estats Units (no qualsevol fitxa per Princeton quan ja estava a la Universitat de Chicago), sinó que crec que és una de les veus que més ens ajudarà a guanyar l’opinió pública internacional, juntament amb el Sala-i-Martin, un altre acadèmic molt respectat als Estats Units (igual que el Mas-Colell, per cert). De totes maneres, vull pensar que el Carles Boix s’equivoca sobre CiU en aquest cas. Per exemple, sobre el punt 4, CDC ja ha aprovat en congrés l’objectiu de l’Estat propi, i dubto molt que, arribades unes noves eleccions convocades precisament per solucionar d’una vegada per totes l’encaix/desencaix Catalunya-Espanya, i amb una opinió pública catalana en peu de guerra i farta de tot, CiU es suicidés electoralment demanant un pacte fiscal que ja hauria fracassat. (En aquest sentit, em sorprèn que el Carles Boix no vegi “cap moviment”. Potser no està prou atent a l’evolució que ha fet CiU.) Especialment tenint en compte la retòrica que gasten avui en dia els Mas-Colell, Oriol Pujol, Artur Mas, Francesc Homs i companyia, jo concloc que insistir en el pacte fiscal quan Madrid hagi dit que “no” no tindria cap sentit. Per tant he de discrepar dels dubtes del Carles Boix i del que tu dius: “no sembla que el programa electoral de CiU hagi de portar la independència com a objectiu, sinó una enèsima ambigüitat anomenada hisenda pròpia”. Insistir a reivindicar el pacte fiscal (en referèndum o en campanya electoral) no tindria sentit donat el relat que CDC i el Govern estan construint i donat l’objectiu de l’Estat propi ja aprovat per CDC. M’intriga molt, això sí, com evolucionarà la relació amb Unió, donat que la mòmia del Duran no s’aparta del mig (o “no surt ni amb aigua calenta”, com diria el Toni Clapés). I m’intriga també el posicionament oficial d’ICV: espero que aviat hi triomfin les tesis del Raül Romeva. 
     
    Tampoc sé fer una previsió sobre quina serà la resposta concreta del Govern català al “no” espanyol sobre el pacte fiscal: Convocar eleccions immediatament (primavera del 2013)? Fer un pacte de govern estable amb ERC per anar preparant el terreny durant uns mesos, i en un període no gaire llarg convocar eleccions? Si CiU és conseqüent i presenta el seu full de ruta cap a l’Estat propi, llavors dubto que el “mandat de les urnes” pugui ser dolent per a l’independentisme. AMb un resultat bo, fins i tot històric, de l’independentisme, encara tindria menys sentit convocar un referèndum sobre el pacte fiscal (que ja hauria mort), i sí convocar un referèndum sobre l’Estat propi (no m’estranyaria que ERC, CiU, ICV, SI i C’s [sí, C’s] acabessin portant al programa electoral la proposta de convocar un referèndum sobre aquesta qüestió). Arribats a aquest punt, seria important evitar que PSC i/o ICV insistissin a posar-hi l’opció federalista, senzillament perquè s’ha demostrat impossible i proposar coses impossibles en un referèndum és prendre el pèl a la gent.
    En fi, Xavier, probablement m’he allargat massa. Almenys espero haver-me explicat suficientment. Una abraçada.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!