Blog d'en Xavier Mir
Un dels 2.079.340 vots del 21 de desembre de 2017
Algú sap alguna cosa de Joan Timoneda?
Si dissabte passat vaig estar tot el
dia a la jornada organitzada per Òmnium, aquest divendres i
dissabte he estat a Arenys de Munt per seguir el VII Simposi de la
Descoberta Catalana d’Amèrica. Divendres mateix en parlava en
aquest
apunt. És el primer cop que hi assisteixo i no serà
pas el darrer. El simposi és un èxit més gran a
cada any que passa. Guanya ponents, guanya assistents i guanya
interès. Tot i que les ponències encara s’han centrat
en Colom, l’aparició del llibre
La vida de Llàtzer de Tormos
fa pensar que l’any
vinent s’ampliarà notablement el camp d’investigació.
Allò que durant anys ha semblat una presa de pèl per a
molts és a punt de fer el salt. És possible que tot
plegat hagi estat dormint durant tots aquests anys? Naturalment que
sí. Si ara afirmem que el Lazarillo de Tormes
va ser escrit en català i posteriorment traduït al
castellà i que l’autor original va ser Joan Timoneda, la
immensa majoria de lectors i lectores d’aquest bloc es preguntaran ?i
qui és Joan Timoneda?? El desconeixement de la nostra
tradició historiogràfica i literària és
encara prou gran perquè puguin passar aquestes coses. En el
fons, no és estrany.
Quantes
persones tenim arreu dels Països Catalans investigant la
literatura del segle XVI? Qui s’ha dedicat a aprofundir en les
relacions entre el control del poder, la formació de l’imperi
espanyol i els inicis de la suposada decadència catalana? Que
no és cert que als arxius només hi ha els quatre
investigadors treballant cadascú en la seva parcel·la?
Que no és cert que revisar la història en els termes
que planteja Jordi Bilbeny és una feinada de nassos? De
moment, aquest feina de revisió, com que no quadra dins del
món acadèmic, l’estan duent a terme persones que treuen
hores del seu temps lliure. De moment estem en aquesta fase en què
cadascú explica els indicis que ha trobat. Que si uns Baruta a
Molins de Rei, que si les arribada beaches
a Mèxic, que si l’orxata també a Mèxic, en Pedro
de Llanos i en Pere Desplà, que si Ferran Cortès i la
creu de Jerusalem, que si Rodrigo de Bastidas i els Ça
Bastida; etc., etc.
Pel
simposi hi passen metges, economistes, biòlegs, filòlegs,
i afeccionats en general. Cada cop hi ha més gent. Només
al dinar, més de cinquanta persones. El dia que el món
acadèmic hi tregui el cap i comencem a treballar plegats,
farem molta més feina. El dia que es pugui disposar de diner
públic en forma de beques d’investigació o premis per a
treballs fets, el pas endavant serà més ferm. Aleshores
resultarà que tothom ho havia vist clar sempre. Avui tots
sabem que la figura del Sant Pare no sempre ha tingut els trets que
la caracteritzen. Ho sabem perquè percebem que hi ha consens
entre els historiadors. Sabem que a l’edat mitjana els papes mataven
i feien guerres. I fins ens fa gràcia la llegenda negra dels
Borja. Imaginem que Luter no hagués existit o que la
contrareforma hagués triomfat arreu fins al punt d’esborrar el
rastre del protestantisme. Avui potser no tindríem aquella
percepció de consens i creuríem que el Papa sempre ha
estat com ara. Potser fins discutiríem si la Inquisició
va existir o no.
En
literatura, em pregunto què hauria estat de nosaltres si uns
quants erudits benestants no haguessin trobat entre la documentació
que remenaven unes composicions en una llengua que van anomenar
llemosina. Si ells no haguessin remenat allò en un moment que
el romanticisme havia fet propícia la recuperació del
passat medieval, potser la nostra Renaixença no hauria anat
més enllà del felibre de Mistral. A mi tot plegat no
se’m fa gens estrany. Però estic parlant de coses que ens
superen a molts de nosaltres. Sols no hi podem fer gaire, però
val la pena tenir-ho present, treure-hi el cap, anar-hi entrant.
Podeu fer una ullada al web de la Fundació
d’Estudis Històrics de Catalunya o, per començar,
poseu Bilbeny al
YouTube. Hi ha tota una xarxa
de petites però molt prometedores contribucions, una xarxa que
al proper simposi, tal com van les noves tecnologies, segurament
donarà ja uns fruits molt importants. Mireu, per exemple, el
web de Josep Barba, un dels
ponents d’ahir, que treballa en l’àmbit de Molins de Rei. És
una mostra del que vaig dir en la presentació del simposi, en
un text que us adjunto en PDF. Ens hi posem o ens ho mirem des del
sofà?
