Blog d'en Xavier Mir

Un dels 2.079.340 vots del 21 de desembre de 2017

28 d'octubre de 2010
1 comentari

Arguments d’Artur Mas (I): el país trencat i el referèndum del Quebec

Com que l’apunt que vaig publicar ahir no ha provocat sinó una sèrie de desqualificacions personals, em permeto de recordar que hi ha diversos apunts a la categoria CiU i a d’altres en què desgrano aquest argumentari. Per posar-ho més al dia encara, però, podem recordar la recent entrevista a Àgora.

Minut 4.45: el país trencat. Mas Argumenta que actualment tenim una meitat del país que vol la independència i una altra meitat que no i fa servir la imatge de la corda que, estirada amb la mateixa força des dels dos extrems, s’acaba trencant. La metàfora resulta efectiva per generar la imatge d’un país trencat, devastat, com si hi hagués tornat a haver una guerra civil, i que òbviament tots rebutgem. Ara bé, existeix realment aquest risc? O Mas ho exagera amb alguna altra finalitat?

Per què parla de país trencat o de fractura social quan ho aplica a la independència però no a altres qüestions? Amb una abstenció tan alta com la que tenim, no podríem parlar d’un país trencat entre els qui voten i els qui no? I entre els qui parlen castellà i els qui parlen català? I entre el vot d’esquerres i el vot de dretes? I que no continuem vivint en aquest equilibri? Parlar d’un país trencat és fer alarmisme sense fonaments. Cap país no es trenca perquè no hi hagi una majoria aclaparadora que només respira quan té ben reduïda una minoria. Tenim la democràcia per resoldre els conflictes d’interessos.

La història està farcida de batalles democràtiques en què tots els esforços s’han encaminat a buscar fins a l’últim vot, perquè potser venia d’un. I quan s’ha guanyat, s’ha guanyat; i si s’ha perdut, s’ha perdut. I en aquest punt se sol posar l’exemple del Quebec, que ja ha fet un parell de referèndums d’independència que no ha pogut guanyar. Però jo em demano: és normal insistir tant en l’únic cas de pèrdua de referèndum? Molts dels estats europeus que avui coneixem han esdevingut independents al llarg dels segles XX i XXI a través de referèndums d’independència que han guanyat, fins als darrers casos de Montenegro i Kosova.

Si el darrer racòmetre publicat acabés convertint-se en realitat, els 65-66 escons de CiU més els 11-12 d’ERC més els 0-4 d’SCI en sumarien entre 76 i 82. Per contra, els partits espanyolistes en sumarien entre 40 i 45. Això, deixant de banda ICV, que encara no sé què farien. No és una majoria prou àmplia per iniciar un procés d’independència? On veu una possible fractura social el Sr. Mas si la correlació de forces és així de clara? Tan contraproduent seria posar data a un referèndum pel 2013 o 2014 i començar-hi a treballar? No s’entén que Mas es comprometés a no fer cap referèndum en tota la legislatura.

  1. Pretendre que després del que li heu tirat al demunt aquests ùltins once anys els de CiU tinguin cap intenció de fer res amb vosaltres, és una ximpleria de l’alçada d’un campanar.

    CiU no pot tenir cap comfiança en vosaltres, sabent com saben que l’ùnic que de veritat us mou és la rancunia i l’odi visceral en contra d’ells.

    I jo ho aplaudexo, perqué formo part d’aquest 80% de catalans que no te cap comfiança en els que ens heu portat fins on som ara.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!