Blog d'en Xavier Mir

Abans d’aquests vuit dies de descans que m’he permès, i a banda de la campanyeta al twitter –que si voleu podem continuar piulant fins a final de mes–, feia un estat de la qüestió. Des d’aleshores, i per anar-me posant al dia, veig que han passat una sèrie de coses. A banda de les notícies generades per l’UCE i de l’entrevista a Jordi Bilbeny als Matins de TV3, n’hi ha d’altres que podem comentar de l’àmbit de la política. Podem fer-ho per partits, si us sembla bé.

Dimecres 18, Felip Puig va passar pels Matins de TV3. Vint-i-dos minuts d’entrevista en què diu diverses coses que ens interessa comentar. Abans, però, deixeu-me remarcar un parell de notícies més sortides de la coalició. D’una banda, CiU concreta per quan té pensat plantejar el concert econòmic. I subratllo les tres coses. No ho plantejaran fins a la primavera del 2012, quan hagin passat les eleccions del futur país veí, en un nou exercici pràctic de dependència política del tempo espanyol. Fins aleshores, gairebé dos anys en què no caldrà ni que se’n parli. Tot plegat, només per plantejar-ho i segurament esperar resposta. Tot plegat per fer servir el terme dret de decidir aplicat a l’autonomia econòmica com a arma negociadora, no pas a la sobirania en si. I amb l’estira-i-arronsa que en pugui sortir, aviat hauran passat l’equador de la legislatura. No tenen pressa. Com si no tinguéssim cap urgència en termes d’espoli fiscal.

Les intencions de Mas, Puig i companyia no em tranquil·litzen gaire, que diguem. Si això és el que finalment vol la majoria de votants, ens ho haurem de menjar amb patates, però agrairia que aquesta calma no tingués un suport electoral excessiu, la veritat. D’altra banda, la coalició continua perdent militants que segueixen el camí solidari de López Tena. Encara que en guanyi de nous, lògicament no és el mateix. Són baixes d’un partit que les enquestes situen a tocar de la majoria absoluta. Qui en marxa en aquestes condicions ho fa per convicció. Hi ha consellers nacionals com Escarrà o Pagès que aconsegueixen cridar l’atenció dels mitjans, però segur que altres militants també han seguit, segueixen o seguiran properament l’èxode cap a la nova formació, que continua rebent suports remarcables.

Tornant a l’entrevista, però, Felip Puig reforça d’entrada la idea que som al final de l’etapa autonòmica i que Catalunya haurà de buscar una sortida. Diguem que compartim el diagnòstic (minut 1.22 a 2.12). Al minut 6.41, però, Puig assegura literalment que “cap país no pot aspirar ni tan sols a la independència si no té una situació econòmica estable”, i aquí començo a perdre’m, perquè ni entenc aquests “ni tan sols” ni comparteixo que calgui superar la crisi econòmica com a pas previ a la independència, ja que crec que són processos diferents i que, en tot cas, és justament amb la sobirania política que podrem començar a resoldre la crisi econòmica, amb mesures més ajustades a les nostres necessitats de país i que no responguin a les estratègies de l’Espanya centralista que ara patim.

Puig respon a l’exconsellera Gil “que ja hi anem, però hi anem pas a pas i fent-ho bé ” (7.43 a 8.42). Són tres afirmacions que cal llegir amb atenció. La primera, que l’objectiu final de CiU és la independència. Però hem de fer un acte de fe, perquè no hi ha compromisos de calendari ni de mètode. Senzillament, hi hem de posar fe. I molta gent hi creu, creu que sí, que CiU portarà el país a la independència, però també és evident que altres persones que no volen deixar aquestes qüestions en mans de la fe s’han espavilat a canviar de partit. La segona afirmació és que cal fer una sèrie de passos per arribar-hi, alguns dels quals ell mateix explica. Puig parla d'”anar incrementant el nostre poder polític”. Però són realment passos que ha de fer el país o estadis que s’ha marcat el partit per a l’estratègia de lideratge? Com es pensa desenvolupar aquest gradualisme si l’Estat ja ha dit que hem arribat al límit? I la darrera, la idea que CiU és la coalició que farà bé aquests passos, mentre que altres podrien fer-ho malament. Tot plegat, però, és un gradualisme que implica més de quatre anys, més d’una legislatura. Per a la que ve, res d’independència. A la prevista per al 2014-2018 ja en tornaríem a parlar si convé.

Però el punt més trampós de CiU arriba al minut 8.43 amb la referència a Ibarretxe i Euskadi. Puig diu que vol evitar que el catalanisme quedi en una posició de subordinació com ha passat a Euskadi, però el que no diu és que aquesta subordinació és únicament resultat d’una operació bruta de l’Estat, que va il·legalitzar les formacions que li feien nosa per poder formar la majoria actual. I ho va fer recorrent a la llei de partits, a la qual, ves per on, CiU va donar suport. Per tant, és amb el vistiplau de CiU que avui PP i PSOE governen junts a Euskadi. Sense aquest joc brut, avui el parlament basc reflectiria la majoria independentista de la seva societat. Trobo d’un cinisme indignant que Puig ho faci servir com a exemple d’allò que cal evitar.

Aquest darrer pensament, sumat a la bel·ligerància i el menyspreu envers Esquerra, deixen clar que l’objectiu de CiU no és tant construir una majoria social independentista –que de fet ja existeix– com intentar recuperar el lideratge. I tot plegat em genera una gran desconfiança. No em lliga, per exemple, que al minut 13.08 Puig parli del concert econòmic com “una prioritat urgentíssima per als propers temps” i que dies després coneguem les intencions de “plantejar-ho” la primavera del 2012. Si tan urgentíssim resulta, com és que ens podem permetre malbaratar dos anys? No tinc més remei que fer un judici d’intencions, però crec sincerament que CiU prova d’utilitzar el procés d’independència per recuperar el poder. I per tant, continuo pensant que és bàsic, de cara a les eleccions, que totes les persones que volem un estat propi triem entre les opcions independentistes que hi hagi. I en la mesura que l’oferta de CiU per a la propera legislatura no és independentista, com menys vots i escons obtingui, molt millor per al procés d’independència.