Avui
en publica un
altre en què assegura que el PP és una fàbrica
d’independentistes. Ho diu a propòsit de l’aposta estratègica
per la batalla de les llengües que fan els populars, i explica:
“El que emprenya més
és la convicció que, en el fons, els encarregats de fer
el programa electoral del PP no creuen especialment en la necessitat
de fer del castellà la llengua vehicular a l’ensenyament a
Catalunya, sinó que ho posen per donar resposta a la demanda
de la gent de la resta d’Espanya emprenyada davant la "persecució
del castellà" que [evidentment no] es practica a
Catalunya.” El que
passa és que el PP no és pas l’única fàbrica
d’independentistes. Que potser el PP té una fàbrica més
productiva, que té la planta deslocalitzada i potser van més
per feina, potser sí; però la fàbrica del
PSC-PSOE també en fa. A l’apunt d’aquest matí n’he
donat uns quants exemples, i per citar-ne només un que té
relació amb la llengua podríem parlar de José
Bono, que exhibeix orgullós la seva catalanofòbia des
de les seves expectatives de president del Congrés. Quanta
gent deu haver enviat a fer punyetes l’Espanya federal des que sap
que Zapatero promociona Bono per a aquest càrrec? Segur que a en Joan mateix no li ha fet gaire gràcia, però com a home de partit li deu tocar empassar-se el gripau. El recurs al
PP i a CiU com a espantalls està tan gastat que qualsevol dia
aquest país s’alçarà en un sol crit per dir a la
gent del PSC allò que el rei dels espanyols va dir a un
sud-americà que no callava.
En
Raül, per la seva banda, comenta
i reprodueix el bon article
de Ferran Requejo a La Vanguardia.
A propòsit de les seves opinions ja vaig publicar l’apunt “Un
diàleg amb Raül Romeva” (15 de gener), que tal com
ell mateix em va dir a Granollers, resta pendent de rèplica.
Allà hi formulava quatre preguntes: (1) si quan parla de
seguir avançant es refereix a canviar l’estatus jurídic
de Catalunya; (2) d’on pensa treure ICV el suport parlamentari que
cal per reformar la constitució espanyola si aquesta ha de ser
la següent
estació; (3) si ell i ICV donen suport a una consulta
democràtica, pregunta que ara podem reformular en termes de
suport o no a la llei de consultes populars que Puigcercós
presentarà just després del 9 de març; (i 4) si
veia alguna possibilitat de superar un xoc d’arguments absolutament
intercanviables que neutralitzava i bloquejava el debat i que es
basava en el retret de no voler pujar els uns al tren dels altres o
els altres al tren dels uns.
A
l’article d’avui hi ha algun element que reitera
idees ja exposades. Són
frases com aquesta: “Considero
que el reconeixement de la pluralitat nacional de l’Estat és,
en qualsevol cas, el punt mínim de partida, la qual cosa no
vol dir que [no] es pugui anar més enllà.”
Aquest reconeixement passa per la reforma de la Constitució i
per tant em remeto a la segona pregunta que li formulava. En tot cas
hi podríem afegir que cal una alternativa per si aquest “punt
mínim de partida”, que no depèn ni d’ICV ni del
Parlament de Catalunya, no es dóna. També diu que “som
conscients que tot procés en aquest sentit s’ha de fer de
manera democràtica, amb mitjans democràtics i usant el
debat polític com a principal eina negociadora”.
I això em remet a la tercera pregunta. Tinc l’esperança
que en un proper apunt aclareixi una mica més la seva posició.
Si més no, per conèixer alguna opinió més
dins d’ICV, que té un paper clau en la configuració
futura de majories autodeterministes. I dic només
autodeterministes, perquè fins ara casos com el de Lluís
Sunyé, que es defineix obertament independentista al seu
bloc, no són majoritaris dins d’ICV, però la tendència
ha de ser aquesta.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Xavier,
si pots escolta el programa Lletres Ebrenques d’Antena Caro Roquetes, http://www.antenacaro.com, a partir de demà la tarda. He entrevistat Raül Romeva, i crec que ha dit coses molt interessants, a part de mostrar-se molt amable i servicial. Veig que ja has vist el bloc de Lluís Sunyé, un independentista de cor que esperem sigui elegit diputat per la demarcació de Tarragona. Cal unir esforços, no tancar-nos en banda, i com diu Raül posar-nos en una estació amb diverses parades i objectius, però tots dalt del mateix tren. Amb Espanya no hi ha res a fer, els sobiranistes ens hem de llaurar el camí i amb consens entre tots i totes.