Quin és el criteri periodístic per fer connexions en directe?

La manifestació d’ahir va tenir una doble virtut. D’una banda, va consolidar la del 18 de febrer. Podria haver ocorregut que la de l’any passat quedés com el gran referent, la darrera vegada que el poble català va sortir al carrer abans de la lenta i irreversible difuminació dins el regne d’Espanya, de la mateixa manera que abans del 18-F només hi havia un referent mític quant a manifestacions: les de l’1 i el 8 de febrer de 1976. No serà així. La història recent del país, la que comença amb la fi del pujolisme, ja té dues manifestacions de marcat to independentista en menys de dos anys. I això ja no ho esborra ningú. Això ja no ho minimitza ningú amb dos dits de front, amb un pessic de dignitat i un polsim d’honestedat.

Sembla, però, que un cop més ha existit l’intent de minimitzar-ho. Jo em pregunto quin és el criteri periodístic a l’hora de decidir quin fet noticiable és digne d’una connexió en directe, a peu de carrer. M’ho pregunto perquè em sorprèn bastant que una munió de gent com la que ahir va desbordar Barcelona no hagi estat motiu per a una connexió en directe a la televisió pública del país on això s’esdevé. Vull pensar que el criteri a l’hora de decidir si es fa o no es fa aquesta connexió és purament periodístic, professional, i per això em sorprèn que 700.000 persones al carrer no siguin motiu suficient. Hi ha un nombre determinat a partir del qual es fa la connexió? O és que s’han imposat altres criteris que no són estrictament professionals? Només un breu reportatge al Telenotícies Vespre distingeix aquest país dels règims en què les manifestacions incòmodes són sistemàticament silenciades. D’una televisió pública pagada per tots els 700.000 que ahir ens manifestàvem, crec que se’n podia esperar una cobertura diferent. Ara caldrà esperar explicacions.

Deia, però, que la manifestació ha tingut una segona virtut a banda de consolidar la del 18 de febrer de 2006, i és que obre un nou horitzó amb una tercera manifestació no sabem encara quan. Entre els fets polítics que tenim assegurats a mitjan termini hi ha les eleccions estatals del 9 de març. Del resultat que en surti podria sorgir-ne un acord PSOE-PP per utilitzar la llei en benefici propi i retallar la representativitat de les forces polítiques que volen transformar l’Estat o, directament, abandonar-lo. Si Bono sona per presidir el Congrés, els averanys no poden ser gaire bons. Hi ha encara massa interrogants per resoldre, però. L’altre fet és la sentència del Tribunal Constitucional. La possibilitat que aquesta sentència sigui restrictiva, combinada amb el record d’aquesta manifestació, ens aboca irreversiblement a una tercera manifestació pel dret de decidir. I a la tercera va la vençuda, perquè aquest cop, si l’Estat ens clava una puntada de peu, no hi ha més decisió possible que el referèndum d’autodeterminació. I aquest és l’horitzó a un o dos anys vista.

La deserció del PSC i del president Montilla en les reivindicacions del país el deixa en una posició més que delicada. La coincidència ahir dels tres partits autodeterministes a la manifestació preconfigura una majoria alternativa a un socialisme cada cop més replegat en ell mateix, aferrat als mecanismes de control del poder, però cada cop més lluny del poble. El quintacolumnisme unionista és una nova estaca que cada cop està menys clavada a terra i que amb una ventada caurà definitivament. Després de la manifestació d’ahir, ja no és tan evident que puguem acabar la legislatura. L’esquerra socialista està disposada a sacrificar el benestar i el progrés del país per no posar en risc el PSOE. I això ja és motiu suficient de ruptura. Però l’alternativa ha de ser un front autodeterminista disposat al lideratge, disposat a jugar amb regles pròpies. 700.000 persones al carrer són una base més que sòlida per liderar un procés de secessió. Un 52,7% de ciutadania que vol un estat (sigui federat o sigui independent, vol un estat sobirà), també. La societat civil, doncs, ha marcat el camí. Ara es tracta de prendre les regnes del país i traçar el full de ruta. El 2008 hi ha congressos de CiU i d’ERC un cop passades les eleccions. El país està preparat, doncs, i arriba l’hora de planificar la recta final.

PS: a la foto, el moment en què Mònica Sabata i Gerard Fernàndez llegeixen el manifest. En Talaiòtic, sempre atent, també m’ha trobat al vídeo de Vilaweb.tv.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *