Blog d'en Xavier Mir

Els escenaris de futur possibles són encara diversos i això genera un punt d’incertesa. Hi ha qui es pren molt seriosament aquella frase de “sense Convergència no hi ha independència” i per tant, si li diuen que l’objectiu és que CiU tingui majoria absoluta i amplíssima perquè pugui portar el país a la independència sense noses ni cotilles ni llastos, és capaç de donar-los suport i ignorar el risc que després aquest suport social sigui redirigit cap al consol d’un eteri pacte fiscal que posteriorment derivi en l’enèsim incompliment de l’Estat. Avui, CiU encara no és un partit que tingui l’estat propi com a objectiu definit a curt termini. Ni tan sols tenim garantit que a les properes eleccions al Parlament de Catalunya ho incloguin al programa electoral perquè després el president Mas no hagi de parlar de fraus.

Si ens volem assegurar la independència, i sempre des del meu modest punt de vista, l’escenari en què hem de treballar és aquell en què les diferències entre govern i oposició són en el model de país, però no en l’objectiu de la sobirania política. Ho tenim més a prop que mai. Tenim la majoria social i ho sabem des de fa 263 dies (#jocompto). La coalició que governa ho fa gràcies als vots d’una gran quantitat de persones que volen que siguem estat, però que estan disposades a rebaixar el llistó de l’exigència i de la pressa. Persisteix l’amenaça que CiU pugui frenar i “reconduir” (cap a l’entesa amb Espanya) aquest suport social que té la independència. Tant de bo que no passi, però si passés alguns ho lamentaríem la resta de la nostra vida.

La clau perquè Catalunya comenci a ser un estat europeu no és tant en el partit del govern –que, evidentment, també– com en el primer partit de l’oposició. En qualsevol país en què la coalició de govern i el principal partit de l’oposició estiguin d’acord a anar junts envers un objectiu polític, aquell objectiu s’assoleix peti qui peti. Ara mateix, si el govern de CiU encara no ha començat a fer camí és perquè el primer i el segon partit de l’oposició el condicionen excessivament.

Els mesos passen volant i aviat arribarem a les properes eleccions al Parlament de Catalunya. I si són avançades, encara més aviat. Les enquestes indiquen que ERC remunta i que el PSC es continua enfonsant. Això marca una tendència que va en la línia del millor escenari possible i cal continuar-hi aprofundint. Hem d’aconseguir entre tots i totes que Esquerra Republicana sigui el primer partit de l’oposició. Al llarg d’aquest any és molt probable que les enquestes d’intenció de vot indiquin per primera vegada que ERC i ICV junts sumarien més diputats que no pas el PSC. Això també va en aquesta línia.

El vot socialista desencantat, però, tot i considerar-se d’esquerres, sembla que es refugia més en CiU a la recerca de la centralitat que dóna ser partit de govern. Si aquesta tendència continua i el vot independentista que va fer confiança a CiU no torna a ERC, anem cap a una majoria absoluta de CiU que no és bona per a l’objectiu de la independència. Si, per contra, reforcem ERC fins a convertir-lo en primer partit de l’oposició –amb un objectiu, posem per cas, de 30 diputats–, matarem dos pardals d’un tret i ens assegurarem la jugada.

A Esquerra Republicana ens hi estem deixant la pell. Fa pocs dies, el president Junqueras va fer una conferència al Cercle d’Economia en què va quedar clar que tenim un projecte de país seriós, ben pensat i digne de la confiança de les elits econòmiques. Tenim tres diputats a Madrid que ens representen amb un lideratge creixent –aquest vídeo d’Alfred Bosch ja ha tingut prop de 25.000 reproduccions i és el més vist d’Esquerra TV– i tenim una presència a les xarxes socials que ens permet connectar directament amb milers de persones.

Penseu-hi i no dubteu a fer pinya amb nosaltres si us voleu assegurar la independència. Esquerra Republicana ha de continuar la remuntada.