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
És estrany perquè tenia entès, arran d’unes investigacions de la Dra Rosa Navarro Durán, que el Lazarillo va ésser escrit per un tal Alfonso Valdés. No és que em preocupi massa el tema a mi, eh? Però és que m’ha sorprès molt la tesi aquesta que defensa la catalanitat del ‘Lazarillo’. A veure si tens raó i tal com dius "allò que durant anys ha semblat una presa de pèl és a punt de fer el salt"; jo ja tinc ganes de veure-ho saltar i estic convençut que si aquesta teoria té una base sòlida, generarà un gran rebombori. D’altra banda, si només és una pantomima, seguiran passant els anys i per a molts, això seguira essent una presa de pèl com una casa de pagès, apte, només, per a quatre fanàtics. El temps dirà.
Salut.
Joan Timoneda era un editor, impressor, etc de la ciutat de València. Edità algunes obres en català d’altres. Crec que d’alguna obra senyera important en edició de luxe, etc. Fuster diu que era d’origen aragonès, crec. Tanmateix se li coneixen en català algunes -poques- obres. rec que alguna Troba a la marededéu, en concursos que se’n feien aleshores.
Com pots suposar, no en sóc un entès en la matèria. Des del principi de fer el meu bloc he insistit a bastament, que la llengua estava ben forta fins ben entrat el segle XX. Tot allò de la "Decadència" de la què en parlen els historiadors de la literatura catalana no l’he vista jo. NO arribe a entendre diversos extrems que hi he anant desant:
Els contractes d’obres eren majoritàriament redactats en català a València. Començament en llatí, 5 o 6 línies i el gruis, i l’important era tot en català. Quan eren en castellà, podríem dir que era merament un "presunte" castellà aproximatiu farcit de catalanades i amb una sintaxi calcada del català.
En un dels apunts esmente que en una llibreria arís-València vaig trobar un diccionari Llatí-Valencià d’un prevere editat 30 anys després d’Almansa perquè la gent no tenia ni idea d’español. 50 anys després d’Almansa l’Acadèmia de Belles Arts decideix fer les classes en español i ho aproven en Junta.
Blasco Ibañez no és que fóra molt valencià i havia d’usar el català a bastament per a mobilitzar les masses valencianes perquè no entnien massa el castellà. El Botxí, si t’enrecordes, digué en certa ocasió que els darrers monolingües catalans que van existir eren valencians i que ells els va veure fent la mili. Deia que tot allò de Vic, Berga, etc comparat amb certes comaques valencines no hi havia comparança possible, degut a la incultura, també. Que feien la flexió verbal com els "indis" de les pel·lícules. I jo, això, ho he vist. I sóc dels ’60, no massa major. I he vist els iaios de València dir: "quefe", "hocaldre" etc. és a dir, formes castellanes amb la "j" que no sabien pronunciar amb c, k, etc Com el "maco" d’allà dalt.
Vinc a dir açò perquè el que diu en Bilbeny pot ser més real que fantasia. Com a mínim, i segons veig en el paperam arquitectònic, el que diuen els literats historiadors no em quadra.
Cordialment.
Quan he llegit la pregunta de qui era Joan Timoneda? m’ha vingut al cap aquest poema que Raimon va musicar i cantar amb un ritme engrescador i enamoradís.
Bella, de vós só enamorós.
Ja fósseu mia!
La nit i el jorn, quan pens en vós,
mon cor sospira.
Tot mon tresor done, i persona,
a vós, garrida.
Puix no us vol mal qui el tot vós dóna,
dau-me la vida;
dau-me-la, doncs, hajau socors,
ànima mia!
La nit i el jorn, quan pens en vós,
mon cor sospira.
Tota la nit que en vós estic
he somiat;
i quan record sol, sens abric,
trobe’m burlat.
No em burleu més: durmam los dos,
ànima mia.
La nit i el jorn, quan pens en vós,
mon cor sospira.
Bella, de vós só enamorós.
Ja fósseu mia!
La nit i el jorn, quan pens en vós,
mon cor sospira.
Vós m’haveu fet gran cantorista
i sonador;
vós ben criat; vós bell trobista,
componedor,
fort i valent; també celós,
ànima mia.
La nit i el jorn, quan pens en vós,
mon cor sospira.
No us atavieu, anau aixi,
que prenc gran ira
si us ataviau i algú prop mi
per sort vos mira.
Nueta us vull, gest graciós,
ànima mia.
La nit i el jorn, quan pens en vós,
mon cor sospira.
Bella, de vós só enamorós.
Ja fósseu mia!
La nit i el jorn, quan pens en vós,
mon cor sospira.
gràcies