Passant ara al diàleg que s'ha produït al meu bloc, jo deia que no és cert que els partidaris de les diverses opcions enumerades per Romeva (federalisme, confederalisme, estat associat, independència, etc) tinguin un camí a fer plegats. No és el mateix camí. Com deia a l'apunt, això hauria estat possible dir-ho fins al 2005, quan la reforma estatutària posava sobre la taula la possibilitat de canviar el model d'Estat d'Espanya. Ara, amb l'Estatut retallat i pendent de la sentència del TC, només queden dues vies: la reforma de la Constitució espanyola o la promoció d'un procés pel qual Catalunya recuperi la sobirania que ara té l'Estat espanyol. Per tant, no és cert allò que va dir el seu company Joan Herrera a la jornada d'Òmnium “El futur de Catalunya” que és més fàcil reformar la Constitució espanyola que no pas declarar la independència. Són, senzillament, camins diferents. En aquesta qüestió, les aportacions d'Alfons López Tena (minut 1:38 del vídeo l'enllaç del qual acabo de donar), que en l'esmentat acte d'Òmnium ja van provocar un canvi d'opinió en Joan Herrera, sembla que no són tingudes en compte per Romeva. Per tant,

Segona pregunta: si ICV pensa avançar cap al federalisme caldrà reformar la Constitució espanyola; d'on traurà els 234 diputats que fan falta comptant que tots els diputats catalans junts sumen 47? La pregunta és important perquè, si es vol fer aquest pas cal saber amb quins suports es compta tant a Catalunya com a l'Estat espanyol i dir ben clarament i honesta que, si no hi ha suports a l'Estat espanyol, això no és viable. I dir, per tant, que aquesta opció no és una iniciativa política sinó una esperança que algú faci un pas sense el qual res no canviarà.

“Dret a decidir? és clar que sí. No he dit mai que no estigui d'acord amb el dret a l'autodeterminació, ans al contrari. Defenso aquest dret, aquí i on sigui. Allò que no comparteixo, però, és que el debat sigui Independència o res.” Paraules de Romeva. I aquí hi ha un altre punt d'esperança. El debat que tenim entre mans té, per a mi, dues fases que caldria separar en tot moment. La primera és la consulta autodeterminista. Ara no la podem fer perquè és il·legal a l'Estat. Tampoc la pot fer Ibarretxe, és clar. La insatisfacció de què parlàvem al primer paràgraf existeix, però l'Estat ens imposa una Constitució que ens impedeix trobar alternatives. Romeva està d'acord que Catalunya té el dret d'autodeterminar-se, i si no opina amb trampa (i ja ens ha dit que no vol fer trampes) com alguns socialistes que ens autodeterminem cada cop que hi ha eleccions, això ens porta a la...

Tercera pregunta: vol dir això que està disposat a impulsar una consulta popular perquè Catalunya decideixi lliurement el seu futur estatus jurídic?

La pregunta és pertinent perquè si ell hi està d'acord i el partit també, ja es pot constituir una mesa per començar a posar mètode i data al referèndum. Però deia que el debat té dues fases, i és que, un cop acordat que fem el referèndum, cada partit defensarà el que cregui oportú: federació pacient (esperar que el PSOE i el PP vulguin reformar la Constitució en el sentit que ells defensin), confederació (com que ha de ser d'igual a igual, passaria primer per la sobirania), estat lliure o independència. Per tant, si Raül Romeva no accepta que el debat sigui independència o res, jo li accepto les condicions. Jo defensaré la independència i ell que defensi el que cregui convenient (“el federalisme plurinacional em sembla, de moment, i sense que això vulgui dir renunciar a res a priori, una opció que pot donar els seus fruits”, diu), però fem junts la consulta autodeterminista, i fem-la aquest 2008 mateix.

Enllaçant amb aquestes darreres paraules seves que he destacat en negreta sobre el federalisme plurinacional, hi afegeixo aquestes altres: “Allò que proposo és que no avançar-hi perquè alguns voldrien anar més lluny només té com a conseqüència que ens quedem com estem.” El plantejament, però, és errat: no avancem en un estat federal plurinacional perquè no tenim el control de l'Estat que volem transformar en benefici propi ni tenim al nostre abast les majories parlamentàries que calen per fer-ho. I en aquest punt haig de tornar a parlar de mala llet, encara que ell no ho vulgui. Em diu al comentari (i m'avanço al segon paràgraf) “lamento que hi vegis mala llet i motius per desconfiar, perquè no n'hi ha”. Ho diu a propòsit d'aquesta frase meva: “El que diu Romeva té un punt de mala llet i genera desconfiança: 'No té sentit que cadascú esperi el seu tren, aquell que va directament, i únicament, al seu destí, per pujar-hi', afirma engaltant un directe a l'independentisme.” Tant aquesta afirmació com la que hi ha a l'inici del paràgraf són un intent de fer responsable l'independentisme de la falta d'unitat d'acció. Si no és per mala llet deu ser per ingenuïtat, però tant és. En aquest punt, per desgràcia, el bloqueig és més gran, i com a prova de la dificultat de vèncer aquest obstacle, em permeto de capgirar la seva frase: “Allò que proposo jo, Xavier Mir, és que no avançar cap a la independència perquè alguns prefereixen continuar esperant un federalisme plurinacional incert té com a conseqüència que ens quedem com estem.” Taules, Raül? Taules. Però, si més no, fem junts el primer tram, la consulta autodeterminista, per saber quanta gent vol una cosa i quanta gent vol l'altra.

Així, la quarta i darrera pregunta s'imposa tota sola: veus alguna possibilitat de desbloqueig en aquest punt?

I com que ja ho he allargat prou, ho deixo aquí. Això sí, reitero el més sincer agraïment a un eurodiputat que s'ha avingut a mantenir aquest debat amb un simple blocaire. Espero que tot plegat hagi estat una mica profitós per a ell, ja que per a mi ho ha estat molt. I que també sigui així per als lectors i lectores del bloc. Gràcies, Raül, i endavant el debat d'idees.